SMOKING SOULS. Punt i final (feliç)

 Per Salvador Bolufer

Efectivament, la nit del 14 al 15 de juny de 2025, els SMOKING SOULS posaven el punt final a una aventura musical plena d'èxit que ha durat 15 anys. El "combat d'amor" que havien anunciat que s'acabava va acabar acabant-se aquella nit de la millor de les maneres. Va ser al seu poble, com ells volien, envoltats d'un innombrable seguici d'amics, col·laboradors i còmplices i, com a mi m'agrada dir, "en llaor de multituds" —més de 4.000 persones omplien de gom a gom el recinte de la Trilladora—.

Aquest és el cartell que anunciava l'adeu dels Smoking. Extraordinari treball d'Helga Ambak, una murera bonica que actualment resideix a Pego. Excel·lent dissenyadora gràfica i persona molt vinculada al grup per diversos motius.

He de confessar que no soc cap expert en rock ni en cap branca de les músiques contemporànies (tampoc ho soc de les no contemporànies). Per tant, amb aquestes modestes literatures no pretenc analitzar l'evolució i els aspectes tècnics i professionals que componen la trajectòria musical del grup SMOKING SOULS, perquè eixa tasca estan fent-la molt bé especialistes en la matèria que, a més, compten amb mitjans extensos i potents. Jo només intentaré comentar, des del punt de vista afectiu, certes sensacions personals sobre vida del grup i sobre la vessant més humana dels seus components. 

Smoking Souls
Pau, Caselles, Bolu i Marc

Farà cosa de 9 anys vaig escriure en aquest mateix burribloc uns volantins gramaticals amb motiu del comiat de LA GOSSA SORDA, un altre grup mític que també va nàixer a Pego i que, igual com els Smoking, va tindre una trajectòria important fins i tot més enllà de les fronteres de la música en valencià, no solament per les seues aportacions artístiques, sinó també per la força de les seues lletres i per les seues constants col·laboracions desinteressades en causes socials, progressistes i reivindicatives. Com a cosa més personal he d'assenyalar també la meua afecció als grups esmentats per raons familiars de pes, ja que, el meus fills Salva i Josep (els "Bolus") eren respectivament els bateries de La Gossa i dels Smoking. 

Comiat de La Gossa Sorda a Pego, la nit del 18 al 19 de juny de 2016. Llavors vaig escriure una entradeta al burribloc que ara tenen entre cella i cella: LA GOSSA SORDA, Per omnia secula seculorum.. Els Smoking consideraven la Gossa com uns germans majors.

En aquesta classe de grups sol crear-se entre els seus components una relació humana molt potent. Compartir durant tants anys hores d'assaig, viatges, estudis de gravació, allotjaments, confidències, alegries i disgustos, acaba provocant entre ells una sèrie de complicitats, confiança i afectes que quedaran marcats a foc en la història de les seues respectives vides. He comentat abans això del vincle familiar, no solament per presumir de pare —que també—, sinó perquè, mal que siga de manera indirecta, els meus fills m'han contagiat les aures benignes que inspiren eixa classe de complicitats amigues amb tots els components dels seus grups. Per a ells i per a la gent del seu entorn soc "el pare de Bolu". Em saluden amb èmfasi i mirada noble, i jo els corresponc tan afectuosament com puc. 

Smoking Souls en acció

Els xicots coneixien les meues afeccions artístiques i de vegades em comentaven idees que tenien per a incorporar als seus concerts. Solien mostrar-me les lletres de les cançons per si veia alguna coseta susceptible de millora —un honor per a mi—i jo els donava la meua opinió amb molt de gust i amb millor gana. En principi, les observacions lingüístiques que els feia crec que eren un tant puritanes, però prompte em vaig adonar que ells no buscaven tecnicismes ni pulcrituds poètiques per a enllustrar els versos que musicaven, sinó expressar els seus missatges amb paraules i cadències adients a la sonoritat del seu particular estil i, sobretot, a l'especial manera de cantar de Carles Caselles, extraordinària, per cert. Tot açò ho descobriria quan vaig comprovar per primera vegada en un concert l'eficàcia d'aquelles lletres, de vegades reforçades amb onomatopeies. No sé si els Smoking van arribar a ensenyar-se alguna cosa de mi, però puc assegurar que jo vaig aprendre d'ells aspectes màgics de la creativitat artística que desconeixia.     

