Efectivament, la nit del 14 al 15 de juny de 2025, els SMOKING SOULS posaven el punt i final a una exitosa aventura musical que ha durat 15 anys. El "combat d'amor" que havien anunciat que s'acabava, va acabar acabant-se eixa nit de la millor de les maneres. Va ser al seu poble, com ells volien, envoltats d'un innombrable seguici d'amics, col·laboradors i còmplices i, com a mi m'agrada dir, "en llaor de multituds" —més de 4.000 persones omplien de gom a gom el recinte de la Trilladora—.
 |
| Aquest és el cartell que anunciava l'adéu dels Smoking. Extraordinari treball d'Helga Ambak, una murera bonica que actualment resideix a Pego. Excel·lent dissenyadora gràfica i persona molt vinculada al grup per diversos motius. |
He de confessar que no soc cap expert en rock ni en cap branca de les músiques contemporànies (tampoc ho soc de les no contemporànies). Per tant, amb aquestes modestes literatures no pretenc analitzar l'evolució i els aspectes tècnics i professionals que componen la trajectòria musical del grup SMOKING SOULS, perquè eixa tasca estan fent-la molt bé especialistes en la matèria que, a més, compten amb mitjans extensos i potents. Jo només intentaré comentar, des del punt de vista afectiu, certes sensacions personals sobre vida del grup i sobre la vessant més humana dels seus components.
.jpg) |
| Smoking Souls Pau, Caselles, Bolu i Marc |
Farà cosa de 9 anys vaig escriure en aquest mateix burribloc uns volantins gramaticals amb motiu del comiat de LA GOSSA SORDA, un altre grup mític que també va nàixer a Pego i que, igual com els Smoking, va tindre una trajectòria important fins i tot més enllà de les fronteres de la música en valencià, no solament per les seues aportacions artístiques, sinó també per la força de les seues lletres i per les seues constants col·laboracions desinteressades en causes socials, progressistes i reivindicatives. Com a cosa més personal he d'assenyalar també la meua afecció als grups esmentats per raons familiars de pes, ja que, el meus fills Salva i Josep (els "Bolus") eren respectivament els bateries de la Gossa i dels Smoking.
 |
| Comiat de La Gossa Sorda a Pego, la nit del 18 al 19 de juny de 2016. Llavors vaig escriure una entradeta al burribloc que ara tenen entre cella i cella: LA GOSSA SORDA, Per omnia secula seculorum.. Els Smoking consideraven la Gossa com uns germans majors. |
En aquesta classe de grups sol crear-se entre els seus components una relació humana molt potent. Compartir durant tants anys hores d'assaig, viatges, estudis de gravació, allotjaments, confidències, alegries i disgustos, acaba provocant entre ells una sèrie de complicitats, confiança i afectes que quedaran marcats a foc en la història de les seues respectives vides. He comentat abans això del vincle familiar, no solament per presumir de pare —que també—, sinó perquè, mal que siga de manera indirecta, els meus fills m'han contagiat les aures benignes que inspiren eixa classe de complicitats amigues amb tots els components dels seus grups. Per a ells i per a la gent del seu entorn sóc "el pare de Bolu". Em saluden amb èmfasi i mirada noble, i jo els corresponc tan afectuosament com puc.
_Gran%20Resolucio_RG_153.jpg) |
| Smoking Souls en acció |
Els xicots coneixien les meues afeccions artístiques i de vegades em comentaven idees que tenien per a incorporar als seus concerts. Solien mostrar-me les lletres de les cançons per si veia alguna coseta susceptible de millora —un honor per a mi—i jo els donava la meua opinió amb molt de gust i amb millor gana. En principi, les observacions lingüístiques que els feia crec que eren un tant puritanes, però prompte em vaig adonar que ells no buscaven tecnicismes ni pulcrituds poètiques per a enllustrar els versos que musicaven, sinó expressar els seus missatges amb paraules i cadències adients a la sonoritat del seu particular estil i, sobretot, a l'especial manera de cantar de Carles Caselles, extraordinària, per cert. Tot açò ho descobriria quan vaig comprovar per primera vegada en un concert l'eficàcia d'aquelles lletres, de vegades reforçades amb onomatopeies. No sé si els Smoking van arribar a ensenyar-se alguna cosa de mi, però puc assegurar que jo vaig aprendre d'ells aspectes màgics de la creativitat artística que desconeixia.
