Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

dijous, 24 de febrer de 2011

QUI T'HA VIST I QUI NO ET VEU

#sensesenyal


#SENSESENYAL


"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions" 


Joan Fuster 





Aquesta imatge i aquest ocurrent aforisme de Joan Fuster presideixen, des de fa una dies, La línia de Wallace (cloc), un bloc molt interessant que comanda l'amic Josep Nebot. Ens ha paregut una bona manera d'encapçalar aquesta publicació, i per això ho hem copiat sense rubor ni remordiment, però amb la seguretat que Pep no tindrà cap inconvenient a compartir amb nosaltres les seues ben pensades intencions.

Al pas que anem, qualsevol dia inventaran
una marca d'aigua de bambolletes que es
denominarà "Vichy Valencian"
Ja ho saben vostés: han tallat la senyal de TV3 i han deixat als valencians sense possibilitats de veure-la. Nosaltres i vosaltres sabem per què ho han fet. Ells també ho saben, però confien que el "gran públic" consumidor habitual del fum de canyot que contínuament ens venen es creurà també les excuses de mal pagador que donaran per a justificar aquesta nova malifeta política. També confien-ells-que les protestes i els manifestos contra aquesta nova cacicada duraran quatre dies. Després es perdran entre els realitys sows propis de la crisi, les reboliques dels països àrabs o la campanya electoral que ja toca la porta, i que aquesta vegada es presenta tan mediocre com sempre i més desagradable que mai.

Mas vol demanar a Camps que rectifique.
Per cert... a la foto sembla estar a Canal 9, no?
Algunes institucions, entre elles la Generalitat de Catalunya, han anunciat que tractaran de convéncer el Sr. Camps-Don Francisco-per tal que rectifique aquesta decisió i torne les coses a la normalitat, però tots sabem que l'Honorable no baixarà del burro, perquè s'ha aferrat al poder de mala manera i està disposat a mantenir-lo siga com siga. Lògicament, una tele que, en qualitat, en quantitat i en dignitat li pega cent patades al Canal 9 que li paguem entre tots, no interessa que estiga a l'abast de la massa electoral valenciana.

València. Dilluns, 21 de febrer de 2011
Sempre hem dit que si la llei electoral limitara el temps dels mandats dels polítics, almenys per als càrrecs més importants, tal vegada evitaríem situacions com aquesta, amb una persona abraçada al seu propi ego i envoltada d'una clac enfebrida i disposada a fer el que faça falta per tal d'impedir el relleu del seu protector (la qual cosa podria comportar la pèrdua de la situació privilegiada que ara gaudeixen). Amb independència dels resultats i les conseqüències de la seua gestió al capdavant de la Generalitat Valenciana, el Sr. Camps ha estat, durant les dues legislatures que porta sent president, lliurant batalles alienes a les funcions pròpies de la institució que representa; primer amb la brega que va mantenir amb el seu antecessor i coreligionari Eduardo Zaplana (que ja és dir) per guanyar el lideratge polític d'aquestes terres, després amb els addictes al propi Don Eduardo que van aconseguir aferrar-se als càrrecs i pretenien defenestrar-lo, i ara amb els problemes que comporta veure's implicat en un cas com el Gürtel, que no sabem com s'acabarà, però sembla que la cosa va per a llarg.

Haurà begut "Vichy Catalan"? 
Entre unes coses i altres, Don Francisco Camps sembla ara mateix una persona fora de context, que diu i fa coses estranyíssimes per damunt la barrera del ridícul; que no contesta cap pregunta, ni als periodistes, ni als membres de l'oposició ni a ningú que no estiga disposat a alçar-li les pilotes; que s'amaga quan no li convé donar la cara; que sembla patir constantment ataquets d'ansietat que provoquen les seues actituds infantils; que viu recelós de tot allò que no controla ni domina, i sembla sentir-se perseguit per tot aquell que qüestiona o discrepa del valencianisme que ell s'ha inventat, i que alimenta a base d'autobombos i deliris de grandesa. Per tot això, que hem expressat en format molt breu, pensem que el Senyor Camps hauria de retirar-se de la política. Seria bo per a tots, fins i tot per a la seua salut i per a refrescar una mica els aires del partit que està a punt de proclamar-lo de nou candidat a la presidència de la Generalitat. (Què qui sóc jo per a donar-los consells... a ells?... i qui són ells per a impedir que jo veja TV3 a ma casa?).