En llaor de multituds. Sentir més de 4.000 persones corejant les cançons dels Smoking posava els pèls de punta. 

Els Smoking començaren la seua aventura l'any 2010 amb la mateixa configuració instrumental que han fet valdre fins al final. Els eterns Caselles, Pau i Bolu ja formaven part del grup en la seua fundació, però llavors el baixista era un xicot de nom Natxo (el baix és l'únic instrument que ha canviat diverses vegades de titular en la formació "smokinguera"). En els primers temps hagueren de patir penúries i precarietats que superaven amb entusiasme i, malgrat la seua joventut, em sorprenia la profunditat de les seues reflexions per a marcar-se objectius i determinar el format, la matèria, el continent i el contingut de la música que volien fer. 

D'esquerra a dreta: Natxo, Caselles, Bolu i Pau, primers components del grup. Era l'any 2010. Què t'ha paregut?

Quinze anys donen per a molt i, a ben segur, l'anecdotari que formarà part de la història dels Smoking serà tan immens com extens. Conec alguns moments importants que han marcat punts d'inflexió en la vida del grup, en un o en altre sentit, però ara només destacaré el caòtic contratemps que van patir l'any 2020 com a conseqüència de la pandèmia per coronavirus iniciada el susdit any. Acabava de veure la llum el disc Translúcid quan van començar a sonar totes les alarmes sanitàries i socials que finalment derivaren en fortíssimes mesures restrictives per a combatre la catàstrofe mundial, i això va comportar la cancel·lació de la nombrosíssima agenda de concerts que havien concertat aquell any. El disc esmentat va rebre diversos premis de prestigi, però crec que no cal explicar la repercussió moral i econòmica que va tenir per a la banda l'episodi en qüestió. 

Al desembre de 2020, els Smoking —amb mascareta— a la gala de lliurament dels Premis Carles Santos, on havien sigut guardonats pel disc Translúcid. La mascareta de Caselles era de la talla 4XL, per tal d'evitar que la barba li sortira pels costats.

L'any 2021 va començar a reduir-se la duresa de les mesures sanitàries, però el futur es plantejava amb molts interrogants, i allò que deien que seria la "nova normalitat" no se sabia quines limitacions comportaria. Les concentracions de gent estaven encara prohibides i els actes públics estaven condicionats al compliment d'una sèrie de normes restrictives que impedien la celebració de concerts con els d'abans de la pandèmia. Aleshores, els Smoking van adaptar l'espectacle que havien creat per a la gira de presentació de Translúcid a un format acústic que els permetera actuar en llocs que s'ajustaren a la referida normativa. I puc dir-los que Smoking Souls en acústic va encantar, no solament a la seua massa de seguidors, sinó també a gent més major que no sol assistir als concerts multitudinaris més propis de la gent més jove. 

                

La majoria de les cançons dels Smoking Souls són molt conegudes i podran trobar-les en qualsevol plataforma de la xarxa. Per això he pensat que no calia incloure'n cap en aquest modest reportatge. Però les adaptacions en format acústic igual no són tan conegudes i he cregut interessant incorporar aquesta petita mostra. Es tracta d'una versió del tema d'Ovidi Montllor Va com va que gravaren l'any 2015. Qualitat i pulcritud. Meravella.

Estava clar que aquell plantejament acústic era només provisional i, quan les circumstàncies ho van permetre, van recuperar el format original de "la distorsió" (aquesta paraulota també me la van ensenyar ells), i ací es va iniciar l'etapa final de la formació, una etapa molt intensa i d'èxit en la qual van escampar la seua música en valencià pertot arreu de les nostres geografies, de tot l'Estat espanyol i fins i tot van arribar a terres tan llunyanes com ara les mexicanes. L'any 2022 gravaren el seu darrer treball discogràfic —La cura— i al 2023 van pensar que possiblement el grup haguera esgotat un cicle i que necessitaven un descans per a reflexionar sobre les possibilitats de futur de la formació. Així, el mateix 2023 planificaren una macrogira —Flors i finals— que va concloure al Sant Jordi Club de Barcelona i al Wizink Center de Madrid. 

