CAUTIVO Y DESARMADO  Burribreus de Bucomsa

ACTUALITZACIÓ DEL 6/07/2011

                              

NOTÍCIES, CURIOSITATS

I COMENTARIS EXPRESSATS

EN FORMAT BREU

Burribreus inclosos en aquesta actualització:

BURRIBREU HISTÒRIC

Part oficial de guerra

DE BONES A PRIMERES

Coses que passen

CORRE, CORRE... QUE TE PILLO!

Un dia en les carreres

PER LA BOCA, MOR EL PEIX

Això diuen, no?

MARI, CARINYET!

Els comptes de la nostra Marilópez, la de Telemadrid

    -- BURRIBREU HISTÒRIC. “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El Generalísimo, Franco”

Document històric on es pot llegir el text
que Fernando Fernández de Córdoba va locutar
amb la "tonadeta" i els èmfasis propis de l'època.
Era un parte oficial de guerra pertanyent
al III año triunfal, amb la firma de Franco
inclosa

Aquest fou el part oficial que anunciava el final de la guerra civil i la victòria del general Franco (aleshores ja s'havia autoproclamat Generalísimo). El va llegir a Ràdio Nacional d'Espanya Fernando Fernández de Córdoba, un actor que l'esmentat dictador s'havia comprat per a divulgar a través de la ràdio les seues proclames i els seus envaniments (si volen escoltar la gravació original de la referida locució, cliquen ací: http://www.youtube.com/watch?v=1murZqbLhdU). 

Vicent Balaguer.
Geni, figura i mestre

L'amic Vicent Balaguer va utilitzar aquesta mateixa parida per a encapçalar l'article que va escriure al Canfali al juny del 95, quan el PP va guanyar per primera vegada les eleccions autonòmiques valencianes i va prendre possessió dels òrgans de poder (uns mesos després, el mateix partit guanyaria també les eleccions generals, i José María Aznar es convertiria en el primer PPPresident del govern d'Espanya). Amb el sentit de l'humor que el caracteritza, Vicent va comentar alguns paral·lelismes entre l'actitud dels guanyadors del 39 i la dels del referit any 95. Està clar que en el primer cas s'eixia d'una guerra originada per un colp d'estat militar, i en el segon es tractava d'un èxit electoral, sense armes de foc ni exilis urgents, però amb determinades celebracions, advertències amenaçadores, proclames prepotents i brofegades premonitòries que van fer recordar a més d'un el càntic victoriós que havia pregonat Fernández de Córdoba 56 anys enrere.

Com que cada vegada que el PP conquista o renova alguna majoria electoral les reaccions són paregudes a les de l'any 95, hem emprat la mateixa gracieta que va utilitzar aleshores Balaguer, tot i pensant que les nostres intencions són tan benintencionades i conciliadores com les del bo de Vicent.


    ---                                                                                                                                

    -- DE BONES A PRIMERES. Els resultats del 22M no van ser tan espectaculars per al PP valencià com vaticinaven les enquestes un mes abans de les eleccions. La reacció d'una part de la societat civil, tardana però intensa, i algunes altres circumstàncies d'última hora, com les mobilitzacions del 15M, van aconseguir amortir una mica els efectes de les campanyes permanents que acostumen a desenvolupar els governants actuals per tal d'arribar a les eleccions amb el plat escudellat. Les deficiències d'una llei electoral que clama una revisió a fons, la lentitud i, moltes vegades, la falta de contundència de la justícia, i les abúliques maneres d'una oposició conformada i poc expeditiva (salvant algunes individualitats) han permés als nostres reeditats mandataris utilitzar els mecanismes de poder per a controlar a tota hora l'opinió pública (sobretot la de l'electorat més passiu) i encobrir les seues batalles internes i judicials, a més de silenciar els discrepants, botinflar-se entre fums de canyot, i inventar dimonis emplomats.