Com que ens hem allargat més del que preteníem amb el comentari anterior, ara ja no ens queda temps, ni paper ni burrera per a dir la nostra sobre el tema que motiva aquest escrit. Però com que afortunadament s'han publicat moltes coses-i molt bones-sobre la foscada en qüestió, apegarem tot seguit els enllaços d'alguns articles que han arribat a la nostra redacció. No estan tots els que són, però són tots els que estan:

ACCIÓ CULTURAL DEL PV (clic). Conté vídeo amb roda de premsa sobre el tancament de TV3 al País Valencià, concentracions previstes, accions convocades per la societat civil, declaracions i diversos sobre l'assumpte.

EL PAÍS DE MAI MÉS (clac). Magnífic comentari de Xavier Aliaga, periodista independent i escriptor. Ho diu amb poques paraules, però molt bones.

MANIFEST PERSONAL DE MANUEL BAIXAULI (claaac). Publicat al bloc Tirant al cap. Clar i concís, com correspon a un escriptor de la talla del suecà Baixauli.

SENSE SENYAL. VOLEM TV3 (cliiic). Publicat a La comunitat-El País, bloc amic on Francesc López informa, divulga i opina. 

SENSE SENYAL DE TV3, A LA MARINA ALTA (cleeec). Pepa Guardiola, que mai no ha tingut pèls a la llengua ni ploma que se li resistisca, també diu la seua, en format breu, però alt i clar. Acaba oferint diversos enllaços on es parla sobre aquest tema.

FINS A QUIN (cloooc). de Josep Porcar. Clar, breu i concís. Els poetes també saben escriure prosa.  

NO ES PAÍS PARA TV3 (cloooc). Article que signen GUIONISTASVLC. Està escrit en castellà, però ens ha semblat molt interessant, emotiu i sincer, i per això hem decidit incloure'l ací. Miren el final d'aquest article:

TV3 fue, en definitiva, todo lo que Canal 9 no pudo ser, porque no se ha querido que lo fuese: un espacio de libertad y pluralidad y un verdadero motor de la industria. Por eso, cada hora de emisión era una acusación directa a los que han dejado degradarse hasta lo intolerable a nuestro medio propio. Asi pues, habia que cortar. La vamos a echar mucho de menos, porque durante más de dos décadas la TV de Catalunya nos ha traído el aire fresco que en nuestra propia casa se nos ha negado.

Oficialment ja s'ha acabat el nostre article, però, a manera de postdata, permeten-nos afegir un breu afegitó:

Aquesta xica no té res a fotre
amb TV3 ni amb l'article,
però alegra la vista, no troben?
Algun dels comentaris que podran llegir, ací o allà, conviden a reflexionar sobre aquesta classe de cacicades i a suggerir la necessitat de mamprendre accions encaminades a evitar-les, és a dir, que açò no es quede en un simple pataleo dels  que solen acabar en trista resignació. Possiblement (ho dic perquè ha passat altres vegades) els "pregoners oficials del regne" titlaran els referits manifestos d'antidemocràtics, de no respectar les institucions o qualsevol cosa per l'estil... o empraran alguna genialitat com la de Blasco, i ho apanyaran dient que som uns sinvergüenses. I com que són tan reconstitucionals, invocaran que estan allí perquè les urnes així ho han volgut. Però quan a ells els toquen les castanyes, no tenen cap pudor d'arremetre contra el primer que se'ls pose per davant, siga la policia quan investiga els múltiples casos de corrupció, siguen els contraris que, segons diuen, munten complots i tracten de manipular el poder judicial, o siga un jutge que intentava jutjar els crims del franquisme.

Ànims, Don Esteban...
Foc a la barraca!!
Un dels articles que hem enllaçat abans ("El país de mai més", de Xavier Aliaga) reprodueix un dels darrers entusiasmes verbals de l'ínclit González Pons-Don Esteban-quan empentava els ciutadans valencians a omplir les places, com a Egipte, exigint un canvi de règim. Xavier acaba dient "Es referia a ZP, és clar. Però gràcies per la idea".