Els Smoking Souls al Wizink Center de Madrid

El mateix any 2023 formaren part activa en l'organització d'un macroconcert solidari en favor dels encausats de Pego, i també crearen i gravaren una versió de l'himne al Pego CF amb motiu del centenari d'aquesta institució del seu poble. El susdit himne havia sigut estrenat l'any 1988 i fou gravat pel cantant Michel, amb música composta pel seu fill, Miguel Samper, i amb la lletra que jo havia escrit per a l'efecte. El fet que els Smoking assumiren el repte em va donar molta alegria. 

A la foto, la meua neteta Ada i el meu fill Salva, custodiats pel nostre Joan Marc i el seu teclat màgic, durant un moment de la seua col·laboració en el concert de comiat dels Smoking Souls. Sé que he pecat de desvanit, però si no penge aquesta foto, rebente. Estic segur que sabran disculpar-me aquest ataquet d'immodèstia i entendran que els pobres també tenim dret a presumir, mal que siga de tant en tant. 

Després de la gira "Flors i finals", els Smoking iniciaren el temps sabàtic que havien previst. Tenien clar que el grup havia tocat sostre i que el futur passava per iniciar una nova etapa que els permetera abastar nous objectius i noves dimensions. Els xicots confiaven que aconseguirien marcar-se un nou camí i tornarien als escenaris amb noves idees i amb les forces renovades, però no va ser així i finalment acordaren culminar eixa bonica història de 15 anys que havien sabut protagonitzar amb èxit. A l'efecte van preparar 3 concerts de comiat que tindrien lloc en la primavera de 2025, encara que finalment van ser 4, perquè a Barcelona es van esgotar les entrades a les poques hores d'eixir a la venda i van programar una segona data. Després vindrien Madrid i Pego, on posarien el punt i final de la manera que ja hem comentat.  

En els 4 concerts de comiat va actuar com a complement de cartell el pegolí QUINTO, un cantant emergent que ja està sonant amb força en els espais de la música en valencià. I al concert de Pego van col·laborar també un ramell d'artistes de primera línia: Anna, Laura i Núria (cors); Joan Marc (teclat); Anxela i Violeta (de Bala); David Fernández; Ada, Salva i Mario (percussió); Esteve i Marc (d'Auxili); Xavi Sarrià; Abril; Vera i Bàrbara (de Mafalda) i Àlex Seguí. Foto per a la posteritat.   

Els Smoking Souls han deixat marca per la seua qualitat artística, però també per la seua qualitat humana, sobretot en la gent que els ha pogut tractar d'alguna manera. Són persones senzilles, amables i afables, poc donades a bravates, fanfàrries i autobombos, i molt pròximes i afectuoses amb els col·legues i amb tot el seu entorn. La nit de l'adeu, l'afecte d'un públic entregat es va deixar sentir amb força entre eufòries i emocions a flor de pell. Escenes com la d'aquell xicot barbut i fornit i de la xicota que l'acompanyava, plorant com a descosits mentre Caselles pronunciava les paraules finals, no se m'oblidarà en la vida. He de dir també que els xicons sempre han tingut un tracte exquisit —dalt i baix de l'escenari— amb els seus pares, familiars i amistats més pròximes, i eixa classe de detalls alimenten l'esperit i reconforten l'ànima. 

Aquesta imatge és la viva estampa de la tendresa. Era la nit màgica de Pego. Els Smoking cantaven el seu adeu definitiu. Una xicota anònima, recolzada a la tanca de la primera fila, mirava l'escenari amb tota la seua bonicor humana. Algú pensarà que soc un bleda, però és que, a mi, aquestes petites grans coses em guanyen el cor i em diverteixen l'ànima. 

Els de La Gossa Sorda deien: "I el dia que tot rebente no m'espereu al tall, no aniré a treballar". I els Smoking Souls advertien: "I si el món acabara demà, brindarem sense por al final". Dues maneres de donar a entendre que tot allò que té un principi ha de tenir un final, i si eixe final és feliç, vol dir que s'han complit els objectius i que els resultats han pagat molt la pena. 

He somiat moltes vegades que, d'ací a molts anys, tindré un final feliç i me n'aniré de cap al cel. Les colles d'àngels em veuran bambant per allí i xiuxiuejaran a cau d'orella: "Mireu... és el pare dels «Bolus»". I llavors, jo em posaré molt content. 

