ELS FARTONS I JO - Crònica d'un fracàs anunciat

Per Salvador Bolufer

Per a la meua sorpresa i alegria, l'article que vaig escriure per al llibre(t) de la Falla Corea de Gandia —Els fartons i jo— va resultar guanyador del Premi al Millor Article de Llibret de Falles del 2025. Conec bé la qualitat dels Llibrets de Gandia i estic segur que hi haurà altres articles mereixedors també d'aquesta distinció (això de "millors" o "pitjors" solen ser consideracions un tant subjectives), però reconec que estic molt content que el jurat es decantara per un treballet que vaig escriure, això sí, a la meua manera. Aquest premi —antic «Iaraní»— està patrocinat per l'Ajuntament de Benirredrà des de fa 16 anys. 

Hi ha gent amable que m'ha demanat l'article en qüestió per a llegir-lo i, com que la distribució dels llibrets de falla en paper sol estar molt restringida, he pensat que publicar-lo al Burribloc que ara tenen entre cella i cella és la manera més senzilla de posar-lo a l'abast de tothom. Poden accedir també al llibret complet —Dolçament— en format digital clicant ACÍ (clic). 

Anem allà:

ELS FARTONS I JO

Crònica d'un fracàs anunciat

Crec, modestament, que condicionar el contingut d’un article al lema d’un monogràfic limita la llibertat creativa de l’autor, i això sol debilitar l’eficàcia del resultat. Enguany, els amics de Corea han ideat un llibre(t) que han intitulat «Dolç/a ment» (per allò dels dolços gastronòmics) i a mi m’han encarregat que escriga sobre els “fartons” en concret. Porte ja moltes jornades desvetlat, rabiant i rumiant la manera d’amanir alguna cosa gracioseta al respecte d’això, però, arribat aquest punt de l’article, encara no sé com traure-m’ho dels dits.

Entenc que la literatura fallera ha de ser festiva i amena, a més de mostrar un esperit crític desenvolupat amb enginy i amb sentit de l’humor, però no sé com puc aconseguir eixos objectius sobre la base d’una llepolia que només serveix per a donar gust al paladar. Si es tractara dels fartons gorrerets, encara podríem traure punta a la cosa, mal que fora escarnint els que solen fartar a dos queixos a costa de l’erari públic i a la salut del populatxo, però els fartonets de mullar orxata són només golosies innocents i no sé amb quina matèria corrupta podria relacionar-los.

Vaig pensar d’escriure un article divertit analitzant sarcàsticament determinats aspectes del món globalitzat que ara vivim, on inclouria, des del desbocament nord-americà provocat pel trumpisme embogit, fins a l’ambient de politiqueria barata que, des de l’epicentre de Madrid, ha acabat instal·lant-se pertot arreu de l’Estat espanyol. Haguera estat bé satiritzar amb caigudes falleres la vergonyosa situació creada pels politicastres de baixa estofa i els maleducats sense escrúpols; pels jutges enfurits i els fiscals malcarats; pels periodistes subornats i els influencers corruptes; pels salvapàtries xenòfobs i els negacionistes salvatges; pels testaferros llepons i els sicaris degenerats..., però no he trobat la manera de relacionar l’anàlisi en qüestió amb els fartons d’Alboraia. A més, escriure sobre la perillosa rebolica dels EUA (no sé per què em recorda l’època de les tropes ianquis contra l’exèrcit de Pancho Villa) o qualsevol branca de la seua influència m’obligaria a retraure la malaurada existència dels psicòpates que manen del món, i eixa matèria no és per a satiritzar-la, sinó per a maleir-la. Soc del pensar que sense psicòpates poderosos no existirien les guerres de matar.

També em va passar pel cap centrar les meues ironies gramaticals en l’àmbit autonòmic, pensant que podria trobar nexes d’unió entre els desgavells politicosocials valencians i les bondats d’un producte gastronòmic originari de la terra. A l’efecte, vaig preparar unes gracietes dedicades als nostres avanços en la promoció de la tauromàquia; a les polítiques encaminades a recuperar les dinàmiques urbanístiques dels temps de la bambolla immobiliària que ens va portar a la ruïna; a les forces castellanes que intenten aprofitar els poders públics per a carregar-se la nostra llengua; a les tropes reaccionàries que funcionen a base d’aldarulls organitzats, agressius i vandàlics amb total impunitat; al cúmul de despropòsits barroers que han portat una institució com el València CF a la situació actual; a les planificacions promocionals, turístiques i culturals maquinades entre fums de canyot des de l’analfabetisme funcional... Però, malgrat l’esforç, en cap cas he trobat llum ni manera d’acoblar els continguts a les exigències editorials. Lògicament, també havia pensat en la DANA que la passada tardor va assolar una part important del nostre territori, però vaig considerar que una catàstrofe d’eixa magnitud no és parodiable, que les desastroses o inexistents planificacions per a evitar aquests desastres no contemplen humorismes festius, i que l’actitud irresponsable i negligent d’algun mandatari inepte no mereix el beneplàcit de la broma.