I això diem nosaltres també, Don Esteban, gràcies per la idea. Perquè si vosté proposa als ciutadans mobilitzar-se contra ZP serà perquè això és legal, i per tant, nosaltres també podem proposar accions cíviques contra les barbaritats de CMPS, no troba?. 

dissabte, 19 de febrer de 2011

... ELS PÈLS DE PUNTA

Pepa Espasa
Des de la nostra delegació de La Safor se'ns va demanar un raconet d'aquest modest escenari informatiu, per tal d'anunciar l'esdeveniment que tindrà lloc a Gandia el proper divendres, 25 de febrer. Es tracta de la inauguració de la mostra artística de Pepa Espasa (clic) Un cant a l'esperança, dedicada al maltractament contra les dones, i en homenatge a la poeta afganesa Nadià Anjoman. Al final de l'article podran veure el programa complet de les dues parts que componen l'acte, així com els horaris i llocs on se celebraran. El prestigi de l'artista esmentada, Pepa Espasa, i el recital poètic que s'anuncia, amb la potència de la poeta del Grau, Maria Josep Escrivà (clac) i de la pianista de Xàbia, Marta Espinós (cloc), ja són per si mateix tot una garantia. Però nosaltres, conscients de les nostres precarietats periodístiques, i amb intenció d'oferir als nostres lectors una informació tan pulcra com l'esdeveniment es mereix, vam requerir dels nostres col·laboradors el material necessari per a poder acomplir els referits propòsits. 

Maria Josep Escrivà

Però quan vam rebre els comentaris i les fotos que ens va enviar la nostra assessora i amiga, Maria Josep Escrivà, se'ns van posar els pèls de punta (si lligen l'article sabran els motius) i vam decidir fer mutis per l'eixida d'emergència i deixar-los amb el contingut del referit informe. De vegades, una profunda reflexió val més que mil comentaris:    


Jo, que no he valgut els budells d’un gos
A la memòria de Nadià Anjoman, poeta afganesa

Nadià Anjoman

Segurament vostès no han sentit mai el nom Nadià Anjoman (o Nadia Anjuman, segons transcripcions). Jo també en desconeixia l’existència fins fa quatre anys. Segurament no poden ni imaginar que els parle d’una dona, estudiant de la Universitat d’Herat, a l’Afganistan. De només vint-i-cinc anys quan va morir, l’any 2005. A conseqüència dels colps que amb quasi total seguretat li va propinar el marit. No res, per desgràcia, excepcional, en aquell país dominat per l’integrisme talibà. 

Més insòlit, però, és que Nadià Anjoman era poeta. I que acabava de publicar un llibre quan el marit, la família del marit, un sector extrem i fanàtic de la societat afganesa, la volgué escarnir pel fet d’haver-se donat a conèixer, d’haver estat admirada pels seus versos. D’haver tingut una sensibilitat exquisida, la necessitat d’expandir el seu dol vital, i les paraules lúcides i poderoses per a expressar-lo poèticament:

No hi ha ningú que sàpia la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure avui?


De Nadià Anjoman, me’n va parlar per primera vegada Pepa Espasa, una artista de les creacions plàstiques, component del grup Reüll, de la Marina. Preparava un treball, Pepa, amb l’objectiu que esdevinguera algun dia exposició d’obres dedicades al maltractament contra les dones. En concret, contra les dones afganeses. I buscant informació per la xarxa es va topar amb el cas terrorífic de Nadià Anjoman, i amb els seus versos colpidors. 

Des de la personificació de la violència, Pepa ha volgut convertir el cas humà d’Anjoman, la seua experiència de vida i de mort, i la seua valentia poètica, en un amulet d’esperança, ha creat des de la destrucció, ha construït imatges tendres i esgarrifadores alhora, i ha reproduït paraules per a vèncer el terror més implacable, que és el de l’oblit i la indiferència que suporten tantes dones que pateixen maltractament.

Pepa Espasa em va demanar que li traduïra un poema emblemàtic d’aquella jove afganesa. I jo vaig atrevir-me a versionar, des de l’italià, un dels més coneguts d’Anjoman, que comença:

Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.

