JOSEP BASSET, EL SENYOR DE LA FERRALLA

Per Maria Josep Escrivà

“El pas del temps ennobleix els objectes vells.”

j. basset

Josep Basset (Benifairó de la Valldigna, 1948): Autoretrat.

"Aquest Autoretrat és el resultat eixit d'un full de paper decoratiu, del que usen a les cases per empaperar les parets, sobreimprès en una autofoto feta amb el mòbil. Els dolls estan provocats pel dissolvent usat, que hi vaig abocar amb intenció de fer-lo xorrar sobre la fotografia."

Abans que ens abduïren irremeiablement les festes nadalenques, el senyor Salvador Bolufer i jo mateixa vàrem voler fer una visita a Josep Basset, un artista polifacètic, seguidor de la causa/casa burrocomprimida des de fa anys, còmplice d'afectes i compartidor d'inquietuds culturals en general, i de literàries en concret. Teníem ganes de veure'l, a ell en persona, i de deixar-nos alegrar per aquell somriure d'ulls que es contagia tan fàcilment, i que transmet bondat i senzillesa. 

Basset (a l'esquerra) i Bolufer (amb ulleres): dos luxes d'amics —meus— i dos inventors de creacions insòlites —cadascun en la seua especialitat— no comparables a res, si no és a la personalitat d'ells mateixos.

Però, a més a més, teníem moltes ganes de conèixer-li el seu lloc de treball. Una propietat dita Santa Fe, al terme del Verger de la Marina Alta. Una espècie d'obrador prodigiós enmig d'un terme immens, on Basset practica l'art —o la màgia, que jo encara no ho tinc del tot clar—, de transformar les deixalles inservibles en objectes retornats a la vida amb personalitat nova, particularíssima; i la ferralla rebutjada, en escultures, figures, intervencions, estris remodelats a partir de l'instint inquiet, de la intuïció deixada anar sense posar-li traves, i de la ment heterogènia del transformista de la matèria.

Josep Basset, al costat de l'obra Sí, senyor.

Segons ell mateix ens explica, "una al·legoria irònica de com pateixen els cambrers tot l'any per les platges, i amb el record d'aquella cançó popularitzada de l'Ovidi i que tant l'honra amb el seu títol. Tot construït amb elements que havien estat relacionats amb el motor que se suposa que és el turisme." 

Si voleu conèixer dades sobre els treballs de Basset i sobre la seua trajectòria, hi podeu accedir des d'aquesta pàgina de la galeria Ra del Rey de Madrid, on exposa obra de manera permanent. I si us ve de gust, ací podeu llegir una entrevista de l'escriptor Sico Fons. Nosaltres hem optat per elaborar a continuació una mena de collage a partir d'imatges (pròpies o difoses per l'autor en algun moment), paraules i pensaments derivats de la visita a Santa Fe, i alguna reflexió escrita que el mateix Josep Basset ha anat divulgant en xarxa.

Un altre paper pintat amb un dibuix fet al damunt. En algun moment, Basset va acompanyar aquesta imatge d'unes paraules de la poeta Encarnación Pisonero, que, traduïdes, delaten un dels principis del modus operandi del nostre artista: "La intuïció assenyala el camí quan la imatge s'amaga".

Li pregunte si li agrada que el qualifique d'"artista que ennobleix les deixalles" i em respon que, a pesar que hi veu la bona intenció, no se sent artista; que ell es considera algú amb xiripa situat a mig camí entre el misteri i la realitat de la vida, i que més que "ennoblir", gaudeix les deixalles. Tampoc no ho acabe d'encertar quan prove amb la denominació de "senyor de la ferralla", perquè crec que el bon Basset defuig tot allò que puga recordar privilegis i jerarquies. Tanmateix, el "senyor" que nosaltres li atribuïm no és el de la cançó d'Ovidi. El nostre conté tota la distinció respectuosa, sí, però no voldria suggerir cap hegemonia ni desigualtat classista.

Vista aquesta creació joganera, a partir d'un embolcall d'antibiòtics consumits, s'entén d'una manera molt gràfica a què es refereix Basset quan afirma amb contundència que "gaudeix" les deixalles. No sabem si aquests retrats ficticis exerciren, en el seu moment, cap tipus d'influència en la curació de la dolència bassetiana. Juliol de 2012.

Sempre que en té ocasió, recorda que la seua formació és autodidacta, i així vol que se'l considere: un autodidacta que presumeix d'haver-se sabut acostar a gent que sap més que ell. Abans d'escultor del ferro, i de ressuscitador d'objectes morts, Basset finalitzà estudis primaris i fou tabaleter, amb el seu pare, que era dolçainer. També es dedicà a collir taronges, fou mecànic, soldador de cadires platgeres, obrer en la indústria de la fusta, llaurador intermediari entre l'amo i els jornalers... Fins que arribà a Santa Fe, l'any 1976, de la mà de Dea (Adela), que des d'aleshores és la seua dona.
                                    

Josep Basset, que va acompanyar des de ben jove, amb el tabal, el seu pare dolçainer, ja no ha abandonat la passió per la música popular. Forma part de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor. A la foto (de Pere Huerta), amb el malaguanyat Miquel Ruiz Gracia (1964-2013), dolçainer, de qui fou parella musical inseparable durant molts anys. Un record entranyable per a Miquel.

