LA POETA SZYMBORSKA: UNA NOBEL EXPERTA EN BURRERA —DE LA SÀVIA!

 

Gràcies al premi Nobel de Literatura, l’any 1996 vam descobrir l’existència d’una poeta polonesa de nom Wisława Szymborska, que havia guanyat el màxim guardó mundial en matèria de lletres “per la precisió irònica amb què ha il·luminat fragments de la realitat humana en el seu context històric i ideològic”, segons el veredicte oficial del jurat.

 

Wisława Szymborska, 1998. 

Imatge extreta d’internet.

RETRAT DE DONA

Deu ser a elecció.

Canviar perquè no canvie res.

És fàcil, impossible, difícil, val un intent.

Té els ulls, si fos possible, una vegada blaus, una altra grisos,

negres, alegres, sense causa plens de llàgrimes.

Dorm amb ell com una qualsevol, única al món.

Li parirà quatre fills, cap fill, un.

Ingènua, però la que millor aconsella.

Dèbil, però podrà amb el pes.

No té cap, doncs el tindrà.

Llegeix Jaspers, i revistes de dones.

No sap el perquè d’aquest clau i construirà un pont.

Jove, com sempre jove, encara jove.

Sosté a les mans un teuladí alatrencat,

els diners propis per a un viatge llarg i aliè,

una maça, una compresa i una copa de vodka.

Cap on corre?, no està cansada?
Que no, un poc, molt, no passa res.
O l’estima o s’hi entesta.
Per les coses bones, per les dolentes i per l’amor de Déu.

El dia 2 de febrer, quan vaig conèixer la mort de Szymborska, vaig estampar el meu dol personal contra aquell mur de facebook on les coses a penes s’hi enganxen amb un fugaç vist i no vist. Però, per a sorpresa de mi mateixa, van passar les hores i els dies, i la gent va continuar manifestant-hi el seu “M’agrada”, que ja sabeu que és la manera moderna de mostrar adhesions i complicitats en aquella xarxa de proximitats dubtoses. Això m’ha animat a esplaiar-me una mica més ací. A facebook vaig traslladar, quasi per la necessitat d’escriure alguna cosa urgent en aquell matí, unes impressions que, d’alguna manera, ja havia exposat en una pàgina de la revista Caràcters on un o una poeta comenta un poema seleccionat per ell mateix. Quan em va arribar el torn de triar a mi, vaig optar per un de Szymborska. Especial per diversos motius. 

Imatge: “Retrat del jove Skizo” és la il·lustració de Joaquim Pijoan que apareixia a la pàgina “M. J. E. tria Wisława Szymborska”, al núm. 42 de Caràcters, de gener, de 2008.

Però tornem al mur de facebook, 02 febrer a les 12:53

“Tots, i totes les qui estem afectades per la síndrome de la poesia sabem a hores d’ara que ha mort la polonesa, premi Nobel de l’any 1996, Wisława Szymborska. Sé que és de petulants parlar d’un mateix. Però jo m’he quedat òrfena de mestra. Sense Szymborska, entre altres coses, no hi hauria un llibre de M. J. Escrivà que es titula Flors a casa, en homenatge i resposta −dit siga amb tota la humilitat del món− a un poema de Szymborska que es titula “Sota una petita estrella”, un fragment del qual fa:

Demano perdó a l’atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.

Demano perdó als que clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc.

Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí.

Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant.”

Del llibre Un cas qualsevol (1970), recollit a l’antologia Vista amb un gra de sorra, Columna-Proa, 1998. Trad. Josep M. de Sagarra.

La primera vegada que vaig llegir, aquest “Sota una petita estrella”, vaig pensar que, malgrat la contrició amb què comença cada vers, la poeta es felicitava, com qui no vol la cosa, per haver sabut trobar, en cada cas, la victòria individual de la supervivència. I aquesta honestedat xocant que es podria interpretar com a no gens altruista em va despertar admiració per qui en donava fe.

Durant la cerimònia d’entrega del Nobel, l’any 1996.

En una entrevista d’El País, titulada “Pequeños detalles de Szymborska”, l’escriptora conta que una vegada va rebre una carta on una dona li demanava que deixara de fumar, i que li hauria volgut contestar que havia anat a molts soterrars de gent més jove que ella que mai no havien fumat. Però, en comptes d’això, va agrair a la seua admiradora que es preocupara per la seua salut.