Acte de lliurament del Premi al Museu Faller de Gandia. Els presidents i les reines de la Falla Corea amb les falleres majors de Gandia, el regidor delegat de l'ajuntament de la ciutat, el president de la Federació de Falles i l'alcaldessa de Benirredrà. Faltava només jo. Em trobava de viatge i no vaig poder assistir a l'acte, però vaig estar molt ben representat.

En un últim intent de salvar el compromís, vaig explorar la possibilitat de basar l’article només en temes exclusius de Gandia, confiant que així, amb literatura “de proximitat”, em resultaria més fàcil camuflar alguna parida sobre els fartons, mal que fora de manera col·loquial. A l’efecte, assessorat per una selecta representació de gent gandiana, vaig completar una llista amb assumptes locals de rabiosa actualitat, com ara la projecció d’un càmping de luxe (altrament dit, un “glàmping”) sobre el pulmó de la marjal, el tancament dels consultoris mèdics de Beniopa i Benipeixcar, les obres inacabables del campanar de la Col·legiata, l’estrany desbordament del cens faller després de la pandèmia, la remodelació del barranc de Beniopa... Però res. A pesar de les hores que vaig passar en vetla buscant la llum de la inspiració, les muses fartoneres continuaven donant-me l’esquena.

Escut i lema sarcàstic de Corea

Ferit en el meu orgull i jugant ja a la desesperada, vaig pensar que, sota el títol “Mirant el món amb xocolate i fartons”, podria escriure la crònica d’un berenar literari fictici —amb xocolate i fartons, clar— on una colla de selectes influencers fallers hauria analitzat les histèries i les xafarderies institucionals que obrin i tanquen els noticiaris d’actualitat, així com els guirigalls desbocats que componen les acalorades tertúlies radiotelevisives del moment. Però de seguida em vaig adonar que aquesta col·laboració veurà la llum dos o tres mesos després d’escriure-la i que, aleshores, normalment, les rimbombàncies mediàtiques seran unes altres i, per tant, el present article quedaria completament desfasat. L’any passat, per exemple, les eufòries tauromàquiques que llavors es respiraven cobrien entre bous i Barreres una bona part de la crítica fallera, però unes setmanes després desaparegué el vicepresident torero de l’organigrama polític i, malgrat que les burreres culturals van continuar amb tot el seu vigor, les agudeses taurines van perdre força i vigència.

Sense cap dubte, les ferides obertes per la DANA marcaran a foc les falles de 2025. Imagine que els artistes fallers aguditzaran el seu enginy per a ironitzar sobre episodis com l’odissea del reservat del Ventorro, el caràcter castrense del “govern de la reconstrucció” o els “decrets d’emergència” per a contractar empreses i personatges de passat obscur i de present desconegut (imagine també que sortiran flaütades humorístiques en diverses direccions, en funció de la tendència de cada guionista). Però tot açò són simples conjectures meues que no tenen res a fotre amb la noblesa dels fartons i, per tant, no han de considerar-se part argumental de l’article.

Dedicatòria especial que encapçala «Dolçament»,

Llibre(t) de la Falla Corea 2025. 

Si no fora per l’esmentat condicionant, remataria el present escrit lamentant la pobra qualitat democràtica i social que el moment actual ens depara, difícilment millorable mentre perduren els ambients de mediocritat i d’incompetència instal·lats en les institucions, les màfies mediàtiques al servei dels interessos més indecents, les veus malintencionades que diuen que els burros volen i les masses passives que se les creuen, les colles de negrets que voten el Ku Klux Klan per a redimir les desigualtats socials que pateixen..., però no diré res de tot això ni de la resta de coses que volia dir. No vull trencar la disciplina editorial d’aquest llibre i que em tiren de la partida per trampós.

Jo pretenia fer un article sonat, susceptible de guanyar algun premi i que provocara l’admiració enfervorida de la massa fallera, però no ha pogut ser. Se m’han entravessat els fartons i només he pogut relacionar-los amb ells mateixos. Al cap i a la fi, els fartons no són més que productes de pastisseria fina que es preparen amb farina, sucre, oli, rent, aigua o llet i ous, per a formar barretes dolces, més o menys erectes, que se solen xuclar i menjar mullades en orxata o en qualsevol líquid a gust del consumidor. I, com va dir el poeta, la resta és literatura.

Així doncs, amigues i amics de Corea, he fracassat en l’intent i assumiré les vergonyes terrenals que em corresponguen. Em perdoneu?

