LA PP DE LA PAU. Romança de l'indi-pendent

Per Salvador Bolufer

La detenció de l'esperpèntic Alfonso Rus –el gracioset– el passat 26 de gener, va desmantellar definitivament el búnquer de poder que durant molts anys ha regentat aquest bufanúvols xativí. L'endemà d'aquella detenció –escenificada al més pur estil de les pel·lícules de Berlanga– el no menys esperpèntic Arturo Torró, exalcalde de Gandia i, segons diuen, amic personal i soci del gracioset en qüestió, dimitia com a regidor de l'ajuntament de Gandia, i assegurava que ho feia perquè li havia guanyat un litigi a Bankia i volia dedicar temps a la seua família (és a dir, que si no hagués guanyat la tal querella, no haguera calgut deixar de ser concejal per a dedicar temps a la família... (?)). Després d'acomiadar-se de l'ajuntament, don Arturo es va pegar un bany de multituds quan va renunciar al seu càrrec de president local del PP i la tal renúncia fou rebutjada per unanimitat per la "gran família" pepera gandiana. Però, ai dolor!; encara no s'havien secat del tot les llàgrimes d'emoció per aquella mostra d'estima i solidaritat, quan la caporala Isabel Bonig, des de València, va ordenar la destitució immediata de Torró com a president de l'esmentada "gran família". Su gosso en un posso.

La curiosa història de l'enlairament de don Arturo de la mà d'Alfonso Rus –el gracioset–  va començar al voltant de l'any 2004. Llavors era don Fernando Mut el líder del peperio gandià, però ja rondaven entre penombres certes maniobres encaminades a defenestrar el susdit líder en favor de "l'emergent" Torró. Als llibrets de la Falla de Corea dels anys 2005 i 2006 vaig satiritzar sobre aquest assumpte amb una sèrie de burreretes poètiques que van acabar resultant premonitòries. I l'any 2007, a tres mesos vista de les eleccions d'aquell any, vaig parodiar entre versos aquella defenestració, que ja era un fet oficial.

Fragment d'un dels dibuixos d'Àlex Seguí que il·lustrava l'explicació
de la Falla de Corea de l'any 2007.

El monument faller d'aquell any es basava en figures representatives del vell oest americà, i per això fou canalitzada la crítica sota el lema: UNA DE L'OEST (la llegenda de Manitú). Per a dotar de més realisme les textures de les escenes centrals, vaig escriure els versos amb el mateix format dialèctic que solen usar els indis en les pel·lícules. Vaig tenir a mal denominar VALINDIÀ eixa manera de parlar, la qual semblava ser una mescla de l'algonquí –llengua indiana que presumptament parlaven les tribus de l'època– i el valencià amb caràcters rebordonits.

Altre fragment d'un dels dibuixos de Seguí que il·lustraven
la farsa poètica "UNA DE L'OEST. La llegenda de Manitú",
on pertany la paròdia LA PP DE LA PAU. 

I amb els referits ingredients vaig plantejar la paròdia que pretenia. Només faltava rebatejar els elements, les ubicacions i els personatges protagonistes de la història, i adaptar-los a la nomenclatura valindiana. Aquest fou el resultat de la tal adaptació:

RUS-TIC-MAN: Alfonso Rus (el gracioset).
NOM CALLAT: Fernando Mut (indi-pendent). 
TORRO ASSENTAT: Arturo Torró (cabota de llista).
PEPJAUX: Tribu valindiana d'on RUS-TIC-MAN era Gran quefe.
EL LLIRI BLAU: Poblat on s'ubicaven els rostres pàl·lids del PEPJAUX.
LA PP DE LA PAU: Pipa que es fumaven els del PEPJAUX amb diners de tots.

I amb tot això, aquest fou el resultat de la parida:

LA PP DE LA PAU

Romança de l'indi-pendent.  

Mi voler contar sussuït

que provocar gran sarau;

dir a mi que ha succeït

al poblat del “lliri blau”.

RUS-TIC-MAN, guerrer molt brau,

ser gran jefe socarrat. (1)

Quan armar-se gran cacau

fumar PP de la pau

i bufar pit botinflat.

RUS-TIC-MAN ser delegat

del PEPJAUX elegit

per triar a punta dit

proper jefe candidat.

Gran guerrer abans citat

enviat per MANITÚ,

dir ben clar a NOM CALLAT

com Mariachi desbocat

cantant “Cucurrucucú”:

“No voler que mani tu...!!

Tu ser toro desbravat...!!

Cap de llista ser algú

com el gran TORRO ASSENTAT.