Aquesta va ser la meua modesta contribució al treball que ha acabat esdevenint una exposició titulada Un cant a l’esperança. Ben poca cosa si comparem amb la commoció immensa de les paraules d’Anjoman clamant llibertat.

I amb les obres de Pepa materialitzant-les a través de volums, de traços, d’ombres i de colors, de forats... L’agudesa de Pepa ens porta, per exemple, a ensenyar com es deu veure el món a través del reixat d’un burka. 




Marta Espinós i J. V. Cabrera
 al recital inaugural d’Un cant a l’esperança.
Al mes de novembre de 2010 es va inaugurar, al Centre d’Art de l’Estació de Dénia, l’exposició titulada Un cant a l’esperança. Havíem aconseguit editar per a l’ocasió vuit poemes traduïts a partir de l’anglès. Josep Vicent Cabrera (clic), l’autor de les versions, en féu un recital, acompanyat per la pianista Marta Espinós, que també ha aportat el seu geni d’artista i la seua sensibilitat a l’hora d’interpretar amb el llenguatge musical la força i l’emoció dels versos d’Anjoman.  El quadern s’ha titulat Jo, que no he valgut els budells d’un gos, en referència a un dels versos del recull.

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar? Dir què?
Jo, que no valc els budells d'un gos, què no hauria de llegir, no dir què?

Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me'n riu! No ho diria?

Estem segurs que la intenció manifestada per Pepa Espasa (“fer visible [el problema del maltractament] mitjançant la sensibilització artística com un camí actiu d’educació i de denúncia”) té un llarguíssim recorregut que no ha fet més que començar. També tenim la certesa que en aquesta direcció en som moltíssims, els que hi remem, i volem pensar que, enmig d’aquest corrent de la pluja de la crueltat, la mort de la poeta Nadià Anjoman, com la de tantes dones anònimes, no ha sigut debades; i que les moltes maneres d’art són un mecanisme constructiu per damunt de la destrucció. Ara bé, per a això és necessari que la pregunta de l’afganesa −“Apareixerà una llum d’esperança?” − tinga una resposta clara, unànime, contundent i implacable en tots els àmbits de la societat, incloent-hi l’educatiu, i l’administratiu i jurídic.

El proper divendres, 25 de febrer, s’inaugura a Gandia l’exposició Un cant a l’esperança. L’acull l’Espai d’Art (c. Fundació Vicent Ferrer, 6; darrere de la Casa de Cultura), gràcies a l’organització promoguda pel CEIC Alfons el Vell (cluc). L’acte constarà de dues parts: en una primera, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, hi haurà la presentació del projecte, i un recital poètic i musical. Inserim la tarja publicitària a continuació.



















Els assistents rebran, com a record i obsequi, el quadern Jo, que no he valgut els budells d’un gos, amb els poemes de Nadià Anjoman. Immediatament després, a l’Espai d’Art es farà l’apertura de l’exposició. 

Un cant a l’esperança
Sala d’exposicions Espai d’Art (Gandia)
Del 25 de febrer al 13 de març de 2011

De dilluns a divendres, de 17 h a 20.30
Dissabte, d’11.30 h a 13.30 h i de 17 h a 20.30 h

diumenge, 13 de febrer de 2011

SINVERGÜENSA!!


L'ALTRA BURRERA

capítol tercer

Articles anteriors d'aquesta secció:


Foto promocional. Estatures no alineades
En la mesura que augmenta el grau de mediocritat (en continent i en contingut) del funcionament de les nostres institucions públiques, disminueix amb més força la valoració i la confiança que la ciutadania atorga a la classe política (sense que ells −els polítics− facen res per remeiar-ho) i l'anecdotari d'incidents i d'incidències que es produeixen durant els actes institucionals i les sessions parlamentàries s'alimenta cada vegada més i pitjor de situacions ridícules i tragicòmiques, quan no de “presumptes” irregularitats funcionals o imperícies pròpies de qui no sap estar en el lloc que representa, i impròpies dels qui haurien de donar exemple amb el seu comportament a una massa social cada vegada més apàtica i desanimada.