Però fou a través d’una afortunada anècdota personal, més que no a partir de la interpretació apriorística dels seus versos, que vaig entendre l’abast d’aquella justificació decisiva per a la concessió del Nobel, la de la “precisió irònica amb què il·lumina fragments de la realitat”. L’any 2003 vaig tenir l’honor de participar en el XIII Seminari de Traducció Poètica, organitzat per la ILC, a Farrera de Pallars. Una experiència de gratíssim record gràcies a la qual vaig conèixer Eva Lipska, una altra poeta de Cracòvia, i bona amiga de Szymborska, que ens va contar que, quan la Nobel li va trucar per comunicar-li personalment la concessió del premi, la seua gran preocupació era resoldre quina roba s’hauria de posar per assistir a la cerimònia oficial de lliurament. Des d’aleshores ja no he pogut tornar a llegir la poesia d’aquesta dona sense imaginar-me-la enutjada amb aquesta molèstia protocol·lària, perfecte motiu quotidià que ella hauria pogut elevar a la categoria sarcàstica de poema. 

 Eva Lipska amb Szymborska, a sa casa de Cracòvia, l’any 2010. Foto: John Albert Jansen.

Crec que, amb tots els honors dedicats des d’aquest burribloc, podríem anomenar la poeta Szymborska “Nobel experta en burrera”. En burrera de la sàvia. Ella s’autoretratà en un poema com “una de tantes”: “Podia haver sigut jo mateixa, però sense que me’n sorprengués,/ cosa que hauria significat/ ser algú completament diferent” (és una traducció improvisada a partir de la castellana de Gerardo Beltrán d’“Una del montón”). I va reconèixer, a la mateixa entrevista citada d’El País, que l’humor era “la meua manera de ser”; i que des de menuda va tenir tendència a buscar la part còmica de les coses, tot i que hi ha coses que mai no li van fer cap gràcia: “l’odi, la violència, l’estupidesa agressiva”.

Szymborska utilitza la ironia de manera despietada, però sense escarafalls, amb elegància. De vegades la seua poesia és tendra, i de vegades amarga com el sèver, descarnada. Però sempre captiva per la barreja atrevida i brillant de motius de la quotidianitat més pròxima amb pensaments i referències d’alt voltatge intel·lectual. Tot això per acabar rient-se, fins i tot, de la pròpia ombra, per dessacralitzar, per relativitzar-ho tot, per defugir afectacions. Ella, que manifestà en moltes ocasions una veneració absoluta per la poesia, també ridiculitzà la imatge que, generalment, es té dels poetes. O la que elles, i ells mateixos, s’han fabricat. Per exemple −ni més ni menys− al discurs que pronuncià en la cerimònia de lliurament del Premi Nobel:

Una foto de Mariusz Kubik, de la poeta en 2009. Viquipèdia.

“El pitjor són els poetes. La seua tasca és d’una lamentable manca de fotogènia. Un està assegut a taula, o estès en un sofà, amb la vista clavada a la paret o al sostre, de tant en tant escriu set versos, un dels quals ratlla després d’un quart d’hora, i transcorre una hora més en la qual no passa res... Quin espectador suportaria una cosa semblant?” [A partir de la traducció de M. P. Malinowski Rubio i M. Filipowicz-Rudek. Hiperión ed.]

Així sembla que va resoldre la preocupació de la vestimenta, la nostra admirada Szymborska.

Ocuparia un grapat de pàgines més parlant de la poesia −i de la personalitat que ha transcendit a través dels seus escrits− de Wisława Szymborska. Però sóc conscient del mitjà que estic utilitzant, i sé que ja m’hi he excedit més que massa. Demane disculpes per la grafomania que m’ha atacat en aquesta ocasió, i acabe aquest escrit versionant (i aprofitant, per tant, la feina prèvia de traducció de G. Beltrán i Abel A. Murcia ) un poema de l’últim llibre publicat per Szymborska: Aquí, Bartleby editores, 2009. Per a quan la traducció al català...?

TERRORISTES

Es passen els dies pensant

com matar per matar,

i quants matar-ne per matar-ne molts.

Fora d’això mengen amb gana,

resen, es llaven els peus, donen de menjar als ocells,

parlen per telèfon rascant-se l’aixella,

s’aturen la sang quan es tallen un dit,

si són dones compren compreses,

ombra d’ulls, flors per als búcars,

tots bromegen una mica quan estan d’humor,

beuen suc de taronja tret de la nevera,

a la nit miren la lluna i les estrelles,

es posen els auriculars amb música tranquil·la

i dormen plàcidament fins a l’alba

−a no ser que això en què pensen ho hagen de fer de nit.

Szymborska va voler que, quan morira, se li dedicara un funeral laic. No podia ser d’una altra manera. Segons els mitjans que se’n feren ressò, de la notícia, més de 8.000 persones acomiadaren la que és considerada “la Mozart de la poesia”. Era el 10 de febrer de 2012, en un gèlid migdia. Les seues cendres reposen al cementeri Rakowicki de Cracòvia.

 

—La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí? —m’ha demanat, i ha sospirat alleujada. Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

[Fragment del poema “Quatre mots”, del llibre La sal, de 1962. Trad. Josep M. de Sagarra.]

Foto de Reuters del funeral de Wisława Szymborska, el dia 10 de febrer de 2012, a Cracòvia.