Contra el decretasso

Nosaltres, que pequem una mica de càndids, pensàvem que els referits esdeveniments de final de campanya serien motiu de reflexió, i els reelegits començarien l'actual legislatura mostrant algun detall conciliador; que oferirien diàleg als agents socials més perjudicats per les seues polítiques campaneres i prometrien revisar els seus decretassos més qüestionats. Però no. Només va parir la burra electoral, van rellançar els seus impulsos imperials i es van refermar en les seues contundències il·luminades. De bones a primeres, abans de constituir-se les noves Corts, i per boca d'un conseller en funcions que, damunt, sabia que no continuaria en el càrrec, van anunciar les noves normatives sobre l'ensenyament del valencià que pretenen dur a terme, sense consultar els experts de la comunitat educativa, i sense esperar a demanar parer al nou conseller d'educació. Les crítiques que els han plogut pertot arreu sobre la manipulació de Canal 9 sols han servit per a propiciar el reforçament del blindatge del susdit joguet informatiu, per tal que no s'escape cap detall que puga molestar-los.

"Cultura sense censura",
lema de Ca Revolta.
Doncs bé. Donya Rita ja ha
cursat l'ordre de tancament
del local.

El fet que els valencians no puguem veure TV3 sembla ser un assumpte que ells donen per consolidat i definitiu. L'accident del metro de València, on moriren 43 persones (ara ha fet 5 anys), continua sense responsables ni aclariments. Han ratificat els alts càrrecs més rebutjats per les seues víctimes propiciatòries. L'endeutament de la Generalitat sembla que ha entrat en una fase d'autèntic descontrol (hi ha empresetes creditores que ja no poden ni pagar jornals), però d'això tampoc no diuen ni mu. I etcètera. Però, això sí: la carrera de cotxes, que no falte, coste el que coste i diguen el que diguen.

Hi ha qui opina que tot això, i allò, són cortines de fum per a dissimular l'assumpte que veritablement els preocupa i els angoixa. Li diuen Gürtel, i manté una relació pecaminosa amb una tal Brugal. 

No sé com s'acabarà la cosa, però molt sovint em vénen al pensament algunes persones que, quaranta anys enrere, es van trencar els nassos reclamant el dret a l'autonomia, mentre altres pasturaven les seues histèries enlairant àguiles imperials entre jous i entre fletxes. Total, per a què?


    ---                                                                                                                                

Un dia en les carreres

    -- CORRE, CORRE... QUE TE PILLO. I, tornant a la carrera de cotxes. Ja saben que el senyor Camps va traure pit anunciant la seua voluntat d'aconseguir que València continue patrocinant un Gran Premi de Fórmula I, almenys fins a l'any 2020 (no volies caldo?, doncs nyas!, dues tasses). No siga exagerat, don Francisco! A veure si en un parell d'anys s'acaba la popularitat de Fernando Alonso, ja de per si a la baixa, i li costa llogar immigrants i aturats per a presumir de grada plena i, damunt, convidar-los a una paella gegant com aquella de l'agua para todos. Tinga en compte que ací tothom es va fer motorista quan va sortir Àngel Nieto, golfista quan ho va fer Severiano Ballesteros, i, quan corria Indurain, gats i gossos coneixien els secrets de la bicicleta i les revoltes de les muntanyes franceses. Però després, rien de rien.

Donya Rita també es va enrossinar proclamant glòries i grandeses i va avançar unes xifres, admirables per a qui se les vulga creure, còmiques per als incrèduls, i falleres per als que entenen de números. Alguns testaferros que van gaudir els micròfons de Canal 9 tampoc no es van quedar curts. Hi havia qui assegurava que 600 milions de televidents havien vist la carrera (tots pendents de València!), xifra guapa si la comparem amb els només 100 milions que van veure per televisió la final de la Champions, però curta si la comparem amb els dos mil milions que, segons va dir algú, van veure la Copa Amèrica de Vela que va tenir com a escenari les aigües valencianes. Ja saben que aquest burribloc només rep mil milions de visites cada dia, però és que nosaltres som així de modestos.

Lluís Llach i el seu piano,
a València, dalt d'un camió.
Donya Rita no va permetre
que muntaren un escenari.