Adeu, bonicos!
Missió complida!
Final feliç!

Au!

ELS FARTONS I JO - Crònica d'un fracàs anunciat

Per Salvador Bolufer

Per a la meua sorpresa i alegria, l'article que vaig escriure per al llibre(t) de la Falla Corea de Gandia —Els fartons i jo— va resultar guanyador del Premi al Millor Article de Llibret de Falles del 2025. Conec bé la qualitat dels Llibrets de Gandia i estic segur que hi haurà altres articles mereixedors també d'aquesta distinció (això de "millors" o "pitjors" solen ser consideracions un tant subjectives), però reconec que estic molt content que el jurat es decantara per un treballet que vaig escriure, això sí, a la meua manera. Aquest premi —antic «Iaraní»— està patrocinat per l'Ajuntament de Benirredrà des de fa 16 anys. 

Hi ha gent amable que m'ha demanat l'article en qüestió per a llegir-lo i, com que la distribució dels llibrets de falla en paper sol estar molt restringida, he pensat que publicar-lo al Burribloc que ara tenen entre cella i cella és la manera més senzilla de posar-lo a l'abast de tothom. Poden accedir també al llibret complet —Dolçament— en format digital clicant ACÍ (clic). 

Anem allà:

ELS FARTONS I JO

Crònica d'un fracàs anunciat

Crec, modestament, que condicionar el contingut d’un article al lema d’un monogràfic limita la llibertat creativa de l’autor, i això sol debilitar l’eficàcia del resultat. Enguany, els amics de Corea han ideat un llibre(t) que han intitulat «Dolç/a ment» (per allò dels dolços gastronòmics) i a mi m’han encarregat que escriga sobre els “fartons” en concret. Porte ja moltes jornades desvetlat, rabiant i rumiant la manera d’amanir alguna cosa gracioseta al respecte d’això, però, arribat aquest punt de l’article, encara no sé com traure-m’ho dels dits.

Entenc que la literatura fallera ha de ser festiva i amena, a més de mostrar un esperit crític desenvolupat amb enginy i amb sentit de l’humor, però no sé com puc aconseguir eixos objectius sobre la base d’una llepolia que només serveix per a donar gust al paladar. Si es tractara dels fartons gorrerets, encara podríem traure punta a la cosa, mal que fora escarnint els que solen fartar a dos queixos a costa de l’erari públic i a la salut del populatxo, però els fartonets de mullar orxata són només golosies innocents i no sé amb quina matèria corrupta podria relacionar-los.

Vaig pensar d’escriure un article divertit analitzant sarcàsticament determinats aspectes del món globalitzat que ara vivim, on inclouria, des del desbocament nord-americà provocat pel trumpisme embogit, fins a l’ambient de politiqueria barata que, des de l’epicentre de Madrid, ha acabat instal·lant-se pertot arreu de l’Estat espanyol. Haguera estat bé satiritzar amb caigudes falleres la vergonyosa situació creada pels politicastres de baixa estofa i els maleducats sense escrúpols; pels jutges enfurits i els fiscals malcarats; pels periodistes subornats i els influencers corruptes; pels salvapàtries xenòfobs i els negacionistes salvatges; pels testaferros llepons i els sicaris degenerats..., però no he trobat la manera de relacionar l’anàlisi en qüestió amb els fartons d’Alboraia. A més, escriure sobre la perillosa rebolica dels EUA (no sé per què em recorda l’època de les tropes ianquis contra l’exèrcit de Pancho Villa) o qualsevol branca de la seua influència m’obligaria a retraure la malaurada existència dels psicòpates que manen del món, i eixa matèria no és per a satiritzar-la, sinó per a maleir-la. Soc del pensar que sense psicòpates poderosos no existirien les guerres de matar.

