EL PROTA DE LA PEL·LI

L’altre dia vaig pujar al cotxe amb intenció d’aparcar-lo en algun lloc on no molestara l’imminent pas de les falleres. El meu vehicle, com altres molts, està dotat d’un dispositiu que posa la ràdio en marxa (vulgues o no vulgues) pel simple fet d’arrancar. Emetien un programa de cinema al qual no vaig prestar massa atenció fins que vaig sentir que el locutor pronunciava una expressió, per a mi estranyíssima: “El prota de la peli” (com que parlava castellà no pronunciava “pel·li” amb la ela geminada, sinó “peli” amb ela sense geminar). Mogut per la curiositat, vaig aguditzar l’orella fins que vaig descobrir que es referia al “protagonista de la pel·lícula”; el xicot, no sé si per iniciativa pròpia o per imitació aliena, havia donat a la manera de dir un caràcter més rocker, o més in, segons es mire, molt propi de les tècniques modernes de construcció de parides lingüístiques que sembla que cada vegada agrada més incorporar a la fraseologia popular.

Diuen que "carinyo" és nom de cabra.
Per això alguns enamorats es dediquen afectes
amb el sobrenom "Cari". 

Antigament, aquestes coses eren molt pròpies del pijerío més creatiu (recordem allò de “la panda”, “la xati”, “la xiqui”, “jo”, “jolín”, “jolines” o “jope”, “joer, matxo”, “la capi”...), algunes de les quals conserven la seua vigència. Després es va posar de moda el costum de retallar noms per tal de donar-los –als noms– un caràcter més dinàmic i més afectuós (“el dire”, “el presi”, “el secre”, “la bici”, “la poli”, “la senyo”...). També semblen consolidades altres expressions, com ara “perfa” (per favor), “la mani” (la manifestació), “la disco” (la discoteca”), “hacer un pis” (pixar) o el “cari” que solen utilitzar algunes parelles per a referir-se recíprocament en substitució de carinyo (serà per aquell acudit que titla carinyo de nom de cabra?).

Aquesta foto s'ha clavat pel mig
de manera accidental... però ja que està
ací, doncs ací està i ací es queda.

N’hi ha moltes més, entre elles la susdita “pel·li” que ja fa temps que circula com a tal, però de manera individual, i ara apareix acompanyada del “prota”. I sembla ser que això va a més, perquè ja han aparegut altres horterades similars com per exemple “buen finde” (“buen fin de semana”) que traduït al valencià seria “bon capde” (no ho aconsellem, perquè dir a una altra persona “cap de...” podria confondre’s amb un principi d’insult).

Els sectors on s’ubica la gent famosa, com per exemple el del futbol, sempre han sigut tendents a sobrenomenar persones o elements que pertanyen al seu gremi, però antigament els esmentats rebatejos eren ideats per persones amb debilitats poètiques, i així apareixien noms com “La galerna del Cantábrico” (Gento), “La saeta rubia” (Di Stéfano), “Cañoncito pum” (Puskás) o “La araña negra” (Yashin, porter rus dels anys 50 que encara està considerat el millor de la història futbolera), i aquestes definicions contrasten amb les actuals, evidentment menys poètiques i, en alguns casos, bastant bròfegues (“La pulga”, “El piojo”, “El burrito”, “El pipita”, “El buitre”, “Tarzán”...).

Penèlope Cruz.
Batejada amb l'hipocorístic
"Pe" per tal d'evitar la paraulota
"Pene".

Fins i tot, algunes artistes com Penélope Cruz han vist reduït el seu nom a l’hipocorístic “Pe” (suposem que l’inventor va voler evitar la malsonància “Pene” per a referir l’actriu. Amb el mateix criteri podrien deixar el nom de Kaká amb un simple “Ka”, i així evitaríem la coincidència escatològica). Un autèntic artista per a parir parides d’aquest estil amb molta elegància fou el mític Matías Prats (sènior), el qual, per tal d’evitar, per exemple, dir que algú estava gros “com un padre”, deia que “está dotado de una voluminosa humanidad”. Xapó!, don Matías.

Pquirriiiiiiin!

El món de la jet (branca noble del pijerío) també té tendència a inventar argots propis per a distingir-se del populatxo, sobre tot del més rural. I així podem trobar noms que semblen autèntics paradigmes de la xorreria més xorra (Pitita, Pipi, Cuca, Pocholo, Terelu, Papuchi... i Colate?... marededéu senyor..., Colate!... i Paquirrín?... arreee, Paquirrín!). 

Pepe Gotera.
Un dels personatges més
imitats per alguns polítics
de la branca bròfega.

Però on no és tradicional aquest costum és a la galàxia dels polítics..., amb tant de joc que podrien donar de si! Segur que s’esgotarien les referències més gracioses als personatges del còmic, com ara “Rompetechos”, “Pepe Gotera”, “El holgazán de Pepón”, “El botones Sacarino”..., i apareixerien sobrenoms dignes de qualsevol títol de pel·lícula, com per exemple “L’espurna del Cabanyal”. “El forrat” (per aquell que va dir que estava en política “para forrarse”)... o “Ni xitxa ni llimonà” (eii!, que jo no he dit res del Sr. Alarte... això ho han pensat vostés!). Hi ha alguna que altra excepció, com la que resa un eslògan de la Diputació de València: “La dipu”, però l’expressió se l’han inventada els mateixos polítics, i és massa entranyable per a ajustar-se a la realitat.

