¡QUE VIENEN LOS ROJOS PROCATALANISTAS!

Per Maria Josep Escrivà 

Divendres 4 de juliol em vaig desdejunar amb unes declaracions del Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana, el senyor Alberto Fabra: un tall de veu extret d'una conferència pronunciada el dia abans, dijous, en un curs d'estiu de la fundació FAES titulat «La Constitución territorial y el desafío secesionista». He de reconèixer que el primer que em va passar pel cap, mentre sentia aquest minut i vint-i-pocs segons de declaracions, fou que el Molt Honorable s'havia fet una ratlleta, i demane perdó per la vulgaritat. Als pocs segons, el pensament destarifat va evolucionar cap a una reacció més racional de perplexitat, i d'esgotament mental («una altra vegada la mateixa cançoneta...»). I, finalment, em va assaltar una sensació d'alegria íntima, perquè vaig arribar a la conclusió que ja no pot estar més clar que la gent del PPCV va posant-se molt nerviosa, de cara a un futur immediat en què la situació política al nostre País Valencià se'ls complica molt.

Les colles de dimonis i de diables són una constant festiva tot al llarg i a l'ample d'això que el senyor Fabra diu «Països Catalans», i que ací, per no donar gust al PP, podem denominar «territoris de parla catalana».
Aquest dimoni és de Sant Antoni de Sa Pobla, de l'illa de Mallorca. Si parlem de dimonis, els temors pancatalanistes dels polítics del PP tenen un motiu ben fonamentat.

A continuació copie l'enllaç des d'on es poden sentir aquelles declaracions, que, simplificant una mica, podrien resumir-se amb el crit tragicòmic de «¡Que vienen los rojos procatalanistas!». Però, com que és possible que l'àudio acabe per no poder-se sentir a la xarxa en un futur, m'he entretingut transcrivint aquest discurset que —honestament, i sense cap tipus d'ironia— crec que és suculent, interessantíssim per a entendre quina és la política de baixa estofa que fa servir el PP valencià de cara a la ciutadania; i què és, en realitat, allò que els preocupa de veritat, quan tornen a ressuscitar, davant de les masses poregoses, el dimoni pancatalanista, o quan —en aquest discurs, per exemple— al·ludeixen a una situació «inquietant per a l'estabilitat del sistema polític en la Comunitat Valenciana». Allà va el paràgraf. Gaudisquen-lo paraula a paraula. Per cert, si l'escolten també, comprovaran que algunes (paraules) li ixen un poquet trabucades, al Molt Honorable president. No és l'oratòria la virtut principal del senyor Fabra. Transcrivim el discurset en castellà, sense picors, que nosaltres tenim intel·ligència suficient per a poder exercir de bilingües sense complexos. El Molt Honorable deixarà de ser president i no haurà après valencià. Però a favor d'ell hem de dir que en cap moment haurà deixat de preocupar-se per reclamar als catalans que respecten les senyes d'identitat valencianes. Són sinistres fins i tot quan alenen.

 Per escoltar les declaracions del President Alberto Fabra, cliquen ací.

«El hundimiento electoral del PSPV en las últimas elecciones europeas y el aumento en los votos de Compromís y Esquerra Unida, junto con la irrupción inesperada de Podemos dibujan un panorama inquietante para la estabilidad del sistema político actual en la Comunitat Valenciana. Hay que tener en cuenta que tanto el PSPV como IU, y sobretodo Compromís, son partidos procatalanistas que simpatizan con el proyecto independentista de Països Catalans [sic]. Un proyecto que deberíamos temer, porque, si alcanza alguna vez el gobierno en la Comunitat [sic], es muy probable que se sume a la agitación independista [sic; se li enreda la llengua] de Cataluña i del País Vasco. En este hipotético y nada deseable escenario, la fachada mediterránea de España, que acoge 13,6 millones de habitantes y representa más del 30% del PIB entraría en una crisis aguda política de compleja solución. Ir tomando consciencia de que, si la Comunitat Valenciana deja de ser un dique de contención a la expansión independentista y se inunda de la inestabilidad política, social y económica que supondría la entrada de un gobierno tripartito, de izquierdas, procatalanista, esto no sólo afectaría al arco mediterráneo, sino a toda España y en alguna medida también a Europa.»

Aquesta és una colla de dimonis que es diu La Ceba, i són d'Alacant, senyor Fabra: ai mare! I, per si arribara a tenir la temptació de pensar que la rojor els ve només del coloret de la disfressa, li aclariré que la foto reprodueix un moment de l'Homenatge a les víctimes del bombardeig feixista (italià) a la plaça del Mercat d’Alacant del 25 de maig de 1938. Vostès no hi varen tenir res a veure, ja ho sé. Però no em negarà que no els fa massa gràcia fer memòria d'aquells fets històrics on les víctimes (més de 300, i la majoria civils, en aquest cas) hagen sigut més bé esquerroses.

