 |
| Pepa Espasa |
Des de la nostra delegació de La Safor se'ns va demanar un raconet d'aquest modest escenari informatiu, per tal d'anunciar l'esdeveniment que tindrà lloc a Gandia el proper divendres, 25 de febrer. Es tracta de la inauguració de la mostra artística de Pepa Espasa (clic) Un cant a l'esperança, dedicada al maltractament contra les dones, i en homenatge a la poeta afganesa Nadià Anjoman. Al final de l'article podran veure el programa complet de les dues parts que componen l'acte, així com els horaris i llocs on se celebraran. El prestigi de l'artista esmentada, Pepa Espasa, i el recital poètic que s'anuncia, amb la potència de la poeta del Grau, Maria Josep Escrivà (clac) i de la pianista de Xàbia, Marta Espinós (cloc), ja són per si mateix tot una garantia. Però nosaltres, conscients de les nostres precarietats periodístiques, i amb intenció d'oferir als nostres lectors una informació tan pulcra com l'esdeveniment es mereix, vam requerir dels nostres col·laboradors el material necessari per a poder acomplir els referits propòsits.
 |
| Maria Josep Escrivà |
Però quan vam rebre els comentaris i les fotos que ens va enviar la nostra assessora i amiga, Maria Josep Escrivà, se'ns van posar els pèls de punta (si lligen l'article sabran els motius) i vam decidir fer mutis per l'eixida d'emergència i deixar-los amb el contingut del referit informe. De vegades, una profunda reflexió val més que mil comentaris:
Jo, que no he valgut els budells d’un gos
A la memòria de Nadià Anjoman, poeta afganesa
 |
| Nadià Anjoman |
Segurament vostès no han sentit mai el nom Nadià Anjoman (o Nadia Anjuman, segons transcripcions). Jo també en desconeixia l’existència fins fa quatre anys. Segurament no poden ni imaginar que els parle d’una dona, estudiant de la Universitat d’Herat, a l’Afganistan. De només vint-i-cinc anys quan va morir, l’any 2005. A conseqüència dels colps que amb quasi total seguretat li va propinar el marit. No res, per desgràcia, excepcional, en aquell país dominat per l’integrisme talibà.
Més insòlit, però, és que Nadià Anjoman era poeta. I que acabava de publicar un llibre quan el marit, la família del marit, un sector extrem i fanàtic de la societat afganesa, la volgué escarnir pel fet d’haver-se donat a conèixer, d’haver estat admirada pels seus versos. D’haver tingut una sensibilitat exquisida, la necessitat d’expandir el seu dol vital, i les paraules lúcides i poderoses per a expressar-lo poèticament:
No hi ha ningú que sàpia la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure avui?
De Nadià Anjoman, me’n va parlar per primera vegada Pepa Espasa, una artista de les creacions plàstiques, component del grup Reüll, de la Marina. Preparava un treball, Pepa, amb l’objectiu que esdevinguera algun dia exposició d’obres dedicades al maltractament contra les dones. En concret, contra les dones afganeses. I buscant informació per la xarxa es va topar amb el cas terrorífic de Nadià Anjoman, i amb els seus versos colpidors.
Des de la personificació de la violència, Pepa ha volgut convertir el cas humà d’Anjoman, la seua experiència de vida i de mort, i la seua valentia poètica, en un amulet d’esperança, ha creat des de la destrucció, ha construït imatges tendres i esgarrifadores alhora, i ha reproduït paraules per a vèncer el terror més implacable, que és el de l’oblit i la indiferència que suporten tantes dones que pateixen maltractament.
Pepa Espasa em va demanar que li traduïra un poema emblemàtic d’aquella jove afganesa. I jo vaig atrevir-me a versionar, des de l’italià, un dels més coneguts d’Anjoman, que comença:
Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
Aquesta va ser la meua modesta contribució al treball que ha acabat esdevenint una exposició titulada Un cant a l’esperança. Ben poca cosa si comparem amb la commoció immensa de les paraules d’Anjoman clamant llibertat.