Salvador Bolufer

LA MALVA, COREA I JO. Amor a primera vista

Per Salvador Bolufer

He comentat en moltes ocasions que no he sigut mai un faller entusiasta i modèlic, dels que es desviuen tot l'any per la falla i dels que reguen l'emoció amb llagrimetes la nit de la cremà. Però reconec que una bona part de la meua obra es basa en treballs poètics que vaig aportar a la literatura fallera, els quals em van obrir moltes portes en altres camps literaris i escènics, em van propiciar diversos reconeixements i em van permetre escampar la meua poesia satírica pertot arreu del nostre territori.

Llibret(s) que publicaven la primera dècada del 2000 algunes falles, com ara la Malva d'Alzira o Corea de Gandia. Actualment, la majoria de falles de prestigi dediquen temps i recursos a aquestes publicacions, però foren unes poques les que iniciaren la noble tasca en favor de la literatura fallera.

Amb el temps s'ha vist recompensat el seu esforç.

 

A principis del segle actual encara predominaven els llibrets fallers de poca envergadura, continguts convencionals i escriptura rebordonida, però ja existien comissions que havien apostat per millorar la literatura fallera i estaven publicant volums de molta qualitat en tots els aspectes. Una d'aquelles falles, la de la Plaça de la Malva d'Alzira, va crear l'any 2007 el "Premi Malva" per a incentivar la poesia satírica en aquesta classe de publicacions. Vaig tenir la sort de guanyar aquella primera edició del premi esmentat amb un treball intitulat La faula de les pilotes, publicat el susdit any al Llibret de la Falla la Font de Pego.

L'any 2015 es lliurava per primera vegada fora d'Alzira el 

Premi Malva. Fou al Centre Cultural Mario Monreal de 

Sagunt durant la gala de Lletres Falleres. Vaig tenir la sort 

de guanyar eixa edició amb La platja de l'esperança, 

treball publicat al Llibre(t) de Corea (Gandia). 

He guanyat algunes vegades més aquest entranyable premi —actualment integrat en la Federació de Lletres Falleres— (2007, 2010, 2015, 2019 i 2024) i també he participat en diversos actes de lliurament com a finalista, però fou la primera vegada, fa ja 18 anys, quan l'aura màgica de les fades satíriques va propiciar el nexe d'amistat i complicitat que m'uneix a la Malva. Soc del pensar que les coses que comencen amb bon peu tenen més possibilitats de consolidar-se en el futur, i a mi em va commoure el pelegrinatge de José Manuel Rubio i Miguel Ángel Martínez Tortosa pertot arreu de les geografies falleres per tal de reclutar poetes que pogueren enriquir aquella primera convocatòria. 

Les complicitats i la bona sintonia que compartisc amb la Malva des de l'any 2007 m'ha portat a participar diverses vegades en la Setmana Cultural que cada any organitzen (una "Setmana Cultural" que sol durar aproximadament un mes). La primera fou amb el grup Burrera Comprimida i l'última la que anunciava aquest cartellet de fa un parell d'anys, on el senyor Cèsar Monzonís i jo vam complimentar unes burreretes escèniques de collita pròpia.  

Últimament escric poc per a falles, però alguna coseta encara fem per a matar el cuquet. L'any passat vaig tenir la sort i l'honor de guanyar de nou el Premi Malva amb La guerra de les fal·làcies, un treball publicat també al Llibre(t) de la Falla Sagrada Família - Corea, de Gandia. He de dir que la falla esmentada fou "ma casa" fallera durant la primera dècada del segle. Allí em van donar cobertura, llibertat, facilitats i afecte per a mamprendre una tasca satírica arriscada que va ser molt positiva per a mi (i per a la falla crec que també) i els estaré eternament agraït per això. 

Lliurament del Premi Malva 2024 a l'Auditori de Cullera. 

Vaig escriure el poema en qüestió farà cosa d'un any. Des de llavors ençà han passat moltes coses. El vicepresident torero ja no està en el Consell i possiblement hagen perdut vigència les agudeses taurines, però les burreres culturals i les mediocritats institucionals continuen la seua marxa ascendent i, per tant, els versos del poema mantenen tot el seu vigor i la força d'una realitat tragicòmica. 

Heus a continuació un audiovisual basat en La guerra de les fal·làcies, amb recitació del meu fill, Salva Bolufer, i amb música de José Ángel Murillo. I, ja que estem, afegim també la lletra del poema amb els oportuns aclariments a peu de pàgina de la publicació inicial. 

Moltes gràcies per la seua atenció i fins la pròxima.  

LA GUERRA DE LES FAL·LÀCIES

Epopeia experimental

Si jo fora el guionista competent

d’una falla progressista i creativa,

escriuria un guionet en exclusiva

que tractara les batalles del moment,

i amb gramàtica satírica i festiva

retrauria la burrera col·lectiva

entre versos inspirats en l’argument.

Cobriria el cos central del monument

la figura escultural d’un bou rampant,

amb el rètol de «Valencia» (sense accent)

i a les banyes una llum intermitent

amb espurnes rojigualda llampejant. (1)

A les bases de la cara de davant

anirien les escenes més guerreres:

ofrenòlegs i ofrenívoles bramant, (2)

amargats i moniatos insultant

i corruptes remenant les clavegueres.

Uns ninots mirant els bous entre barreres

i una tropa castellana forastera

sortirien entre fums de polsegueres

maquinant les més patètiques maneres

de saltar-se l’Estatut a la torera.

D’uns andamis separant cada Barrera

sorgirien les més bèl·liques figures,

amb el Cid Campejador lluint bandera

i l’Ayuso, revestida de fallera,

predicant que els burros volen les altures.

Una escena dedicada als caradures

es veuria en una mena de plató,

amb espectres malfactors de les cultures,

paladins de les més tètriques censures

i una estampa de la Santa Inquisició.

Un ninot representant Toni Cantó

cobriria un entaulat de complement

que inclouria en Joan Carles de Borbó,

i un amic del Conseller d’Educació,

destacat pseudofilòleg emergent.

A propòsit del global escalfament,

en un angle de la falla es mostraria

una sauna de vapor del mar bullent

i un ninot negacionista impertinent

escaldant-se els cataplins al bany maria.

L’esceneta de remat exposaria

un paisatge de tenebres i desferra,

amb ninots representant la bogeria

dels bandarres d’immoral filosofia

que alimenten els fantasmes de la guerra...

... i dels sàtrapes que campen cada dia

enardint la més salvatge tirania

dels psicòpates que manen de la Terra.

(1) El rètol de «Valencia» (sense accent) s’escriuria sobre una placa giratòria instal·lada en la banya dreta del bou, pegant voltes de manera permanent sobre l’eix de la susdita banya. Així, el nom de la ciutat es llegiria des de qualsevol punt d’accés a la falla, escrit en valenciano cercano a la calle, o siga, en valensiá de proximitat.

(2) Ofrenòlegs i ofrenòlogues són especialistes en ofrenologia enfervorida. Ofrenívols i ofrenívoles també són experts en la mateixa matèria, però de formació autodidacta.

Salvador Bolufer

Trobador municipal

LA PP DE LA PAU. Romança de l'indi-pendent

Per Salvador Bolufer

La detenció de l'esperpèntic Alfonso Rus –el gracioset– el passat 26 de gener, va desmantellar definitivament el búnquer de poder que durant molts anys ha regentat aquest bufanúvols xativí. L'endemà d'aquella detenció –escenificada al més pur estil de les pel·lícules de Berlanga– el no menys esperpèntic Arturo Torró, exalcalde de Gandia i, segons diuen, amic personal i soci del gracioset en qüestió, dimitia com a regidor de l'ajuntament de Gandia, i assegurava que ho feia perquè li havia guanyat un litigi a Bankia i volia dedicar temps a la seua família (és a dir, que si no hagués guanyat la tal querella, no haguera calgut deixar de ser concejal per a dedicar temps a la família... (?)). Després d'acomiadar-se de l'ajuntament, don Arturo es va pegar un bany de multituds quan va renunciar al seu càrrec de president local del PP i la tal renúncia fou rebutjada per unanimitat per la "gran família" pepera gandiana. Però, ai dolor!; encara no s'havien secat del tot les llàgrimes d'emoció per aquella mostra d'estima i solidaritat, quan la caporala Isabel Bonig, des de València, va ordenar la destitució immediata de Torró com a president de l'esmentada "gran família". Su gosso en un posso.

La curiosa història de l'enlairament de don Arturo de la mà d'Alfonso Rus –el gracioset–  va començar al voltant de l'any 2004. Llavors era don Fernando Mut el líder del peperio gandià, però ja rondaven entre penombres certes maniobres encaminades a defenestrar el susdit líder en favor de "l'emergent" Torró. Als llibrets de la Falla de Corea dels anys 2005 i 2006 vaig satiritzar sobre aquest assumpte amb una sèrie de burreretes poètiques que van acabar resultant premonitòries. I l'any 2007, a tres mesos vista de les eleccions d'aquell any, vaig parodiar entre versos aquella defenestració, que ja era un fet oficial.

Fragment d'un dels dibuixos d'Àlex Seguí que il·lustrava l'explicació
de la Falla de Corea de l'any 2007.

El monument faller d'aquell any es basava en figures representatives del vell oest americà, i per això fou canalitzada la crítica sota el lema: UNA DE L'OEST (la llegenda de Manitú). Per a dotar de més realisme les textures de les escenes centrals, vaig escriure els versos amb el mateix format dialèctic que solen usar els indis en les pel·lícules. Vaig tenir a mal denominar VALINDIÀ eixa manera de parlar, la qual semblava ser una mescla de l'algonquí –llengua indiana que presumptament parlaven les tribus de l'època– i el valencià amb caràcters rebordonits.

Altre fragment d'un dels dibuixos de Seguí que il·lustraven
la farsa poètica "UNA DE L'OEST. La llegenda de Manitú",
on pertany la paròdia LA PP DE LA PAU. 

I amb els referits ingredients vaig plantejar la paròdia que pretenia. Només faltava rebatejar els elements, les ubicacions i els personatges protagonistes de la història, i adaptar-los a la nomenclatura valindiana. Aquest fou el resultat de la tal adaptació:

RUS-TIC-MAN: Alfonso Rus (el gracioset).
NOM CALLAT: Fernando Mut (indi-pendent). 
TORRO ASSENTAT: Arturo Torró (cabota de llista).
PEPJAUX: Tribu valindiana d'on RUS-TIC-MAN era Gran quefe.
EL LLIRI BLAU: Poblat on s'ubicaven els rostres pàl·lids del PEPJAUX.
LA PP DE LA PAU: Pipa que es fumaven els del PEPJAUX amb diners de tots.

I amb tot això, aquest fou el resultat de la parida:

LA PP DE LA PAU

Romança de l'indi-pendent.  

Mi voler contar sussuït

que provocar gran sarau;

dir a mi que ha succeït

al poblat del “lliri blau”.

RUS-TIC-MAN, guerrer molt brau,

ser gran jefe socarrat. (1)

Quan armar-se gran cacau

fumar PP de la pau

i bufar pit botinflat.

RUS-TIC-MAN ser delegat

del PEPJAUX elegit

per triar a punta dit

proper jefe candidat.

Gran guerrer abans citat

enviat per MANITÚ,

dir ben clar a NOM CALLAT

com Mariachi desbocat

cantant “Cucurrucucú”:

“No voler que mani tu...!!

Tu ser toro desbravat...!!

Cap de llista ser algú

com el gran TORRO ASSENTAT.

Tu no parlar, NOM CALLAT...!!

Ara fer mut i xitons!!

i acatar les decisions

que acordar autoritat...

No voler més discussions!!”.

“Tu voler tocar collons!!

–contestar gran NOM CALLAT–.

Mi no tenir voluntat

d’abaixar-me pantalons...

Tu donar explicacions

però ser poc convincent;

si no canviar el corrent,

a properes eleccions

mi serà indi-pendent”.

RUS-TIC-MAN, que ser pudent

com un xiquet galipau,

dir... “Mi ser el president

de provincial campament

del poblat del lliri blau.

Tu parlar llengua de frau

que espantar l’electorat.

Tu quedar defenestrat...

Ja no ser gran guerrer brau

ni fumar fum socarrat

de la PP de la pau!!

Així, doncs, jo dir-te JAU!!”

(que vol dir “adéu-siau”).

TORRO ASSENTAT, a qui plau

el regust de candidat,

pronunciar un altre JAU!!

mirant el gran socarrat...

...NOM CALLAT que talla clau

remugar replicant... AU!!

I pirar-se cabrejat...

Per no dir ni AU!! ni JAU!! (2)

jo concloure dient XAU!! (3)

...i ser sussuit acabat.

(1) “Socarrats” és un hipocorístic simpàtic amb el qual es coneixen els habitants de Xàtiva, ciutat d’on era “Gran Jefe” el nostre heroi.

(2) “Jau” és una onomatopeia de salutació indiana que no ha de confondre’s amb la tercera persona del present indicatiu del verb jaure. Per a pronunciar aquest colp fonètic correctament caldria aplicar l’efecte de la “j” castellana (jjjjj) i, per tant, hauria d’escriure’s “hau”, però ho hem deixat així perquè ho entenguen els lectors madrilenys.

(3) Adaptació fallera de la paraula italiana ciao, que significa “au!!” (adéu). En alguns llocs aquesta expressió (xau) té un altre significat més vulgar, però no volem explicar-lo per a no ferir la susceptibilitat dels teclosos.

Escena de LA PP DE LA PAU,
vista per Àlex Seguí.

Ja saben que després d'allò, don Fernando Mut (Nom callat) va muntar una plataforma indi-pendent que va tenir un èxit electoral considerable; però el pacte contra natura que va concertar amb l'alcalde Orengo, del PSOUX (Bufal'l lo blanc en la ficció), amb qui havia mantingut una enemistat acarnissada durant la legislatura anterior, va acabar com Camot i va propiciar la debacle electoral dels esmentats pactaires en favor del Torro assentat. El sr. Mut –de qui diuen que és millor arquitecte que polític– es va apuntar posteriorment als Ciudadanos d'Albert Ribera (Espanyeta) i es perfilava com a líder de totes les aldees valencianes, però va dimitir del càrrec en ser imputat pel cas Innova.

Han passat moltes més coses des d'aquella PP de la pau; temps hi haurà per a contar-les. L'empastre que hem heretat és d'eixos de repica'm el colze, però ens consola saber que de tot allò ja no queda estaca en paret... 