Mònica Oltra parla...
A la introducció del primer capítol (“El repelente niño Vicente”) explicàvem d'una manera àmplia el sentit que preteníem donar a la present secció que vam tenir a mal intitular “L'altra burrera”, i presentàvem un audiovisual on un diputat del grup dels governants (míster X) boicotejava el discurs d'una diputada de l'oposició esgarrant paperets d'una manera ostensible i sorollosa (l'home només pretenia molestar, però ho feia amb formes infantils i amb molt poca gràcia). Al segon capítol (“A espentes i redolons”) completàvem la introducció abans esmentada i incloíem un altre vídeo que mostrava una sessió de les Corts que es va acabar com el rosari de l'aurora. I ara els oferim una altra pel·liculeta on es pot veure la diputada MÒNICA OLTRA (clic) exposant unes presumptes irregularitats que el seu grup havia denunciat, i que afecten la conselleria que comanda el conseller Sr. BLASCO CASTANY (clac).
... i Rafael Blasco li contesta:
 "sinvergüensa!".
Durant aproximadament 5 minuts, la referida diputada va llegir alguns titulars de premsa sobre el cas i va exposar les susdites acusacions  amb el fragor parlamentari que la caracteritza.  El Sr. Blasco −Don Rafael− , visiblement contrariat i nerviós (cosa poc habitual en ell) va argumentar com a resposta: “És vosté una sinvergüensa que no és capaç de mantindre el respete en esta càmara (hem transcrit la frase textual, tal com la va pronunciar el Sr. conseller el dia d'autos). Una clamorosa ovació dels ara coreligionaris del Sr. Blasco va adornar tan brillant contestació.

Façana actual de l'Ajuntament de Pego
Coneixem el Sr. Blasco des de l'any 1974. Aleshores era l'interventor de l'Ajuntament de Pego i, segons consta als registres de l'esmentat ajuntament, el dia 5 de març de l'any 1975 no es va presentar al treball i va ser expedientat per la tal absència injustificada del servei. Les mateixes fonts indiquen que el 9 d'abril del mateix any va ser nomenat interventor de l'Ajuntament de Paiporta amb plaça definitiva, però mai no es va presentar a treballar a cap dels dos ajuntaments.

Eren altres temps...
El motiu de la desaparició no figura als registres referits, però molt prompte es va saber que s'havia descobert la implicació de l'actual conseller en el Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico  FRAP (cliiiic) i que eixa circumstància va aconsellar que en Rafel fera mutis pels bastidors (aclarim als més joves que, per als governants d'aquella època, els del FRAP eren també uns sinvengüenses). Uns diuen que el llavors pròfug es va autoexiliar, i uns altres que va estar pres a la Model de Barcelona, però el que sí que està clar és que, amb la implantació de l'actual sistema polític, Rafael Blasco Castany va ser restituït com a funcionari públic, encara que molt prompte va ser fitxat pel PSOE, amb qui va iniciar la seua primera escalada com a polític actiu fins que l'any 89, sent Conseller d'Obres Públiques i Urbanisme, una directora general de la seua conselleria va denunciar una martingala urbanística a Calp que implicava dos funcionaris corruptes, i Blasco va ser destituït (ignorem qui va ser el sinvergüensa en aquesta ocasió). 

Aquesta foto encara era
en blanc i negre.
Diuen que, aleshores, el ja exmilitant del PSOE va tenir un rampell nacionalista i impulsà un invent que es va denominar Convergència Valenciana, però l'intent no va acabar de quallar. La segona escalada important del personatge que ens ocupa va tenir lloc en arribar al poder el Sr. Zaplana amb qui, després d'abraçar la doctrina del PP, va continuar pul·lulant per diverses conselleries i bregant contra tots els sinvergüenses que s'entrecreuaven en el seu camí. Fou també conseller amb el President Olivas i, quan el Sr. Camps va guanyar la batalla fratricida que va mantenir amb el referit Sr. Zaplana, foren apartats de la primera línia els principals caporals zaplanistes..., però el Sr. Blasco havia passat ràpidament al bàndol campista i va continuar la seua multicolor carrera política. 

Jaqueta multiusos
Així doncs, el Sr. Blasco Castany ha estat conseller amb tots els presidents que ha tingut la Generalitat Valenciana des de la seua creació. Per això, quan practique el meu particular joc d'especulació mental i la imaginació se'm torna juganera, em pega per pensar (entre altres coses) a quin càrrec hagués optat Don Rafael si en algun moment haguera guanyat les eleccions la Falange Española de las JONS... o el Partit Comunista de los Pueblos de España, per dir-ne algun. A vostés no els pica la curiositat?