 |
| En llaor de multituds. Sentir més de 4.000 persones corejant les cançons dels Smoking posava els pèls de punta. |
Els Smoking començaren la seua aventura l'any 2010 amb la mateixa configuració instrumental que han fet valdre fins al final. Els eterns Caselles, Pau i Bolu ja formaven part del grup en la seua fundació, però llavors el baixista era un xicot de nom Natxo (el baix és l'únic instrument que ha canviat diverses vegades de titular en la formació "smokinguera"). En els primers temps hagueren de patir penúries i precarietats que superaven amb entusiasme i, malgrat la seua joventut, em sorprenia la profunditat de les seues reflexions per a marcar-se objectius i determinar el format, la matèria, el continent i el contingut de la música que volien fer.
 |
| D'esquerre a dreta: Natxo, Caselles, Bolu i Pau, primers components del grup. Era l'any 2010. Què t'ha paregut? |
Quinze anys donen per a molt i, a ben segur, l'anecdotari que formarà part de la història dels Smoking serà tan immens com extens. Conec alguns moments importants que han marcat punts d'inflexió en la vida del grup, en un o en altre sentit, però ara només destacaré el caòtic contratemps que van patir l'any 2020 com a conseqüència de la pandèmia per coronavirus iniciada el susdit any. Acabava de veure la llum el disc Translúcid quan van començar a sonar totes les alarmes sanitàries i socials que finalment derivaren en fortíssimes mesures restrictives per a combatre la catàstrofe mundial, i això va comportar la cancel·lació de la nombrosíssima agenda de concerts que havien concertat aquell any. El disc esmentat va rebre diversos premis de prestigi, però crec que no cal explicar la repercussió moral i econòmica que va tenir per a la banda l'episodi en qüestió.
 |
| Al desembre de 2020, els Smoking —amb mascareta— a la gala de lliurament dels Premis Carles Santos, on havien sigut guardonats pel disc Translúcid. La mascareta de Caselles era de la talla 4XL, per tal d'evitar que la barba li sortira pels costats. |
L'any 2021 va començar a reduir-se la duresa de les mesures sanitàries, però el futur es plantejava amb molts interrogants, i allò que deien que seria la "nova normalitat" no se sabia quines limitacions comportaria. Les concentracions de gent estaven encara prohibides i els actes públics estaven condicionats al compliment d'una sèrie de normes restrictives que impedien la celebració de concerts con els d'abans de la pandèmia. Aleshores, els Smoking van adaptar l'espectacle que havien creat per a la gira de presentació de Translúcid a un format acústic que els permetera actuar en llocs que s'ajustaren a la referida normativa. I puc dir-los que Smoking Souls en acústic va encantar, no solament a la seua massa de seguidors, sinó també a gent més major que no sol assistir als concerts multitudinaris més propis de la gent més jove.
La majoria de les cançons dels Smoking Souls
són molt conegudes i podran trobar-les en qualsevol
plataforma de la xarxa. Per això he pensat que no
calia incloure'n cap en aquest modest reportatge.
Però les adaptacions en format acústic igual
no són tan conegudes i he cregut interessant
incorporar aquesta petita mostra. Es tracta d'una
versió del tema d'Ovidi Montllor Va com va que
gravaren l'any 2015. Qualitat i pulcritud. Meravella.
Estava clar que aquell plantejament acústic era només provisional i, quan les circumstàncies ho van permetre, van recuperar el format original de "la distorsió" (aquesta paraulota també me la van ensenyar ells), i ací es va iniciar l'etapa final de la formació, una etapa molt intensa i exitosa en la que van escampar la seua música en valencià pertot arreu de les nostres geografies, de tot l'Estat espanyol i fins i tot van arribar a terres tan llunyanes com ara les mexicanes. L'any 2022 gravaren el seu darrer treball discogràfic —La cura— i al 2023 van pensar que possiblement el grup haguera esgotat un cicle i que necessitaven un descans per a reflexionar sobre les possibilitats de futur de la formació. Així, el mateix 2023 planificaren una macrogira —Flors i finals— que va concloure al Sant Jordi Club de Barcelona i al Wizink Center de Madrid.