Tu no parlar, NOM CALLAT...!!

Ara fer mut i xitons!!

i acatar les decisions

que acordar autoritat...

No voler més discussions!!”.

“Tu voler tocar collons!!

–contestar gran NOM CALLAT–.

Mi no tenir voluntat

d’abaixar-me pantalons...

Tu donar explicacions

però ser poc convincent;

si no canviar el corrent,

a properes eleccions

mi serà indi-pendent”.

RUS-TIC-MAN, que ser pudent

com un xiquet galipau,

dir... “Mi ser el president

de provincial campament

del poblat del lliri blau.

Tu parlar llengua de frau

que espantar l’electorat.

Tu quedar defenestrat...

Ja no ser gran guerrer brau

ni fumar fum socarrat

de la PP de la pau!!

Així, doncs, jo dir-te JAU!!”

(que vol dir “adéu-siau”).

TORRO ASSENTAT, a qui plau

el regust de candidat,

pronunciar un altre JAU!!

mirant el gran socarrat...

...NOM CALLAT que talla clau

remugar replicant... AU!!

I pirar-se cabrejat...

Per no dir ni AU!! ni JAU!! (2)

jo concloure dient XAU!! (3)

...i ser sussuit acabat.

(1) “Socarrats” és un hipocorístic simpàtic amb el qual es coneixen els habitants de Xàtiva, ciutat d’on era “Gran Jefe” el nostre heroi.

(2) “Jau” és una onomatopeia de salutació indiana que no ha de confondre’s amb la tercera persona del present indicatiu del verb jaure. Per a pronunciar aquest colp fonètic correctament caldria aplicar l’efecte de la “j” castellana (jjjjj) i, per tant, hauria d’escriure’s “hau”, però ho hem deixat així perquè ho entenguen els lectors madrilenys.

(3) Adaptació fallera de la paraula italiana ciao, que significa “au!!” (adéu). En alguns llocs aquesta expressió (xau) té un altre significat més vulgar, però no volem explicar-lo per a no ferir la susceptibilitat dels teclosos.

Escena de LA PP DE LA PAU,
vista per Àlex Seguí.

Ja saben que després d'allò, don Fernando Mut (Nom callat) va muntar una plataforma indi-pendent que va tenir un èxit electoral considerable; però el pacte contra natura que va concertar amb l'alcalde Orengo, del PSOUX (Bufal'l lo blanc en la ficció), amb qui havia mantingut una enemistat acarnissada durant la legislatura anterior, va acabar com Camot i va propiciar la debacle electoral dels esmentats pactaires en favor del Torro assentat. El sr. Mut –de qui diuen que és millor arquitecte que polític– es va apuntar posteriorment als Ciudadanos d'Albert Ribera (Espanyeta) i es perfilava com a líder de totes les aldees valencianes, però va dimitir del càrrec en ser imputat pel cas Innova.

Han passat moltes més coses des d'aquella PP de la pau; temps hi haurà per a contar-les. L'empastre que hem heretat és d'eixos de repica'm el colze, però ens consola saber que de tot allò ja no queda estaca en paret... 

... i que, malgrat tot, l'Auir continua il·luminat per la gràcia de la natura que l'ha vist nàixer. 

I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (de moment).

Aquesta il·lustració no pertany al llibre de Corea.
És una estampa real on el guerrer Torro Assentat
(en aquest cas Torro Espatarrat), a manera de gracieta,
va fer una prova de trial a la Fira del Motor de Gandia,
l'any 2015, en plena campanya electoral.
El bac que va pegar era propi d'una pel·lícula dels Marx.
Ríanse conmigo, publicava don Arturo al seu Facebook.
Doncs això mateix vam fer. Descobrir noves maneres
de fer el ridícul.

'25 D'ABRIL DE 1707', D'ANTONI MIRÓ. TORNA-LI, LA TROMPA AL XIC!

Per Maria Josep Escrivà

Aquesta entrada es completa amb l'article d'opinió de Josep Piera titulat «Per amor a l'art», que poden llegir ací, si els ve de gust.