Hi ha moltes maneres de fer el "ridi".
Nosaltres tenim polítics especialistes
en la matèria.

No volem acabar aquesta espècie de dissertació de caire existencial sense aportar el nostre granet d’arena a la causa. Així doncs, proposem la modernització de les referències més habituals de la vida contemporània, i d’aquesta manera donaríem un tractament més familiar a certes quotidianitats que sonarien així: “la corru” (la corrupció), “la presu” (la presumpció d’innocència), “el tribu” (el tribunal), “la prescri” (la prescripció), “la mascle” (la mascletà), “els espe” (els especuladors), “fer el ridi” (fer el ridícul).... o “a ferpu” (a fer punyetes).

Gràcies per la seua aten.

Bucom

Secció de proto.

FOR SALE ARRIBA A ALCOI

Aquest FOR SALE no és cap “pel·li” i, per tant, no compta amb un “prota” a l’ús. És un llibre molt treballat on 50 poetes del país canten la terra, la seua desfeta i la bellesa que hi perdura.

L'acordionista Amadeu Vidal amb Maria Josep Escrivà i
Christelle Enguix en una de les representacions de FOR SALE.
"Així com cell qui en lo somni es delita... "(Ausiàs March)

La seua presentació ha derivat en un espectacle poeticomusical que s’ha representat amb èxit a la Casa de Cultura de Calp, al Teatre Micalet de València i al Teatre Serrano de Gandia, i el proper divendres, 28 de gener, arribarà al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi.

FOR SALE va estar editat a l’abril de 2010 per EDICIONS 96 (empresa defensora de la causa Bucomsa) sota la coordinació de la nostra assessora lingüística, Maria Josep Escrivà. I on també han aportat el seu granet d’arena altres components de Burrera Comprimida, com ara el professor i poeta Tomàs Llopis i el nostre romancer oficial Salvador Bolufer.

Inserim a continuació la nota de premsa que ens passen des de l’organització (l’orga), amb totes les “refes” sobre l’acte:

EL CENTRE OVIDI MONTLLOR D’ALCOI ACULL L’ESPECTACLE POETICOMUSICAL

FOR SALE, o 50 veus de la terra

«Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l’envolta, de la terra que trepitja. I així ho han deixat clarament palès els autors i les autores que componen aquest For sale. Cinquanta veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest país que ha estat víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle xx al xxi. [...] La resposta col·lectiva no és possible o impossible —recorda incansablement el grup de rock valencià La Gossa Sorda— és necessària”. I si fóra més que això? I si fóra l’única? Fins quan ens podrem permetre viure en la impassibilitat?»

(Maria Josep Escrivà, «Quan els homes escupen a la terra...», pròleg).

Aquesta és la intenció global del llibre For sale, i com a conseqüència de l’espectacle que tindrà lloc el proper divendres 28 de gener, a les 20.30 hores, al Centre Ovidi Montllor (C. Vistabella, 8) d’Alcoi, promogut per la coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià, juntament amb l’associació Amics de Joan Valls i la Colla Ecologista La Carrasca.

Dolors Pedrós.
Directora d'Edicions 96

L’acte estarà introduït per Joan Jordà (Muro, 1953; professor, membre del Centre d’Estudis Contestans i poeta antologat) que també intervindrà en el recital, juntament amb Antoni Espí, Josep Lluís Roig, Josep Vicent Cabrera i Salvador Bolufer. Christelle Enguix i Maria Josep Escrivà s’encarregaran de dirigir el fil conductor, i sempre amb l’acompanyament musical de l’acordionista Amadeu Vidal, i de la projecció del muntatge fotogràfic de Natxo Francés, titulat “País en venda”.

Un dels poemes del llibre, i també del recital:

FOR SALE

De la terra hem arrancat

la vinya. Del riurau, els ulls

de dolç recer.

Sobre els enderrocs hem bastit

nínxols blancs. Amb piscines.

(Christelle Enguix, del llibre For sale, o 50 veus de la terra

Autors diversos, Edicions 96, 2010

ISBN 978-84-92763-25-2

Característiques:210x140 mm. 104 pàgs. Enquadernació en rústica.)

MIG ANY DE MOROS I CRISTIANS A PEGO

El passat dissabte, 22 de gener, es va celebrar a Pego el Mig Any de Moros i Cristians de la localitat. Com que, durant la “desfi” (a l’aire lliure, clar), alguns components de les filaes van fumar, i no volem que ens acusen de fer proselitisme del vici en aquesta pàgina perfumada, publicarem la notícia al Canal 2 del burribloc (el Corral de Bucomsa – el racó del fumador). Serà quan els nostres enviats especials tinguen preparat el “repor” pertinent.

Burrera “Compri”
La “reda” (“reda” de “redacció”, que no de “redargüir”).

Un clic ací per a penetrar al burricorral