... i que, malgrat tot, l'Auir continua il·luminat per la gràcia de la natura que l'ha vist nàixer. 

I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (de moment).

Aquesta il·lustració no pertany al llibre de Corea.
És una estampa real on el guerrer Torro Assentat
(en aquest cas Torro Espatarrat), a manera de gracieta,
va fer una prova de trial a la Fira del Motor de Gandia,
l'any 2015, en plena campanya electoral.
El bac que va pegar era propi d'una pel·lícula dels Marx.
Ríanse conmigo, publicava don Arturo al seu Facebook.
Doncs això mateix vam fer. Descobrir noves maneres
de fer el ridícul.

LA FI DEL MÓN

Per Salvador Bolufer

L'any 2008, la Falla Sagrada Família-Corea de Gandia publicava "La Bíblia en vers", un experiment poètic que vaig escriure amb l'única intenció d'explicar la falla d'aquell any, però que acabaria marcant un punt d'inflexió en el desenvolupament de la meua tasca creativa en favor de la poesia satírica. Amb la idea pretenia exposar irònicament tot allò que es volia criticar, però fent paral·lelisme amb les històries que conta la Bíblia. Així, per molt exagerats que foren els meus plantejaments, difícilment podrien superar les fantasies al·lucinants que contemplen les Sagrades Escriptures, algunes d'elles considerades dogmes de fe per l'Església Catòlica. Pensava jo que, si la gent creia que un home barbut havia obert en canal les aigües del mar Roig amb un garrot de fusta, també podria creure la matèria corrompuda que jo contava entre versos perversos que, amb el pas del temps, han resultat premonitoris. 

Il·lustració que acompanyava una de les meues burreres poètiques

publicades al llibre de la Falla Sagrada Família-Corea.

Es tracta d'un muntatge de Jordi Garcia Polop, sobre una foto

de Javier Alborch amb la meua estampa de trobador apocalíptic. 

El treball en qüestió contemplava els principals episodis del Gènesi i l'Èxode (i també d'altres llibres imaginaris, com ara l'Èxtasi, el Sífilis, el Proxilaxis, l'Anorexis...), des de la Creació fins al Judici final. "La fi del món" és, lògicament, un apartat que no podia faltar en aquesta estrambòtica parida. Huit anys després he rellegit aquells versos i he vist que encara són de rabiosa actualitat, motiu pel qual m'he decidit a republicar-los ara i ací. 

Aleshores em vaig inspirar en els elements que provocaven les cridadisses apocalíptiques del moment, i que aprofitaren l'inici de la crisi econòmica (o l'estafa) que ells mateixos havien provocat, per a rebentar la bambolla en mans d'un infeliç —Zapatero—, que no sabia com traure's allò dels dits, i va acabar fent sonar les campanes de l'infern, agenollat cara a la Merkel i en favor de la santa inquisició dels mercats. No sé si els temps actuals són pareguts, però sí que sé que els escenaris i els actors són els mateixos, encara que l'obra que es representa siga distinta: bisbes i canonges proclamant catàstrofes i intentant induir els parroquians a votar dretes; bramaires divulgant estupideses que no se les creuen ni ells; poderosos controlant la potència mediàtica dels mitjans de comunicació (resulta sospitós, per exemple, que l'amo de La Razón ho siga també d'Antena 3 i de La sexta); Bertins Osbornes aprofitant programes atorgats per la televisió pública per a pregonar el seu puto vot; patriaferits reclamant proeses bèl·liques per a apegar amb pegamín una Espanya feta péntols... 

Un altre muntatge de l'amic Jordi Garcia Polop. 

En aquest cas va utilitzar la meua cara per a revestir

la figura d'algun dimoni emplomat. 

En fi... heus a continuació el poema esmentat. Si tenen a bé llegir-lo, ja em diran si aquells versos de fa huit anys podrien haver-se escrit la setmana passada: 

LA FI DEL MÓN

(deliri crepuscular)

Diu la història que el profeta Malaquies 

fou un home d’obstinades obsessions,

que al compàs de literàries profecies

divulgava extravagants monomanies

i augurava retronades prediccions. 

Però un dia, combatent les temptacions

instigades pel dimoni Llucifer,

va predir la fi del món entre visions

i va escriure tan brutals suposicions

sobre un rastre inesgotable de paper.

I llavors es va espantar el galliner

entre els clams dels populistes exaltats

que agitant entre els engruts d’un gran merder

induïen el qui fóra menester

a punir la redempció dels seus pecats.

Els sicaris, revestits d’autoritats,

van pensar aprofitar tal ocasió

d’arremetre contra tots els renegats,

acusant-los de dimonis emplomats

que volien pervertir la població.

I després vingué la Santa Inquisició

prevenint el malefici sempitern,

i amb l’excusa d’abolir la corrupció,

certs canonges s’assignaren la missió

d’enviar tots els dimonis a l’infern.

