Entre les múltiples i variades activitats que en els últims dies s’han organitzat al voltant del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va programar el dia 3 un recital poètic, dintre de les sessions periòdiques d’Escriptors al Terrat. En aquest cas, amb la participació de Christelle Enguix, Maria Fullana, Begonya Pozo, Pepa Úbeda, i Maria Josep Escrivà. Els blocs de Francesc Mompó (clic) i de Mercè Climent (clac) en van deixar constància gràfica i escrita.
Aclarim que aquest “terrat” és una acollidora sala coberta, a la part més alta de l’edifici Octubre CCC de València, des d’on s’albiren unes vistes precioses sobre el Miquelet, la catedral i el Barri del Carme. Aquella nit, un tel blanquinós cobria teulats i cúpules, i la ciutat tenia una aparença molt més benèvola sota la pluja. Les escriptores recitaren textos aliens, com ara de la russa Akhmàtova; de la malaguanyada Nadià Anjoman, afganesa; de la romanesa Denisa Comanescu; de l’enyorada Maria-Mercè Marçal, imprescindible.
Entre les poetes més recents, Begonya Pozo, premiada a l’última convocatòria del Senyoriu d’Ausiàs March, va atraure l’atenció, i l’emoció, de l’auditori (sala plena de gom a gom, per cert) amb un poema titulat “En construcció” que fa: “Ni puta/ ni bruixa/ ni monja/ ni mare/ dona sóc/ senzillament/ dona/ i també puta/ i bruixa/ i monja/ i mare/ totes/ em fan/ dona/ casualment/ dona/ possiblement/ dona/ arquitectònicament/ dona”
La Internacional [són paraules d’Isabel Robles] va elegir com a fita històrica la impressionant manifestació a l’East Side de Nova York, el 8 de març de 1909, amb motiu dels triomfs recents de les obreres, majoritàriament del tèxtil, després d’una dura vaga de tretze setmanes; alhora que es reivindicaven els drets laborals pendents, entre els quals hi havia el final del treball dels xiquets, així com el vot i l’accés a l’educació que les sufragistes allí presents demanaven per a les dones.”
Després d’algunes altres puntualitzacions històriques precises, Isabel va entonar el constant i necessari desig col·lectiu d’igualtat pràctica i real entre homes i dones, i també la denúncia inevitable. Finalment, va conduir cap al terreny concret de l’escriptura el motiu central de l’acte: «I, en tant que escriptores, ho fem a la nostra manera, des de l’escriptura. Sense instal·lar-nos còmodament en una torre d’ivori [...], i amb Virginia Woolf, pensem que l’escriptora, “la dona extraordinària (,) està en funció de la dona corrent. Sols quan sabem quines són les circumstàncies en les quals viu la dona normal (...), sols quan podem mesurar la forma de vida i les experiències vitals a les quals pot accedir la dona corrent, podem explicar l’èxit o el fracàs de la dona extraordinària, com a escriptora». Totalment d’acord. Per això, ens sembla oportú transportar també fins a aquestes línies, unes altres paraules de la mateixa autora anglesa, pionera feminista, quan en unes notes dels seus diaris apuntava:
“L’ocupació és essencial. I ara, no sense un cert plaer, m’adone que són les set; i que he de preparar el sopar. Llobarro i carn de salsitxa. Crec que, realment, una adquireix una mica de domini sobre la carn de salsitxa i sobre el llobarro gràcies a fer-los constar per escrit.”
Tan extraordinària, la dona corrent, com la que reivindica Carmelina Sánchez-Cutillas (cloc) (Madrid, 1927-València, 2009), escriptora agosarada en una època en què els ecos revolucionaris europeus a penes aconseguien contaminar la nostra rància atmosfera franquista: “Torcar la pols cada matí/ és el cilici que portem/ sobre la carn, i ens dol vivíssim/ I molt aspre. I jo per consolar-me,/ només per consolar-me, pense/ que també podria ésser el ferm/ motiu de la nostra rebel·lió”.
No podem negar que som de les qui preferiríem compartir reivindicacions, tothom assegut a la mateixa taula (no parlem de gastronomies), els homes i les dones. Ací i allà, en tots els espais i en tots els àmbits. També reconeixem, i lamentem, la utilització frívola i banal que alguns sectors, col·lectius, organismes o institucions, fan d’aquesta data de caràcter social, combatiu i progressista. Encara no ens hem recuperat del xoc que ens va produir un cartellet enganxat a la paret d’un bar de poble −digníssim ell, el poble−, on una associació de mestresses de casa anunciava les activitats previstes per a commemorar la reivindicativa data marçal. Allà, s’hi tenia en compte que, a més del 8, internacional socialista, l’endemà, és a dir el 9, era “Dimecres de cendra”, i per tant, convocatòria preceptiva, per a elles: “Totes a missa”.
Al claustre de Sant Roc de la Biblioteca Central de Gandia, deshabitat ara de pregàries, s’ha inaugurat una exposició fotogràfica amb imatges de dones de la Safor. Són instantànies d’aquelles que conformen la vida real, transformades en art per obra i gràcia dels qui les han sabudes mirar, i ensenyar, des d’un objectiu particular. Entre d’altres: Anna Amesti, Joan Franco, Suso Morant, Maite Sastre o Bruno Watineaux. És una exposició de l’Associació Fotogràfica de la Safor que Dones en Bloc Safor-Valldigna ha volgut incorporar a la seua particular celebració del Women’s International Day, en clau de proximitat, i comarcal.
 |
| Adela: pintora. Foto: Maite Sastre |
Una altra cara de potències humanes amb arquitectures de dona, possiblement la més saludable sorpresa de la setmana, ha estat el gest irreverent d’un potent braç femení fent butifarra (ja saben..., allò que en la llengua de Camilo Sesto es diu un “corte de mangas”) a l’indoblegable president Camps. Ara la imatge acompanya el manifest que un grup de senyores que diuen estar fins als nassos (a sant de què, col·legues...?) han titulat «Les dones diem prou a Camps» (cliiic), al més pur estil antiberlusconià.
 |
| Apresta't, cavaliere... Van a per tu! |
No cal dir que el Burribloc de Bucomsa aplaudeix la iniciativa i s'adhereix a la causa de manera irrevocable.
Salut, coratge, i TV3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada