NOU POETES I UN CRÍTIC CONSPIREN A MÈXIC

Guapes, lletges, honrats, deshonrats:
aquest és el destí de tothom.
 Per si encara hi ha algú que no ho sap...

Entre finals d’octubre i principis de novembre de 2010, un grup de poetes catalans, més el crític Jordi Marrugat, tinguérem la sort de ser convidats a Mèxic per participar en unes “Jornades de poesia contemporània catalana i mexicana” titulades “Entre la paraula i els sentits”. Just en unes dates en què el país al complet es prepara per commemorar el Dia de Morts. Una festivitat −que coincideix en dates amb el nostre Tot Sants−, on la veneració als difunts es barreja amb la bulla, amb tota una sèrie d’expressions artístiques de caire satíric i burlesc envers qualsevol tema de caràcter social i, sobretot, polític. I on hi ha, al fons de tot, la visió grotesca del caràcter indefugible de la mort. Si busquem un paral·lelisme amb la filosofia que marca el caràcter d’aquest bloc, crec que ben bé podríem admetre que, la que caracteritza les festes mexicanes del Dia de Morts seria una espècie de Burrera a gran escala, practicada de manera indiscriminada i assumida a títol oficial; una espècie de Burrera Nacional.

Recorde l’experiència com una de les més intenses humanament parlant, més enriquidores pel que fa a experiències literàries, i −no menys important−, com una de les vivències més divertides que la poesia m’ha regalat mai.

A les ruïnes de la ciutat precolombina de Teotihuacan (en nàhuatl, “lloc on els homes es converteixen en déus”), l’expedició catalana escalà
la piràmide del Sol, com pertoca.

Tinguérem temps de conèixer una mica la immensa i superpoblada capital (Mèxic D. F.), de ser absorbits pels seus contrastos; estiguérem a l’Orfeó Català que va acollir tants artistes i intel·lectuals catalans exiliats després de la guerra civil espanyola, i a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM); hi participàrem en recitals, en taules redones, en espectacles, sempre acollits per un públic entregat, increïblemet nombrós i admirablement participatiu i entusiasta; ens desplaçàrem per diferents estats dintre del país. En el meu cas, juntament amb el poeta Víctor Sunyol, vaig tenir ocasió de participar en una sèrie d’activitats a la ciutat de Mérida, a la península de Yucatán, on vam conèixer el Casal Català, i on ens van rebre com a autèntics ambaixadors de les lletres. Emocionant és poc.

A més de 9.000 quilòmetres de distància de casa nostra, al Casal Català de la Península de Yucatán no vam deixar de trobar cap dels nostres símbols d’identitat. El president és l’arqueòleg osonenc Josep Ligorred. Leonor (mexicana), muller de Miquel Duran (català),
s’encarregà que no hi faltara detall.

“Les jornades foren un d’aquells rars esdeveniments en què persones i institucions s’alien per vèncer els tristos condicionants mercantilistes de la societat actual, fer que la poesia hi abandoni momentàniament el seu paper de parenta pobra i conspiri amb èxit −gairebé es diria que misteriós− a favor d’una cultura i una humanitat millors.”

A la imatge, un dels altars indígenes que ens trobàrem a la ciutat de Mèrida: orígens ètnics, colorit, i espiritualitat, en una barreja fascinant desplegada amb motiu de la festivitat del Dia de Morts.

Ho diu Jordi Marrugat, el crític de l’expedició, en aquest article completíssim que acaba de publicar a Estudis Romànics [Revista de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans], vol. 34 (2012), pp. 680-684, i que ara, amb tanta amabilitat, ens ha cedit perquè puguem reproduir-lo íntegrament al Rebost del bloc de Bucomsa. Aprofitem l’ocasió −amb permís de Jordi− per il·lustrar el text amb alguna de les imatges que pot deixar constància d’aquell viatge, i que demostren que el crític ha sigut impecable, i implacable, en la seua narració dels fets. Per accedir al text íntegre, poden clicar ací.

Gràcies per la feinassa, Jordi. I per deixar-nos custodiar-la als arxius de Burrera Comprimida.

Al cim de la piràmide del Sol, el nostre crític Marrugat se’n protegia com podia. A la seua esquerra, el poeta valencià Eduard Ramírez. Asseguts, Rake Signes i Marc, integrants del mateix nucli familiar; l’amable Xavier Martínez, un dels organitzadors, que ens acompanyava allà on anàvem
com la nostra pròpia ombra;
i la poeta, vídeo-artista i agitadora cultural Ester Xargay.

Els nou que conspiràrem per terres mexicanes fórem: Carles Hac Mor, Ester Xargay, Víctor Sunyol, Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Pau Gener Galin, Eduard Ramírez, Pere Perelló Nomdedéu (mallorquí establert a la ciutat de Mèxic), Jordi Marrugat i jo mateixa. En la secció de logística: Neus Ortega, Xavier Martínez, Carles Bondia, Marta Puig i Pep Companys. A tots ells, i elles, agraïments i afectes infinits.

Cartell de les Jornades de Poesia Contemporània Catalana i Mexicana, celebrades a Mèxic entre octubre i novembre de 2010.