També em va passar pel cap centrar les meues ironies gramaticals en l’àmbit autonòmic, pensant que podria trobar nexes d’unió entre els desgavells politicosocials valencians i les bondats d’un producte gastronòmic originari de la terra. A l’efecte, vaig preparar unes gracietes dedicades als nostres avanços en la promoció de la tauromàquia; a les polítiques encaminades a recuperar les dinàmiques urbanístiques dels temps de la bambolla immobiliària que ens va portar a la ruïna; a les forces castellanes que intenten aprofitar els poders públics per a carregar-se la nostra llengua; a les tropes reaccionàries que funcionen a base d’aldarulls organitzats, agressius i vandàlics amb total impunitat; al cúmul de despropòsits barroers que han portat una institució com el València CF a la situació actual; a les planificacions promocionals, turístiques i culturals maquinades entre fums de canyot des de l’analfabetisme funcional... Però, malgrat l’esforç, en cap cas he trobat llum ni manera d’acoblar els continguts a les exigències editorials. Lògicament, també havia pensat en la DANA que la passada tardor va assolar una part important del nostre territori, però vaig considerar que una catàstrofe d’eixa magnitud no és parodiable, que les desastroses o inexistents planificacions per a evitar aquests desastres no contemplen humorismes festius, i que l’actitud irresponsable i negligent d’algun mandatari inepte no mereix el beneplàcit de la broma.

Acte de lliurament del Premi al Museu Faller de Gandia. Els presidents i les reines de la Falla Corea amb les falleres majors de Gandia, el regidor delegat de l'ajuntament de la ciutat, el president de la Federació de Falles i l'alcaldessa de Benirredrà. Faltava només jo. Em trobava de viatge i no vaig poder assistir a l'acte, però vaig estar molt ben representat.

En un últim intent de salvar el compromís, vaig explorar la possibilitat de basar l’article només en temes exclusius de Gandia, confiant que així, amb literatura “de proximitat”, em resultaria més fàcil camuflar alguna parida sobre els fartons, mal que fora de manera col·loquial. A l’efecte, assessorat per una selecta representació de gent gandiana, vaig completar una llista amb assumptes locals de rabiosa actualitat, com ara la projecció d’un càmping de luxe (altrament dit, un “glàmping”) sobre el pulmó de la marjal, el tancament dels consultoris mèdics de Beniopa i Benipeixcar, les obres inacabables del campanar de la Col·legiata, l’estrany desbordament del cens faller després de la pandèmia, la remodelació del barranc de Beniopa... Però res. A pesar de les hores que vaig passar en vetla buscant la llum de la inspiració, les muses fartoneres continuaven donant-me l’esquena.

Escut i lema sarcàstic de Corea

Ferit en el meu orgull i jugant ja a la desesperada, vaig pensar que, sota el títol “Mirant el món amb xocolate i fartons”, podria escriure la crònica d’un berenar literari fictici —amb xocolate i fartons, clar— on una colla de selectes influencers fallers hauria analitzat les histèries i les xafarderies institucionals que obrin i tanquen els noticiaris d’actualitat, així com els guirigalls desbocats que componen les acalorades tertúlies radiotelevisives del moment. Però de seguida em vaig adonar que aquesta col·laboració veurà la llum dos o tres mesos després d’escriure-la i que, aleshores, normalment, les rimbombàncies mediàtiques seran unes altres i, per tant, el present article quedaria completament desfasat. L’any passat, per exemple, les eufòries tauromàquiques que llavors es respiraven cobrien entre bous i Barreres una bona part de la crítica fallera, però unes setmanes després desaparegué el vicepresident torero de l’organigrama polític i, malgrat que les burreres culturals van continuar amb tot el seu vigor, les agudeses taurines van perdre força i vigència.

Sense cap dubte, les ferides obertes per la DANA marcaran a foc les falles de 2025. Imagine que els artistes fallers aguditzaran el seu enginy per a ironitzar sobre episodis com l’odissea del reservat del Ventorro, el caràcter castrense del “govern de la reconstrucció” o els “decrets d’emergència” per a contractar empreses i personatges de passat obscur i de present desconegut (imagine també que sortiran flaütades humorístiques en diverses direccions, en funció de la tendència de cada guionista). Però tot açò són simples conjectures meues que no tenen res a fotre amb la noblesa dels fartons i, per tant, no han de considerar-se part argumental de l’article.

Dedicatòria especial que encapçala «Dolçament»,

Llibre(t) de la Falla Corea 2025. 