Els profetes que ens ofrena el temps modern

ja no parlen de les penes turmentoses

que originen els penars del foc etern; 

ara invoquen el seu propi desgovern

i ens auguren punicions escandaloses.

I entre COPES de begudes tendencioses

i amb els brindis de “losantos” innocents, 

es dibuixen les senderes tenebroses 

sota el ritme de sonates vergonyoses 

compassades entre vells ressentiments.

Brollen brolls de patriotismes estridents 

vertebrats a cops de punta d’escopeta,

on s’albiren els motius més aparents 

d’imposar sobre aquest món altres corrents

i girar-lo a puntellons cap a la dreta.

Jo no sé si ha de venir un nou profeta

que predique amb noves aures de bonança,

i acarone les paraules del poeta 

permutant el conformisme en la desfeta

pel caliu de la il·lusió en la benaurança. 

Car, si els pobles recuperen confiança, 

moltes coses deixaran de ser com són.

Mes, si un dia els homes perden l’esperança,

els dimonis prendran forces de venjança...

i les hores marcaran la fi del món.

                                                                                                  Salvador Bolufer

Amb aquesta memorieta històrica i histèrica acomiadem l'any 2015. Des del Burribloc de Bucomsa desitgem un 2016 replet de felicitats i de bones ventures per a tots vostés i per a tots nosaltres. ELLS, que s'apanyen. Amén. 

Aquesta foto està extreta de la realitat.

Per tant, no es tracta de cap muntatge faller. 

LA PLATJA DE L’ESPERANÇA (Aguirre)

Per Salvador Bolufer


"La platja de l'esperança" és el títol del poema guanyador del Premi Malva 2015 de poesia satírica. Forma part d'un conjunt de cosconelles poètiques que vaig escriure amb tota la mordacitat sarcàstica que mereix el moment actual, i que han estat publicades en el magnífic llibre Llum, de la Falla Sagrada Família-Corea (Gandia). 

Se suposa que la sàtira fallera radica en la ridiculització –més o menys enginyosa– de determinades situacions atípiques en la normalitat quotidiana. Però l’allau de mediocritat que durant els últims temps ha irromput en el si de les institucions ha propiciat, entre altres coses, que el ridícul s’haja instal·lat de manera permanent en la vida pública i que, per tant, satiritzar les situacions ridícules equivalga a ridiculitzar la pròpia normalitat. I com que el ridícul oficial (i moltes vegades el no oficial) també el paguem entre tots, em considere en el dret a mofar-me de les actituds esperpèntiques i de les situacions tragicòmiques que provoquen els mandarins incompetents i els cataferros que els aplaudeixen. Així doncs, he tractat d'oferir al contribuent unes tramoies argumentals de gramàtica divertida, i ho he fet sense pèls al teclat i amb la mala bava transgressora que requereixen aquests menesters, si bé he procurat mantenir la línia de subtilesa educada que es deriva dels meus principis ètics.

Un dels dibuixos d'Àlex Seguí que il·lustren el treball.
El cobrador del frac, rondant l'ajuntament de Gandia.

"La platja de l'esperança" és una paròdia poètica basada en fets reals, però que ens recorda el Bienvenido, Mister Marshall, del gran Berlanga. Don Arturo Torró –el trobador en la ficció– i donya Esperanza Aguirre –la musa– són els principals protagonistes d'una història que es va desenvolupar a Gandia durant una visita oficial de la susdita mandatària, aleshores presidenta de la Comunidad de Madrid. Com que la imaginació de certes ments il·luminades sol tenir conseqüències imprevisibles, se'ls va acudir el brillant pensament de muntar un acte institucional a la voreta de la mar i amb megafonia de campanya (imaginen-se'ls, mudats com a margallons i amb sabates de xarol per damunt l'arena). Allí, l'Esperanza es va banyar els peuets amb la frivolitat que la caracteritza, i el Torró, alcalde de la ciutat, ridiculitzava el seu propi discurs amb les cadències bròfegues que també el caracteritzen. Se suposa que l'acte fou aplaudit per alguns i pagat entre tots.

La platja de Madrid.
Ella –la musa– es va banyar els peuets mentre ell –el trobador–
bambava per damunt l'arena, mudat com un margalló
i amb sabates de xarol.

Heus a continuació, sense més preàmbuls, el poema en qüestió. Jo no vaig estar present a l'acte, però he versat amb tota la fidelitat que he pogut les cròniques que publicaren els diaris. Miren, miren:

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA
de Salvador Bolufer
Música: Suspiros d’un barandat (txa-txa-txa)

Amb aires de benaurança

solcant el Sol de migdia,

uns càrrecs de confiança

cantaven a l'esperança

en la platja de Gandia.

I entre la llum resplendia

com un raig de resplendor,

una musa que encenia

la flama i la poesia

d'aquell edil trobador.

La dama i el seu mentor;

el trobador i la musa,

eren clam i eren clamor...

el vers i el mantenidor...

el catet... la hipotenusa...