I ací ens tenen, els polítics que ens malgovernen, entretenint-nos amb batibulls identitaris, d'aquells que estimulen directament la fibra emotiva del personal, i resulta que el que els fa por és que se'ls descontrole (en tots els sentits) la «fachada mediterránea española». Ah, pardalet... Jo ja no tinc ganes de retornar sobre trampes i conflictes inventats per la dreta espanyolista i aplicats contra el País Valencià en nom de la salvaguarda de les nostres (de qui...?) senyes d'identitat. Només m'agradaria que, quan ens apareguen descervellats parlant de la llengua ibera, desprestigiant els filòlegs i les universitats, o inventant-se enquestes per sondejar unitat de la llengua sí, o unitat de la llengua no, que nosaltres tinguérem ben clar que la dreta defensora de les nostres senyes d'identitat tremola pensant en la possibilitat que la seua Comunitat Valenciana (CV), ara Dique de Contención (DdC), els rebente en la cara i se'ls escape de les mans identitàries el 30% del PIB (Producte Interior Brut). I aquesta catàstrofe —atenció— sembla que pot arribar amb la irrupció del tripartit «d'esquerres i procatalanista» que comencen a ensumar-se. El PSPV també hi compta, segons el PP. Això sí que em sona a paranoia de les greus.

Aquesta foto m'agrada especialment. També és un dimoni, però encarnat en dona, que de vegades també passa. Està extreta de la pàgina de facebook de la mateixa colla de dimonis La Ceba, d'Alacant. En desconec l'autoria.

Immediatament després d'haver resseguit amb interès aquell discurs clarivident, em varen vindre ganes de contestar al Molt Honorable. Ho sent: va ser una reacció instintiva. I, com que anava conduint, vaig tirar mà d'una gravadoreta que, de tant en tant, m'ajuda a satisfer algun desig d'aquesta mena. La meua reacció verbal —un poquet més endreçada, ara que la redacte per escrit— va ser aquesta:
 

Senyor president Alberto Fabra:

Insinua al seu brillant discurs que hauríem de témer un projecte polític qualificat per vostè de «procatalanista» i d'esquerres. Li ha faltat ben poc per a dir «de rojos». Supose que, entre titubeig i titubeig, ha tingut temps de repensar-s'ho. Li he de confessar que jo mai no m’he sentit «amenaçada» amb el terme de catalanista (ni pro-, tampoc). Encara menys amb el de «roja». No entraré a tornar-li el qualificatiu més o menys ofensiu —sempre depèn de qui s'hi done per al·ludit—. Les declaracions que acabe de sentir-li són, senzillament, les d’un polític de baixa estofa. El seu és un discurs avorrit, anacrònic, repetit, inútil, que diu molt de la poca consideració intel·lectual que els polítics tenen dels seus conciutadans. Estic sentint aquest discurs des de fa més de 30 anys, quan es va introduir l'assignatura de Valencià a l'ensenyament, allà cap a l’any 83. Aleshores ja hi havia gent que es pensava que ens podia ofendre dient catalanistes aquells altres que explicaven llengua de manera honesta i professional, i també els qui l'estudiàvem ben a gust. Jo vaig entendre aleshores que no ens acusaven de res que no fóra veritat, perquè, si el delicte era la llengua que m’ensenyaven a l’institut, aquella era la mateixa llengua que a mi m’havien ensenyat a casa, una miqueta millorada i passada pel filtre d'allò que el professorat hi anomenava, amb una miqueta de solemnitat, «Normativa»; però, al cap i a la fi, la mateixa amb què ma mare i mon pare m’havien parlat des que vaig nàixer. Aquells acusadors de fa 30 anys no eren vostès, però amb el pas del temps, han fet ben feta la feina d'incorporar-los també a les seues files (de vostès).

Aquesta colla es diu, sense temor a la redundància, Diables Rojos.
Són de Sant Feliu de Llobregat.

I és curiós, perquè, cavil·lant cavil·lant quina era la millor manera d'ofendre'ns en la nostra identitat lingüística arravatada, vostès, o altres polítics de baixa estofa com vostès, s'han dedicat a arrasar el meu país. Dir «el meu país» no és dir una entelèquia; dir «el meu país» és anomenar una realitat molt concreta. Han arrasat el territori del meu país; han construït fins i tot a les boques dels barrancs; ens han dut a la ruïna econòmica, els que ara hi som i també els que ens han de succeir; han arrasat la sanitat pública del meu país, les entitats financeres pròpies, els mitjans de comunicació públics, els que entre tots, prèviament, havien adulterat perquè no els volguérem; i estan a punt d’arrasar l’educació pública, en valencià, del meu país. Fins i tot han intentat arrasar (i continuen intentant-ho; i com a mostra, aquestes declaracions) la convivència entre la gent del meu país, desqualificant opcions polítiques que no siguen la seua autocràcia prepotent. S’han inventat motius que superen la ciència, i superen els raonaments científics, i els fets històrics, per a esquarterar la nostra llengua, el valencià, que és el català que parlem en territori valencià. I ara resulta que el dimoni que ens ve de cara, el major mal que amenaça el meu país és aquest presumpte front d’esquerres, el «tripartito, de izquierdas, procatalanista» a què vostè hi fa referència. El que posa en perill l’estabilitat dels seus culs. Ho repetisc: jo no em sent ofesa, però vostès són uns mesquins, mentiders, que no només no estimen la seua «Comunitat» («Dique de contención», en diuen també?), que és el meu «País», sinó que, si els hi deixem governar més temps, intentaran acabar amb els ànims, amb la paciència, amb la constància, amb el treball, amb la vàlua altíssima de molta gent que, com ara jo, estima el meu país i que voldrien —que voldríem, senyor Alberto Fabra— que algun dia fóra el país que ens mereixem.