Si no fora per l’esmentat condicionant, remataria el present escrit lamentant la pobra qualitat democràtica i social que el moment actual ens depara, difícilment millorable mentre perduren els ambients de mediocritat i d’incompetència instal·lats en les institucions, les màfies mediàtiques al servei dels interessos més indecents, les veus malintencionades que diuen que els burros volen i les masses passives que se les creuen, les colles de negrets que voten el Ku Klux Klan per a redimir les desigualtats socials que pateixen..., però no diré res de tot això ni de la resta de coses que volia dir. No vull trencar la disciplina editorial d’aquest llibre i que em tiren de la partida per trampós.

Jo pretenia fer un article sonat, susceptible de guanyar algun premi i que provocara l’admiració enfervorida de la massa fallera, però no ha pogut ser. Se m’han entravessat els fartons i només he pogut relacionar-los amb ells mateixos. Al cap i a la fi, els fartons no són més que productes de pastisseria fina que es preparen amb farina, sucre, oli, rent, aigua o llet i ous, per a formar barretes dolces, més o menys erectes, que se solen xuclar i menjar mullades en orxata o en qualsevol líquid a gust del consumidor. I, com va dir el poeta, la resta és literatura.

Així doncs, amigues i amics de Corea, he fracassat en l’intent i assumiré les vergonyes terrenals que em corresponguen. Em perdoneu?

Salvador Bolufer

LA MALVA, COREA I JO. Amor a primera vista

Per Salvador Bolufer

He comentat en moltes ocasions que no he sigut mai un faller entusiasta i modèlic, dels que es desviuen tot l'any per la falla i dels que reguen l'emoció amb llagrimetes la nit de la cremà. Però reconec que una bona part de la meua obra es basa en treballs poètics que vaig aportar a la literatura fallera, els quals em van obrir moltes portes en altres camps literaris i escènics, em van propiciar diversos reconeixements i em van permetre escampar la meua poesia satírica pertot arreu del nostre territori.

Llibret(s) que publicaven la primera dècada del 2000 algunes falles, com ara la Malva d'Alzira o Corea de Gandia. Actualment, la majoria de falles de prestigi dediquen temps i recursos a aquestes publicacions, però foren unes poques les que iniciaren la noble tasca en favor de la literatura fallera.

Amb el temps s'ha vist recompensat el seu esforç.

 

A principis del segle actual encara predominaven els llibrets fallers de poca envergadura, continguts convencionals i escriptura rebordonida, però ja existien comissions que havien apostat per millorar la literatura fallera i estaven publicant volums de molta qualitat en tots els aspectes. Una d'aquelles falles, la de la Plaça de la Malva d'Alzira, va crear l'any 2007 el "Premi Malva" per a incentivar la poesia satírica en aquesta classe de publicacions. Vaig tenir la sort de guanyar aquella primera edició del premi esmentat amb un treball intitulat La faula de les pilotes, publicat el susdit any al Llibret de la Falla la Font de Pego.

L'any 2015 es lliurava per primera vegada fora d'Alzira el 

Premi Malva. Fou al Centre Cultural Mario Monreal de 

Sagunt durant la gala de Lletres Falleres. Vaig tenir la sort 

de guanyar eixa edició amb La platja de l'esperança, 

treball publicat al Llibre(t) de Corea (Gandia). 

He guanyat algunes vegades més aquest entranyable premi —actualment integrat en la Federació de Lletres Falleres— (2007, 2010, 2015, 2019 i 2024) i també he participat en diversos actes de lliurament com a finalista, però fou la primera vegada, fa ja 18 anys, quan l'aura màgica de les fades satíriques va propiciar el nexe d'amistat i complicitat que m'uneix a la Malva. Soc del pensar que les coses que comencen amb bon peu tenen més possibilitats de consolidar-se en el futur, i a mi em va commoure el pelegrinatge de José Manuel Rubio i Miguel Ángel Martínez Tortosa pertot arreu de les geografies falleres per tal de reclutar poetes que pogueren enriquir aquella primera convocatòria. 

Les complicitats i la bona sintonia que compartisc amb la Malva des de l'any 2007 m'ha portat a participar diverses vegades en la Setmana Cultural que cada any organitzen (una "Setmana Cultural" que sol durar aproximadament un mes). La primera fou amb el grup Burrera Comprimida i l'última la que anunciava aquest cartellet de fa un parell d'anys, on el senyor Cèsar Monzonís i jo vam complimentar unes burreretes escèniques de collita pròpia.  

Últimament escric poc per a falles, però alguna coseta encara fem per a matar el cuquet. L'any passat vaig tenir la sort i l'honor de guanyar de nou el Premi Malva amb La guerra de les fal·làcies, un treball publicat també al Llibre(t) de la Falla Sagrada Família - Corea, de Gandia. He de dir que la falla esmentada fou "ma casa" fallera durant la primera dècada del segle. Allí em van donar cobertura, llibertat, facilitats i afecte per a mamprendre una tasca satírica arriscada que va ser molt positiva per a mi (i per a la falla crec que també) i els estaré eternament agraït per això. 

Lliurament del Premi Malva 2024 a l'Auditori de Cullera. 

Vaig escriure el poema en qüestió farà cosa d'un any. Des de llavors ençà han passat moltes coses. El vicepresident torero ja no està en el Consell i possiblement hagen perdut vigència les agudeses taurines, però les burreres culturals i les mediocritats institucionals continuen la seua marxa ascendent i, per tant, els versos del poema mantenen tot el seu vigor i la força d'una realitat tragicòmica. 

Heus a continuació un audiovisual basat en La guerra de les fal·làcies, amb recitació del meu fill, Salva Bolufer, i amb música de José Ángel Murillo. I, ja que estem, afegim també la lletra del poema amb els oportuns aclariments a peu de pàgina de la publicació inicial. 

Moltes gràcies per la seua atenció i fins la pròxima.  

LA GUERRA DE LES FAL·LÀCIES

Epopeia experimental

Si jo fora el guionista competent

d’una falla progressista i creativa,

escriuria un guionet en exclusiva

que tractara les batalles del moment,

i amb gramàtica satírica i festiva

retrauria la burrera col·lectiva

entre versos inspirats en l’argument.

Cobriria el cos central del monument

la figura escultural d’un bou rampant,

amb el rètol de «Valencia» (sense accent)

i a les banyes una llum intermitent

amb espurnes rojigualda llampejant. (1)

A les bases de la cara de davant

anirien les escenes més guerreres:

ofrenòlegs i ofrenívoles bramant, (2)

amargats i moniatos insultant

i corruptes remenant les clavegueres.

Uns ninots mirant els bous entre barreres

i una tropa castellana forastera

sortirien entre fums de polsegueres

maquinant les més patètiques maneres

de saltar-se l’Estatut a la torera.

D’uns andamis separant cada Barrera

sorgirien les més bèl·liques figures,

amb el Cid Campejador lluint bandera

i l’Ayuso, revestida de fallera,

predicant que els burros volen les altures.

Una escena dedicada als caradures

es veuria en una mena de plató,

amb espectres malfactors de les cultures,

paladins de les més tètriques censures

i una estampa de la Santa Inquisició.

Un ninot representant Toni Cantó

cobriria un entaulat de complement

que inclouria en Joan Carles de Borbó,

i un amic del Conseller d’Educació,

destacat pseudofilòleg emergent.

A propòsit del global escalfament,

en un angle de la falla es mostraria

una sauna de vapor del mar bullent

i un ninot negacionista impertinent

escaldant-se els cataplins al bany maria.

L’esceneta de remat exposaria

un paisatge de tenebres i desferra,

amb ninots representant la bogeria

dels bandarres d’immoral filosofia

que alimenten els fantasmes de la guerra...

... i dels sàtrapes que campen cada dia

enardint la més salvatge tirania

dels psicòpates que manen de la Terra.

(1) El rètol de «Valencia» (sense accent) s’escriuria sobre una placa giratòria instal·lada en la banya dreta del bou, pegant voltes de manera permanent sobre l’eix de la susdita banya. Així, el nom de la ciutat es llegiria des de qualsevol punt d’accés a la falla, escrit en valenciano cercano a la calle, o siga, en valensiá de proximitat.

(2) Ofrenòlegs i ofrenòlogues són especialistes en ofrenologia enfervorida. Ofrenívols i ofrenívoles també són experts en la mateixa matèria, però de formació autodidacta.

Salvador Bolufer

Trobador municipal