I, dic jo, que si eixes concentracions de gent promocionen la ciutat i proporcionen treball al sector hostaler, per què no s'aprofiten, per exemple, manifestacions com la que es va celebrar setmanes enrere reclamant el dret a veure TV3?... o la de l'altre dia contra el decretasso del Sr. Font de Mora? S'imaginen 30.000 persones dinant i berenant als nostres restaurants, i el fotimer de gent que podria encarregar-se de muntar i desmuntar infraestructures? Clar està que, per a fer les coses bé, donya Rita no hauria de permetre que Lluís Llach cantara dalt d'un camió; això resta jornals als muntadors d'escenaris. Encara estem a temps de considerar la idea, i més si tenim en compte que la carrera de cotxes és una vegada a l'any, i les manifestacions, al ritme que van vostés, poden celebrar-se amb periodicitat setmanal. 

Per cert, donya Rita. Vosté es va desbocar temps enrere propagant la seua intenció de sol·licitar unes Olimpíades per a València, i va dir també que  prepararia la candidatura sempre que als de Madrid els pareguera bé. Com que ja no ha parlat més del tema entenc que a donya Esperanza... i/o a don Ruiz Gallardón... i/o a don Mariano, no els ha fet massa gràcia la idea. I ara pregunte jo: vosté creu que si això dels cotxes de carrera fóra tan fantàstic com ho pinta, els de la capital d'Espanya li deixarien tastar bola? Disculpe. Només era una pregunta.


    ---                                                                                                                                

Què troben?

    -- PER LA BOCA, MOR EL PEIX. Bernie Ecclestone és el patró de la F1, és a dir, l'autèntic magnat d'aquest invent. Pel que conten, don Bernie és propens a donar-li gust al pic (al seu, clar) i arrancar-se en bravates, moltes vegades intencionades i a deshora (recordem la vegada que va dir, hores abans d'unes eleccions autonòmiques, que si no guanyava el PP del sr. Camps no portaria la F1 a València). També diuen que, en més d'una ocasió, s'ha manifestat en favor de les dictadures i en contra de les democràcies, ha lloat les glòries de personatges com Hitler, i no sé quantes coses més. I pel que es veu, quan s'entesta a rectificar, la caga encara més. Vaja amb cura, don Francisco, no siga cosa que, a Bernie, li pegue per enrossinar-se durant algun acte de promoció de valencianies modernes, i li complique a vosté la vida.


    ---                                                                                                                                

    -- MARI, CARINYET! La nostra Mari, la de la tele de l'esperança (de l'esperança Aguirre, clar), ha tornat a ficar la pota fins al cep. L'altre dia va parlar de les manifestacions del 19J i va dir que només hi havien participat 2.000 persones. Mecatxis en la mar, Mari! Per a una vegada que els mitjans més reaccionaris diuen que n'eren uns 250.000, apareixes tu amb eixa racaneria tan tacanya! Tampoc no pretenem que parles del milió llarg de manifestants que calculen altres fonts oficioses, però, dona... birlar al més pessimista 248.000 persones pot fer pensar a qui no et conega que no saps comptar ni amb els dits!


Mari, carinyet!, no sigues cruel amb nosaltres. Si vols, pots apanyar-ho amb una fe de rates d'eixes que acostumes a fer; ara tens noves fotos de Grècia per a il·lustrar-la. Nosaltres estem ací per a ajudar-te a seguir triomfant a l'empar  d'eixa Telemadrid que manté viva la força de l'esperança (de l'esperança Aguirre, clar).


Amb el teu permís, Mari, inserirem a continuació un vidiet, per si algú vol comprovar com ficares la pota fins al cep (això de ficar-la fins al cep és cosa d'Estellés, però no ho explicarem ací per tal de no ferir la susceptibilitat de la nostra Mari):


                                      


Adéu, Mari. Cuida't, i fins l'altra.

PER A VEURE TOTS ELS BURRIBREUS DEL MES DE JUNY, EDITATS EN FORMAT PODERÓS, CLIQUE ACÍ: BURRIBREUS DE BUCOMSA. JUNY 2011 (Cliiic)