I bé. Hem parlat per escrit més del que preteníem, i ara ja els deixem amb l'audiovisual que ha motivat tan ampli comentari. Tal vegada algú diga que som uns sinvergüenses per haver publicat aquest article (i vostés igualment sinvergüenses, per haver-lo llegit)... però, home! si ells poden dir tot el que els rota quan els dóna la gana, per què nosaltres no podem fer el sinvergüensa de tant en tant?


                     

Per cert... m'ha paregut sentir que Mònica Oltra anomenava una manifestació que va tenir lloc a Alacant, però ningú no recorda que la tal notícia haja aparegut a Canal 9. Què passa?... que els manifestants eren tots uns sinvergüenses, o és que els d'eixa tele (que paguem entre tots) estan sempre massa ocupats en deliris i autobombos?

divendres, 4 de febrer de 2011

RÀDIO PEGO, 25 ANYS DESPRÉS

El proper dissabte, 5 de febrer, tindrà lloc la inauguració oficial de la seu on ja s'ubiquen els nous estudis de Ràdio Pego.



(clic)
Per a BURRERA COMPRIMIDA, el referit esdeveniment no representa un simple tràmit burocràtic. Estem parlant d'una ràdio que alguns de nosaltres hem viscut amb molta intensitat, i per la qual hem lluitat amb força, sobretot a l'hora d'afrontar les dificultats dels seus inicis com a ràdio lliure, i els primers anys de funcionament com a ràdio municipal.

Tot va començar l'any 1985. Després d'alguns mesos de peregrinació per diversos locals, de contratemps en contratemps (algun dia contarem tot això), Ràdio Lliure de Pego va poder assentar-se en un primer pis del carrer Sant Lluís, on va mantenir els estudis fins a l'any 1989, quan el col·lectiu que gestionava l'emissora va decidir posar fi a les emissions per "imperatius legals", que també contarem algun dia. Feia unes setmanes que l'administració, després d'onze anys, havia aprovat un reglament constitucional de radiodifusió per ones que posava fi a la situació d'al·legalitat d'allò que denominaven ràdios lliures (cal aclarir que al·legalitat i il·legalitat no són la mateixa cosa). No sabem com ni per què (però ho imaginem), la nostra ràdio va ser elegida per a ser la primera que tancara; altres emissores similars a la nostra van continuar emetent sense rebre avisos ni amenaces, però nosaltres, a les poques setmanes, vam començar a empomar patracols personalitzats que advertien de les multes de fins a 10 milions de les antigues pessetes si no cessàvem l'activitat immediatament (fins i tot, algú trucava per telèfon a les cases per a preguntar si encara funcionava la maleïda emissora). Cal aclarir també que Ràdio Lliure de Pego va funcionar durant eixos quatre anys sense cap tipus de subvenció ni ajuda oficial. Les instal·lacions van ser sufragades per alguns membres del col·lectiu, i els responsables de cada programa pagàvem una quota mensual que servia per al manteniment i les despeses pròpies de l'emissora.


Gent de Burrera Comprimida formava part d'eixe col·lectiu; entre altres tasques vam assumir el programa esportiu i el magazín dominical Bon profit, un programa que va començar a emetre's el 6 d'octubre de 1985, i que es va acabar onze anys després per presumptes avaries al repetidor. L'esmentat programa va aportar a la radiofonia local més de 300 edicions, per on van passar al voltant de mil convidats distints, de totes les classes i condicions.