 |
| Els Smoking Souls al Wizink Center de Madrid |
El mateix any 2023 formaren part activa en l'organització d'un macroconcert solidari en favor dels encausats de Pego, i també crearen i gravaren una versió de l'himne al Pego CF amb motiu del centenari d'aquesta institució del seu poble. El susdit himne havia sigut estrenat l'any 1988 i fou gravat pel cantant Michel, amb música composta pel seu fill, Miguel Samper, i amb la lletra que jo havia escrit per a l'efecte. El fet que els Smoking assumiren el repte em va donar molta alegria.
 |
| A la foto, la meua neteta Ada i el meu fill Salva, custodiats pel nostre Joan Marc i el seu teclat màgic, durant un moment de la seua col·laboració en el concert de comiat dels Smoking Souls. Sé que he pecat de desvanit, però si no penge aquesta foto, rebente. Estic segur que sabran disculpar-me aquest ataquet d'immodèstia i entendran que els pobres també tenim dret a presumir, mal que siga de tant en tant. |
Després de la gira "Flors i finals", els Smoking iniciaren el temps sabàtic que havien previst. Tenien clar que el grup havia tocat sostre i que el futur passava per iniciar una nova etapa que els permetera abastar nous objectius i noves dimensions. Els xicots confiaven que aconseguirien marcar-se un nou camí i tornarien als escenaris amb noves idees i amb les forces renovades, però no va ser així i finalment acordaren culminar eixa bonica història de 15 anys que havien sabut protagonitzar amb èxit. A l'efecte van preparar 3 concerts de comiat que tindrien lloc en la primavera de 2025, encara que finalment van ser 4, perquè a Barcelona es van esgotar les entrades a les poques hores d'eixir a la venda i van programar una segona data. Després vindrien Madrid i Pego, on posarien el punt i final de la manera que ja hem comentat.
 |
| En els 4 concerts de comiat va actuar com a complement de cartell el pegolí QUINTO, un cantant emergent que ja està sonant amb força en els espais de la música en valencià. I al concert de Pego van col·laborar també un ramell d'artistes de primera línia: Anna, Laura i Núria (cors); Joan Marc (teclat); Anxela i Violeta (de Bala); David Fernández; Ada, Salva i Mario (percussió); Esteve i Marc (d'Auxili); Xavi Sarrià; Abril; Vera i Bàrbara (de Mafalda) i Àlex Seguí. Foto per a la posteritat. |
Els Smoking Souls han deixat marca per la seua qualitat artística, però també per la seua qualitat humana, sobretot en la gent que els ha pogut tractar d'alguna manera. Són persones senzilles, amables i afables, poc donades a bravates, fanfàrries i autobombos, i molt pròximes i afectuoses amb els col·legues i amb tot el seu entorn. La nit de l'adéu, l'afecte d'un públic entregat es va deixar sentir amb força entre eufòries i emocions a flor de pell. Escenes com la d'aquell xicot barbut i fornit i de la xicota que l'acompanyava, plorant com a descosits mentre Caselles pronunciava les paraules finals, no se m'oblidarà en la vida. He de dir també que els xicons sempre han tingut un tracte exquisit —dalt i baix de l'escenari— amb els seus pares, familiars i amistats més pròximes, i eixa classe de detalls alimenten l'esperit i reconforten l'ànima.
 |
| Aquesta imatge és la viva estampa de la tendresa. Era la nit màgica de Pego. Els Smoking cantaven el seu adéu definitiu. Una xicota anònima, recolzada a la tanca de la primera fila, mirava l'escenari amb tota la seua bonicor humana. Algú pensarà que sóc un bleda, però és que, a mi, aquestes petites grans coses em guanyen el cor i em diverteixen l'ànima. |
Els de la Gossa Sorda deien: "I el dia que tot rebente no m'espereu al tall, no aniré a treballar". I els Smoking Souls advertien: "I si el món acabara demà, brindarem sense por al final". Dues maneres de donar a entendre que tot allò que té un principi ha de tenir un final, i si eixe final és feliç, vol dir que s'han complit els objectius i que els resultats han pagat molt la pena.
He somiat moltes vegades que, d'ací a molts anys, tindré un final feliç i me n'aniré de cap al cel. Les colles d'àngels em veuran bambant per allí i xiuxiuejaran a cau d'orella: "Mireu... és el pare dels «Bolus»". I llavors, jo em posaré molt content.
 |
| Adéu, bonicos! Missió complida! Final feliç! |
 |
| Au! |