L'estiu arriba, inexorablement, al seu final. El pas inexorable del temps —ens agrade més o menys— és l'únic fet universalment just que ens afecta. Quan la calor ja ens havia començat a ensopir els cervells, a Gandia es va quedar pendent de resolució l'assumpte del canvi d'ubicació, per voluntat imperial de l'alcalde —el senyor Arturo Torró—, de l'escultura anomenada 25 d'abril de 1707, una obra situada a la plaça del mateix nom amb què es topa qualsevol persona que accedeix a Gandia per la carretera de València. És a dir, un lloc urbanísticament molt destacat. No li agrada, al senyor Torró, l'emplaçament d'aquesta obra de grans dimensions, de l'artista alcoià Antoni Miró, segons deduïm a partir d'unes declaracions a Gente de la Safor del 23 de juliol passat:

[En comptes de l'obra de Miró] «se colocará otra escultura que, para nosotros, va más acorde con la entrada de Gandia y no con un movimiento ideológico del cual yo participo, para que nadie se apunte, dado que son capaces ahora de ser los únicos que conocen la Historia Valenciana».

Un detall de l'escultura 25 d'abril de 1707, de l'artista alcoià Antoni Miró, que se li ha entravessat, a l'alcalde de Gandia Arturo Torró.
Ell en deu saber el perquè.

Recordem, perquè és possible que no tota la ciutadania tinga els coneixements històrics del senyor alcalde de Gandia, que el 25 d'abril és la data de la fatídica batalla d'Almansa, una "acció de guerra lliurada entre les forces de Felip V d’Espanya (els partidaris dels quals, borbònics, s'anomenaren «botiflers») i les forces de l’arxiduc d’Àustria (els partidaris de les quals s'anomenaren «maulets»), l'any 1707, durant la guerra de Successió a la corona d’Espanya. En aquella batalla venceren les forces borbòniques, i la destrossa tingué unes conseqüències polítiques nefastes per a tota la corona catalanoaragonesa, però, molt especialment, per a l'actual País Valencià:

[...] l’estructura política per la qual s’havia regit com a país autònom durant cinc segles era anul·lada per la mateixa pragmàtica [la del 29 de juny de 1707]; les lleis de Castella passaven a regir-hi «sense la menor diferència en res» (una chancillería valenciana havia d’ésser establerta idèntica en tot a les de Valladolid i Granada; corregidors a l’estil castellà havien d’ocupar els governs de les divisions territorials) i l’anomenada «província valenciana» esdevenia una dependència més del consell de Castella. [...] I, encara, Almansa dugué al País Valencià repercussions d’ordre social: els puntals de la nova organització —els seus beneficiaris, doncs— foren les autoritats militars i l’aristocràcia botiflera, mentre que els camperols, que s’havien defensat a ultrança, juntament amb la resta del país, sofriren una nova frustració amb la reimposició del règim senyorial. 

[Text extret de l'entrada «batalla d'Almansa», de la pàgina enciclopedia.cat de Gran Enciclopèdia Catalana.]

En versió audiovisual, aquest vídeo elaborat a partir del tema «Romanç de cec», d'Al Tall explica en només 4 min, amens i pedagògics, com es va gestar, què fou i què va suposar aquella desfeta històrica per al nostre poble. La cançó forma part de l'emblemàtic disc Quan el mal ve d'Almansa (1978).

Quadre de Ventura Ligli de 1709 que representa la batalla d’Almansa. 
© Corts Valencianes

Doncs bé: en realitat no sabem si allò que desagrada a don Arturo és l'emplaçament urbà de l'escultura 25 d'abril de 1707 o que l'entrada a Gandia s'haja de fer rodant tan a prop de tot allò que el nostre 25 d'abril representa. Després hi ha les pròpies dificultats i les despeses intolerables que suposaria desmuntar, en paraules de l'artista: «una infraestructura complicada, amb dues-centes tones de formigó que espanten. I tot va soldat amb més de cent llances de ferro massís.» Això són arguments que el poble entén encara millor que els artístics, els urbanístics, els històrics o els simbòlics, i a pesar que el senyor alcalde diu actuar avalat pels votants que li atorgaren la confiança majoritària, i que els qui ens hi hem pronunciat en contra som just els qui no el votàrem (en aquest enllaç, carta adreçada al President del Consell Valencià de Cultural, signada per artistes, escriptors i representants d'entitats culturals); a pesar d'això, ens permetrem sospitar, encara que siga un pèl cruel, que bona part dels nous votants del PP local degueren actuar molt més motivats per les promeses de feina del líder alcaldable en aquell moment que no per la complicitat ideològica envers decisions culturals, artístiques o pseudoidentitàries. És només una intuïció, vaja.

Foto de Natxo Francés per a Levante-EMV que deixa en evidència un altre dels arguments que l'alcalde Torró utilitza en contra de l'actual ubicació de l'escultura mironiana: «forma una espècie de paret que bloqueja la vista quan hom entra a la ciutat». Si això fóra així, el campanar de la Seu que es veu al fons seria una al·lucinació òptica.