L'any 1993, Elvira Cambrils i Joan Antoni Oltra (components del col·lectiu abans esmentat) eren regidors de l'ajuntament, i una de les tasques que es van proposar va ser legalitzar la ràdio i reprendre les seues emissions. I així, sota l'assessoria jurídica de Ximo Tur (actual alcalde de Calp), l'ajuntament va sol·licitar la concessió de la llicència com a ràdio municipal que seria gestionada per una mercantil pública denominada Ràdio Pego SL (la susdita mercantil es va dissoldre fa 4 anys, i ara la ràdio està gestionada directament per l'ajuntament). La primera etapa d'aquesta modalitat de ràdio municipal es va desenvolupar amb la mateixa filosofia de ràdio participativa utilitzada pel col·lectiu anterior, si bé tothom estava d'acord que calia donar a l'empresa un caire més professional, en la mesura que les possibilitats ho permeteren. Va assumir la direcció el meu Toni Ribera, i el programa Bon profit va reiniciar la tasca el 26 de setembre de 1993, i es va mantenir al peu del canó fins a l'arribada de la presumpta avaria abans esmentada.
Sara Garcia. Actual directora
de Ràdio Pego


Malgrat tot, el programa va desaparèixer sense cap desfici per la nostra part, i amb la sensació d'haver acomplit un repte i un propòsit. Per això, ara mateix contemplem en la distància la consolidació d'aquella radiet que qüestionaven els de sempre, i no podem evitar, amb tota la nostra modèstia i humilitat, sentir-nos part viva d'una història que afortunadament continua, malgrat les vicissituds que en determinats moments han afectat la seua trajectòria.


Cèsar Monzonís (a l'esquerra), anterior 
director, conduint un programa.
Així doncs, 25 anys després d'aquella escaleta del carrer Sant Lluís, que va continuar en una altra escaleta ubicada on ara hi ha l'arxiu municipal, i va seguir a l'escalota de tres pisos del carrer Sant Agustí, Ràdio Pego ha traslladat els seus estudis a un local situat en una planta baixa, ampli, cèntric, ben protegit i amb accés per a tothom. Serà inaugurat el dia 5 de febrer. L'amiga Sara Garcia, actual directora (successora del també burreracomprimit Cèsar Monzonís), ens ha convidat a aportar el nostre testimoni durant la programació especial que se celebrarà al llarg del dia. Nosaltres allí estarem, contents i agraïts.






dijous, 3 de febrer de 2011

DES DE GANDIA. L'IMAB I EL GRUP SAFORÍSSIMS.

Laia Noguera
El passat 24 de desembre, el burribloc que ara estan acariciant amb la vista informava sobre la creació del grup «SAFORÍSSIMS SL» (Societat Literària), una nova aposta cultural de Gandia nascuda sota l'aixopluc i el patrocini de l'IMAB (Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques). La primera de les activitats impulsades pel referit col·lectiu es va batejar com a "Les Nits de l'IMAB", unes sessions que pretenen conjugar poesia i música en un ambient distés. El dia  10-12-10 es va celebrar amb èxit la primera de les sessions esmentades, i el proper dissabte, 5 de febrer, se celebrarà la segona, amb la poeta Laia Noguera acompanyada al piano per Roger Illa. Recordem que tres membres saforencs de Bucomsa −Vicenta Llorca, Pasqual Molina i Maria Josep Escrivà− formen part del susdit col·lectiu.


Inserim a continuació el comunicat que ens envien els nostres serveis informatius de la Safor en referència a l'acte abans indicat:


Benvolguts amics i benvolgudes amigues:


Laia Noguera i Roger Illa
Des de l'IMAB i el grup Saforíssims us convidem a una altra de les sessions poètiques i musicals que celebrem a la Biblioteca Central de Gandia. En aquest cas la convocatòria és DISSABTE dia 5, i els poetes convidats vénen de Barcelona. Si us abelleix escoltar una bona poeta (Laia Noguera), una de les veus joves més potents i un interessant duo artístic (al piano, Roger Illa), no us ho perdeu.

Aprofite per enviar-vos un grapat d'afectes, i un petit poema de Laia.

Maria Josep


Quan dic un altre home
vull dir que em trobava
bocins a la teva
tauleta de nit.


Hi havia casa nostra
i el món de fora,
il·luminat
per la nostra finestra.


Laia Noguera: Parets, Edicions 96, col·lecció "Razef" de poesia, 2011.




VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/16
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/08/16
*Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies. * *Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.* *Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca es... més »

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. -7/07/16
*Per Salvador Bolufer* *La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i en... més »

LA XIQUIPANDI EN CROMOS

BURRERA COMPRIMIDA a EL CORRAL DE BUCOMSA - 25/06/16

*Col·lecció de burricromos de la xiquipandi. *

*Pròximament ampliarem l'àlbum.*


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.