ACÍ MANE JO!

Si atenem a l'ortodòxia en els conceptes bàsics d'una societat amb estructures democràtiques, entendrem que la funció d'un dirigent és utilitzar els poders conferits al càrrec que ocupa per a governar l'àrea que li corresponga. També entendrem que governar és dirigir seguint una línia de conducta ètica; gestionar, administrar, procurar i mantenir les infraestructures necessàries perquè les persones que componen l'àmbit afectat puguen gaudir els seus drets i assumir les seues obligacions. 

Però la realitat ens demostra que els bufanúvols i els manifassers sorgits des de la mediocritat, a més dels salvapàtries de tarannà totalitari (cada vegada més abundants), entenen que governar no és més que un sinònim menor d'una paraula major que ells han convertit en màgica: MANAR. I aquesta classe de manadors només saben manar a colp d'imposició i a ritme de represàlia; roda i volta, sembla que sols persegueixen fer allò que els done la gana, quasi sempre en defensa dels seus interessos materials o ideològics. Als mandarins en qüestió, els encanta igualment autocondecorar-se, solucionar arbitràriament els conflictes que ells mateixos provoquen i prendre decisions en matèries que no els corresponen. 

A l'esquerra, l'horripilant monstre metal·litzat que presideix l'aeroport
sense avions de Castelló. Diuen que el capritxet ha costat 300.000 euros.
A la dreta, l'escultor Ripollés; un excèntric artista al qual li agrada
adornar els caps amb floritures. Al monstre metal·litzat li ha col·locat
un avionet, i el seu propi cap sol romandre entre pallorfes
i confeti de marjal (com si s'hagués escabussat a la sèquia en
temps de segar). "Ací mane jo!" --diu don Carlos--. "Ací cobre jo!"
--contesta Ripollés--. Pagar, paga el populatxo.

"Ací mane jo!" és una expressió que he sentit dir a determinats presidents de falla, a diversos caporals de filà de moros i, fins i tot, a algun que altre concejal de pedania pobra. Però quan realment la tal frase pren formes d'estafa social és quan l'escenifiquen mandataris de certa rellevància, enlairats al poder a través de processos presumptament democràtics. Resulta quotidià veure personatges com l'inventor dels aeroports sense avions amenaçar tots aquells que qüestionen les seues cacicades, o proclamar que va deixar la diputació perquè li va passar pels collons (i després advertia als ajuntaments de Castelló que, encara que ja no fos el president, allí el que manava era ell). També són habituals les eixides de to egocèntriques d'exemplars com don Rus o donya Rita, i les actituds prepotents i xulesques de les madames deixebles de l'escola esperancina de l'Aguirre madrilenya (em va resultar tragicòmic veure la cara de cocabova que posava donya Botella, actual alcaldessa de Madrid, mentre 200 bombers li deien el que no se li pot dir a un porc). 

A l'església de Borja (Aragó) hi havia la pintura d'un Ecce-Homo (foto esquerra). Com que la tal pintura estava deteriorada, una senyora octogenària es va entestar a restaurar-la i, retocant d'ací i d'allà, al final va convertir l'estampa del sant en l'esperpent que es veu a la foto de la dreta, amb cap de lleó, gola de paquet de tabac i cara de pot xafat. Açò passa quan fan les coses els que no estan capacitats per a fer-les. De pitjors n'hem vist quan algun concejal d'urbanisme s'ha autoproclamat arquitecte o quan algun diputat ha volgut suplantar les tasques d'un científic, d'un catedràtic o d'un filòleg (per exemple).

Comprenguen-me: a mi, me la bufa, per exemple, si, a don Fabra, li pega per vestir-se de fallera major, o a donya Esperanza per tatuar-se una àguila imperial a les anques (s'ho imaginen?), però em dóna molta pena veure amb quina facilitat burla aquesta classe de gent els principis bàsics d'un Estat de dret −i moltes vegades també l'esperit de la llei−, per tal d'aferrar-se al poder amb intencions vitalícies (burlar l'esperit de la llei és rebolicar la lletra menuda i estirar les fites dels reglaments per a donar forma legal a les malifetes, a les manipulacions i als abusos de poder. Algun dia parlarem d'açò amb exemples aclaridors). Per a ells, l'acció de poder és il·limitada, i sempre invoquen la legislació de la forma que els convé i utilitzen els mecanismes de control de la manera que més els interessa (per això són tan habituals els processos judicials que no s'acaben mai −Fabra, Gürtel, Brugal...− i també els que s'acaben de seguida, com és el cas del jutge Garzón, que només han tardat uns mesos a espolsar-se de damunt).