També recorda el diari Levante que l'escultura fou un encàrrec que l'exalcalde socialista José Manuel Orengo va fer a Antoni Miró a finals de l'any 2006, quan es commemorava el 300 aniversari de la batalla d'Almansa. I que, segons el senyor Torró, l'operació de desmuntatge i trasllat de l'èpica obra no costarà ni un cèntim a l'Ajuntament de Gandia, ja que està inclosa en un «contracte de realització d'obres d'art per al qual l'artista escollit fins ara és Jaume Espí, de Carlet.» Aaaahhh pardalet!, ja ha eixit el gat! Veuen vostès?: aquestes martingales tan resolutives i tan familiars en el comportament dels que manen ens estalvien molts calfaments de cap, als ciutadans de peu. 

I amb tantes mostres de poca sensibilitat cultural, i encara de menys qualitat política com podríem aportar com a únics arguments amb què el senyor Arturo Torró pretèn justificar la seua decisió absolutista, nosaltres guardem encara, en un raconet de la nostra intimitat emotiva, la imatge d'un alcalde que participà en la cerimònia celebratòria de la 50a edició del premi Ausiàs March de Gandia, no fa encara ni un any, on fins i tot s'atreví amb la recitació dels primers versos del conegut poema «Veles e vents...», del poeta gandià més universal, al costat d'un grup d'alumnes de l'institut Ausiàs March, que l'any passat celebrava el seu 75è aniversari. Ací mateix en tenen la prova audiovisual. El senyor Arturo Torró ocupa només els 2 primers minuts d'aquesta gravació:

Veurem què ens portaran els nous aires de la tardor. De moment, el presumpte tracte entre artista alcoià i alcalde gandià, que va derivar d'una entrevista mantinguda a principis del mes d'agost, ens ha dispagat un poc. Si l'alcalde no recapacita, l'artista haurà de dir, sí o sí, quina haurà de ser la nova ubicació adient per al 25 d'abril de 1707. I se m'acut pensar a mi, amb perdó per l'atreviment: no tindria més lògica que, posats a buscar ubicacions per a escultures, s'adjudicaren a les que sembla que ens arribaran de nova planta? Vull dir, per exemple, a aquelles que se suposa que s'inclouran dintre del «contracte de realització» atorgat a l'artista carletí Jaume Espí (la rima és involuntària, però m'agrada). 

Ho deixem ací, per ara. Si hi ha novetats que meresquen comentaris nous, les prometem contar, i si no sempre ens quedarà el recurs de fer burrera —corrosiva, però amb la dosi d'humor necessària—, a partir de les pixades fora de test dels polítics, i de les tribulacions de la població damnificada, com tantes vegades ha fet el nostre trobador Bolufer, inspirat per alcaldes, alcaldables, regidors i regidores (els bons) i tota mena de concejals (els malcarats). Com en aquesta ocasió, en què les faccions internes del PP s'havien escarotat de cara a ocupar la futura alcaldia de la «ciutat ducal». Aleshores érem encara a l'any 2005; actualment els escarots, interns i externs, s'han escampat com una gangrena, i el pitjor de tot és que crec que ja ni tan sols sabem on ni com localitzar el focus d'infecció.

Il·lustració d'Àlex Seguí per a l'explicació de falla titulada «L'enigma de les Tres Gràcies», redactada per Salvador Bolufer per a la Falla Sagrada Família-Corea de Gandia. Any 2005. Els versos que vénen a continuació estan extrets de la mateixa explicació fallera.

LES (DES)GRÀCIES DE LA POLÍTICA
 Romança dels (des)propòsits

Xiula un aire turbulent
solcant la ciutat ducal,
que proclama contundent,
un grandiós enfrontament
a la usança medieval.

A la fi, cada rival
de pepera ideologia,
té per causa principal
la trona municipal
de la ciutat de Gandia.

El combat, en teoria,
respira en caire insegur,
car, bregar per l’alcaldia
és més bé una golosia
que un projecte de futur.

Com un cavall bocadur
sortit de la ventolera,
ve campant el rei Artur,
amb cuirassa de pladur
i a peu de bota campera.

El rus i una consellera,
s'han trobat un mamaran
amb la força pionera
de la indústria torronera
i els afins del mateix clan.

Els heralds de Don Ferran,
a peu de sabata plana,
intranquils, vénen i van,
dubtant si continuaran
sent la tropa capitana.

Alguna gent parroquiana
no es declara en opinió;
la prudència recomana
ser amic de qui més mana
ans de prendre posició.

[I etcètera...]