I amb les obres de Pepa materialitzant-les a través de volums, de traços, d’ombres i de colors, de forats... L’agudesa de Pepa ens porta, per exemple, a ensenyar com es deu veure el món a través del reixat d’un burka.
 |
| Marta Espinós i J. V. Cabrera al recital inaugural d’Un cant a l’esperança. |
Al mes de novembre de 2010 es va inaugurar, al Centre d’Art de l’Estació de Dénia, l’exposició titulada Un cant a l’esperança. Havíem aconseguit editar per a l’ocasió vuit poemes traduïts a partir de l’anglès. Josep Vicent Cabrera (clic), l’autor de les versions, en féu un recital, acompanyat per la pianista Marta Espinós, que també ha aportat el seu geni d’artista i la seua sensibilitat a l’hora d’interpretar amb el llenguatge musical la força i l’emoció dels versos d’Anjoman. El quadern s’ha titulat Jo, que no he valgut els budells d’un gos, en referència a un dels versos del recull.
No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar? Dir què?
Jo, que no valc els budells d'un gos, què no hauria de llegir, no dir què?
Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me'n riu! No ho diria?
Estem segurs que la intenció manifestada per Pepa Espasa (“fer visible [el problema del maltractament] mitjançant la sensibilització artística com un camí actiu d’educació i de denúncia”) té un llarguíssim recorregut que no ha fet més que començar. També tenim la certesa que en aquesta direcció en som moltíssims, els que hi remem, i volem pensar que, enmig d’aquest corrent de la pluja de la crueltat, la mort de la poeta Nadià Anjoman, com la de tantes dones anònimes, no ha sigut debades; i que les moltes maneres d’art són un mecanisme constructiu per damunt de la destrucció. Ara bé, per a això és necessari que la pregunta de l’afganesa −“Apareixerà una llum d’esperança?” − tinga una resposta clara, unànime, contundent i implacable en tots els àmbits de la societat, incloent-hi l’educatiu, i l’administratiu i jurídic.
El proper divendres, 25 de febrer, s’inaugura a Gandia l’exposició Un cant a l’esperança. L’acull l’Espai d’Art (c. Fundació Vicent Ferrer, 6; darrere de la Casa de Cultura), gràcies a l’organització promoguda pel CEIC Alfons el Vell (cluc). L’acte constarà de dues parts: en una primera, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, hi haurà la presentació del projecte, i un recital poètic i musical. Inserim la tarja publicitària a continuació.
Els assistents rebran, com a record i obsequi, el quadern Jo, que no he valgut els budells d’un gos, amb els poemes de Nadià Anjoman. Immediatament després, a l’Espai d’Art es farà l’apertura de l’exposició.
Un cant a l’esperança
Sala d’exposicions Espai d’Art (Gandia)
Del 25 de febrer al 13 de març de 2011
De dilluns a divendres, de 17 h a 20.30
Dissabte, d’11.30 h a 13.30 h i de 17 h a 20.30 h
Nadia Anjoman va perdre la vida entre les brutes mans del seu maltractador, com tantes dones, però la seua veu no s'ha perdut, vosaltres la recupereu i l'escampeu pel món. És gran la vostra tasca.
ResponEliminaUs conte una anècdota agredolça, crua i esperançadora alhora, com tota aquesta història. Ahir, després que explicàrem a través d'internet aquest projecte col·lectiu, vaig rebre un missatge de coratge, paregut al teu, Pepa, però des de molt més lluny. Hi ha un home, de nom Ramon Gaja, català, habitant de Teheran, casat amb una afganesa nascuda a la mateixa ciutat, i de la mateixa edat (si ella encara en tinguera, d'edat) que la poeta Nadià Anjoman. Ramon és literat i bon coneixedor del persa, i perquè és la llengua en què escrivia Anjoman ens hem posat en contacte. Amb tota la visió de la realitat per davant, segur que molt més descarnada que no poètica, ens ha escrit això: 'Espero de tot cor que el recital vagi bé. De ben segur, els assistents, després d'escoltar-vos, tindran una comprensió més àmplia sobre la situació de la dona a l'Orient Mitjà i l'Àsia Central'. Aquesta certesa, l'apunt objectiu, m'ha rebolicat quasi tant els budells com el propi vers que diu que una mateixa, en aquella gran àrea del planeta, no val ni això: ni els budells d'un gos. I m'he proposat que, durant aquests dies de requeriments a favor de la igualitària i justa causa femenina, demanaré (també) uns minuts de no mirar-nos només el nostre melic. Homes i dones, per favor. Tot el meu coratge i el meu suport a la Xarxa de Dones de la Marina Alta.
ResponElimina