El seu obrador és un lloc a mitjan camí entre una factoria d'idees en construcció i un museu. N'hi ha objectes estesos a terra, embolcallats amb plàstics, exposats sobre taules, penjats de la paret, dels pilars... Hi ha elements que et penses que són estris intervinguts i tanmateix es tracta de peces utilitàries d'aquell lloc; com hi ha eines antigues esdevingudes peces de museu per obra de la tenacitat del temps; i obres que semblen art estable, però Basset s'encarrega de demostrar, in situ, que es componen i es descomponen, a manera de mecano improvisat, segons la seua voluntat.

Al taller de Santa Fe, artista perfectament integrat en el seu medi natural. Desembre de 2013.

M'interesse per saber per a què necessita les paraules algú que és capaç, amb les mans, de dotar de vida pròpia els residus que ja no interessen a ningú. En un principi, fent una broma que a mi em sembla molt gràfica, Basset hi fa la comparació amb un entrepà que estaria mancat de companatge. Però després ho puntualitza: 

"Sempre s'ha dit que l'art no necessita cap explicació perquè amb ella desapareix el misteri i també perquè l'art, amb el seu llenguatge plàstic, ja ens parla amb el seu silenci. Però a mi m'agrada establir de tant en tant una espècie de diàleg íntim, per allò d'arredonir l'obra amb la paraula escrita, i construir una espècie de títol allargat, tan difícil per a mi de poder-lo explicar parlant."

Com ara, per exemple, en aquest cas:  

Memòries d’un camí, juliol de 2012.

"És un joc de fil d'aram i pots xafats, trobats al mig d'un camí on a diari transiten vehicles pesats i que l’ull lúdic ha gaudit atorgant-li formes intuïdes."

M'agradaria que, entre totes les seues obres, n'escollira alguna que li haja reportat una satisfacció major, o amb la qual se senta més identificat, però ell defensa que "La satisfacció i a vegades l'emoció amb la troballa inesperada, sempre arriba després de descobrir allò que naix i et sorprèn en qualsevol obra acabada. Ara per ara, entre totes les obres fetes, no hi ha cap per la qual senta una preferència especial, perquè encara seguesc esperant aquella sorpresa." I amb això m'ha vingut al cap la imatge literal d'un abocador del qual en més d'una ocasió he llegit referències, entre les notes de Basset: una espècie de viver de matèria caducada, font d'inspiració del senyor de la ferralla. 

Braç trencat, març de 2012.

"Dibuix fruit de la troballa d'un munt d'àlbums plens de fotos llançades al fem d'un abocador incontrolat pròxim, on me n'aprofite, com sempre faig, d'allò inútil i de l'estima abandonada, per anar traient-li de dins els colors trencats. En aquest cas, unes dues-centes històries aparegudes d'aquelles fotos desconegudes i ara tan familiars totes."

A la planta superior de Santa Fe, la que hi fa (o feia) d'habitacle, l'amic artista ens vol ensenyar aquesta pintura, que crec que valora de manera especial. Personalment, em provoca un cert neguit, però pense que ben bé pot tractar-se d'una metàfora plàstica de tan particular procés creatiu: "La font d'art d'on sempre bec, sol procedir de matèries inservibles i mortes. No em serveixen mai aquells objectes o matèries que encara tenen ús en vida o que siguen comprades noves."

La mort ordenada, 1977.

"Realitzat amb pintures industrials abandonades amb la imatge d'un Crist alliberat de la creu d'un taüt."

I, segons el que ja podem instituir com a Denominació d'Origen Bassetiana, m'intriga el moment en què, en comptes d'una funció utilitària, comença a explorar les possibilitats artístiques del ferro. Ens conta que visitava museus a València; que freqüentava cases d'amics que hi estudiaven Belles Arts, i llegia llibres, revistes d'art... I ens narra la descoberta inicial més o menys així: "els primers dissenys artístics foren sobre superfícies planes. Però l'any 76, amb l'arribada a Santa Fe, hi descobrisc un vell soldador elèctric, i amb ell, i un munt de ferros descoberts al mig d'un pati industrial d'Alcoi, done forma al primer dibuix fet en l'espai, que em sorprèn, després d'haver-lo acoblat. Amb el pas dels anys, les visites i les intervencions d'alguns crítics d'art han anat adobant aquell interior erm, on poc a poc ha anat fertilitzant cada manifestació artística."

Quatre estacions, 2011.

"Al·legoria de les èpoques de l'any, mostrades en formes fàl·liques, tal vegada perquè aquest membre mai no distingeix els cicles."

Amb tot un any ple de possibilitats per davant, l'amic enamorat de les deixalles que uns altres ja no estimen ens transmet els seus desitjos venturosos, representats en el seu compromís amb la feina, amb el país i amb la humilitat que sempre guia els seus passos. Les mateixes ventures que, per a nosaltres, són motius d'admiració cap a ell i cap a la seu obra. 

Advent, alvent, venent, desembre de 2013.
El text diu: "Bon Nadal i un envejable 2014
als addictes de Burrera Comprimida,
us desitja una Ploma Tardana
en l'exercici del llenguatge de paper."