Més val tard que no mai.

Els dos grans partits ara intentaran assegurar legalment les seues dèries bipartidistes, però vull pensar que ho tenen cru, perquè cada vegada hi ha més gent indignada amb les tribus de mandataris que han podrit el sistema democràtic i ens han abocat a la caòtica situació actual. Era previsible l'arribada d'aquest merder, i és una llàstima que "el gran públic" haja esperat que li solten la tralla per a reaccionar. 


Els oligarques en qüestió no sempre opten per ostentar personalment la representació dels principals càrrecs institucionals. Per exemple, quan obligaren l'ínclit Francisco Camps a dimitir (per evitar possibles repercussions amb els assumptes judicials que l'afectaven), decidiren substituir-lo per un home de palla, i no per qualsevol dels llops (o llobes) que aleshores estaven en primera línia de foc. I fou elegit n'Alberto Fabra per a desempenyar tan honorable paperot. N'Alberto era un home desconegut; un diputat ras, alcalde de Castelló des de feia uns anys. El tal mandatari havia fet unes declaracions, sis mesos abans del seu enlairament a la presidència, on criticava la desconnexió de TV3 al País Valencià, amb la qual es culminava una de les fòbies més malaltisses del defenestrat president Camps. En aquelles declaracions deia coses com que els polítics estaven per a solucionar problemes absurds, que calia posar-se a treballar i arribar a acords perquè la gent poguera veure la televisió que volguera, que al nord del País Valencià i al sud de Catalunya parlaven de la mateixa manera... I tot açò es recull al vídeo que inserim a continuació. Només dura 1 min i 5 seg; peguen-li una miradeta:

                                                      

Recollons, n'Alberto! Ha canviat vosté d'idea o l'han obligat a canviar? Damunt de no haver fet res del que va dir que faria, ha assumit vosté la desastrosa herència dels seus antecessors. Per no dir no ha dit ni que el contracte amb la Fórmula 1 obeeix a la pròrroga que va signar don Francisco hores abans de la seua dimissió forçosa; per no afrontar no ha afrontat ni el ridícul espantós que pateix la seua província de Castelló per l'assumpte de l'aeroport sense avions; per no aclarir no ha aclarit ni l'empastre multicolor d'una televisió amb 1.300.000 euros balafiats, amb unes quantes empreses arruïnades i amb una sèrie d'escàndols encoberts pels mateixos testaferros que ha mantingut vosté en el poder. Les farmàcies no cobren (i les no farmàcies tampoc); els xiquets aniran a escola en barracons i amb la fiambrera del recapte; els corruptes es passegen pels corredors del Congrés com si no anara amb ells la cosa; qui vulga aspirines que se les pague, i qui vulga falles que se'n plante una al corral. I no dic més perquè se m'acaba el temps, el paper i la burrera.

N'Alberto, envoltat de personalitats i mudat com un margalló, 

a punt d'iniciar algun d'eixos actes de xocar mans i de fer brindis al Sol.

Vaja amb compte, senyor, o acabarà més restaurat que l'Ecce-Homo de Borja.

Vosté, n'Alberto, només en un any ja s'ha convertit en còmplice implacable d'aquells que manen del seu càrrec i pretenen manar també de nosaltres per secula seculorum. Són aquells, n'Alberto, que seuen en cadires calentes de tant de manar i, com va dir el professor Tomàs Llopis, "una cadira calenta pot provocar mals insospitats". Brillant frase, publicada al burrigrup, i dedicada als mandataris rancis, on el nostre Tomàs acabava dient: "Doncs això els passarà, que moriran de les altes temperatures de la cadira. És el poder, o la corrupció inherent al poder, a l'excés de poder o a l'excés de temps en el poder." I nosaltres diem: amén.