La mossa, ferma i conclusa

es va banyar els peuets

a ritme de semifusa,

per por que alguna medusa

rondara en aquells indrets.

I entre víctors satisfets

i entusiasmes de lloança,

s'escoltaren uns versets,

que el mentor portava fets,

al so d'aquesta romança:

"Esta es tu playa, Esperansa... (1)

es la playa de Madrid;

paraíso de agua mansa

donde muere el mal de Almansa (2)

al sur de Rafalcaíd". (3)

I en un ambient molt sentit,

va concloure l’orador

plorant com un descosit,

demacrat i esbalaït

pel tal moment d'esplendor.

La musa i el trobador,

fumats en fums d'alegria,

fongueren en el fervor

san Isidro Labrador

i el sant Borja de Gandia.

I un pollastre que hi havia

pegant voltes per allí,

va enllustrar la llum del dia

amb l'harmònica harmonia

d'un airós quiquiriquí.

(1) Per tal d'ajustar la grafia a la pronúncia, ens hem permés escriure ací "Esperansa" en valencià de pedania pobra, seguint la fonètica d'algun que altre portaveu oficial.

(2) No sé si això de "donde muere el mal de Almansa" és una metàfora o una hipèrbole, però la consonància entre "Almansa" i "Esperansa" és de les que marquen estil.

(3) "Rafalcaíd" és el nom de la platja que se situa més al sud de l'escenari dels fets. Al nord s'hi troba la platja de l'Auir, on amenaça també d'arribar el mal d'Almansa. 

17/04/2015
Lliurament del  Premi Malva 2015
al Centre Cultural Mario Monreal, de Sagunt,
en la Festa de les Lletres Falleres.
(foto: Joan Castelló)

El premi Malva fou creat l'any 2007 per l'Associació Cultural Falla Plaça Malva d'Alzira, en complicitat amb l'Associació d'Estudis Fallers, per a distingir, segons resa el diploma acreditatiu, el "millor poema satíric d'un llibre de falla". Durant els últims anys, en diversos punts de tradició fallera havien sorgit comissions que van apostar fort en favor d'aquests llibres, i això va propiciar que moltes publicacions –cada vegada més– abastaren nivells de qualitat considerables, tant en el tractament editorial i lingüístic com en l'altura literària dels continguts. Però l'evolució dels textos satírics s'havia quedat molt endarrerida al costat de les aportacions literàries d'altres categories que anaven apareixent als llibrets, i això va motivar la creació d'un premi que incentivara la pràctica i la millora d'aquest gènere tradicional que es trobava en clara decadència (quan no maltractat per bufanúvols de gramàtica desmembrada i de gràcia dolorida).

Durant l'acte del lliurament vaig gaudir solemnitats
pròpies d'una fallera major de casa rica.
 (foto: Joan Castelló)

Vaig tenir l'honor de guanyar aquella primera edició de 2007 amb el poema "La faula de les pilotes", publicat al llibre de Falla de la Font de Pego. Em vaig sentir content de rebre aquest bonic reconeixement, i més encara quan vaig saber qui eren els components del jurat, i quan vaig veure la potència dels finalistes que completaven el pòdium: l'enginyós poeta i amic alzireny, Antoni Lluís Martínez Furió –que guanyaria el premi l'any següent– i el clergue de Sagunt Josep Martínez Rondan, poeta exquisit a qui pense dedicar aviat un article al burribloc que ara mateix tenen entre ulls. Vaig repetir experiència l'any 2010, amb el poema "La revolució del sonet", publicat al llibret de Falla Avda. de Burjassot-Joaquim Ballester i Reus, de València i aquest 2015, amb el text i la falla abans esmentats. He participat també en diversos lliuraments com a finalista i, amb tot això, considere aquest premi com si fóra família meua.

Per a molts, l'anuari faller és com la falla que no es crema.
A l'esquerra el llibre de la Malva (Alzira) de l'any 2007, on fou
publicat per primera vegada el poema "La fallera lletja".
A la dreta LLUM, el llibre d'enguany de Corea (Gandia) on
es publica "La platja de l'esperança". Dos llibres exquisits.

Malgrat que últimament estan eixint nous valors que comencen a despuntar, considere que som encara deficitaris en la creació de poesia satírica. Conec poetes boníssims proveïts d'una ironia creativa molt interessant, que han practicat amb èxit altres gèneres literaris, però que no s'han decidit a entrar en aquesta modalitat poètica de la sàtira. Des d'ací em permet encoratjar-los; estic segur que si tinguérem un catàleg de creadors satírics ben nodrit i ben repartit, els (i les) politicastres ineptes s'ho pensarien dues vegades abans d'utilitzar els diners públics per a fer l'imbècil, i els bufanúvols moderarien les seues estupideses esperpèntiques per por que els traguen a la falla. 

I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat.