Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

divendres, 16 de març de 2012

DE SOR ISABEL DE VILLENA A MÒNICA OLTRA



En les dues últimes setmanes s’han celebrat tota una sèrie d’actes dedicats a commemorar el Dia Internacional de les Dones. Dimecres 14 de març encara vaig assistir a un d’ells, que segurament hauria prescindit de comentar ací, pels motius professionals que m’hi lligaven, si no fóra que just fa uns dies es va publicar un comentari a la premsa, bastant desafortunat, dedicat precisament al llibre Les temptacions, i a la seua autora, Anna Lis, que era la que protagonitzava aquest acte celebrat a la Casa de la Dona de Xirivella. El llibre, integrat per 26 relats, l’ha publicat Edicions 96, i per tant no cal amagar que el descontent té, també, un bon motiu laboral. Però no només. Perquè la qüestió fonamental no és que la persona que signa la ressenya i jo no compartim gustos literaris −això és evident−, sinó que una afirmació seua, que no sé si titlar d’irresponsable o de kamikaze, a punt va estar de fer trontollar el balanç absolutament satisfactori amb què, des del meu optimisme patològic, tenia intenció de resumir la setmana més lila de totes les setmanes de l’any. 

Concretem: per a la comentarista, els 26 relats que componen Les temptacions són “un corpus de qualitat desigual banyat de teoria feminista d’anar per casa” (ai, dolor!). I per si algú pensa que no està bé descendir fins a la realització anecdòtica, també hi ha la conclusió genèrica i universal, que és: “s’agraeix que aparega al panorama valencià una nova escriptora, ja que l’escassetat de dones que publiquen textos de ficció en la llengua d’Isabel de Villena és tan evident com necessària d’eradicar.”

Ja ho sabeu, Isabel-Clara Simó, Anna Montero, Teresa Pascual, Carme Miquel, Begonya Pozo, Begonya Mezquita, Pepa Guardiola, Isabel Canet, Isabel Garcia Canet, Raquel Ricart, la quasivalenciana Esperança Camps, M. Dolors Pellicer, Irene Verdú, Anna Moner, Pepa Úbeda, Gemma Pasqual, Christelle Enguix, Elvira Cambrils, Alba Camarasa, Ainoa Lorca... i tantes altres. I encara fent l’esforç per no passar a l’altra banda de l’Ebre, on Isabel de Villena també té continuadores que escriuen en la mateixa llengua en què ella escrivia allà pel segle xv. Va, a espavilar! 

 
Aina Garcia Carbó, Alba Camarasa, Mercè Climent i Ainoa Lorca, després de l’acte Escriptores al Terrat organitzat per l’AELC amb motiu del 8 de març. Foto procedent de la xarxa. 

M’hi vaig quedar de pedra, ho reconec, amb aquesta ressenya, breu però intensa, signada per Purificació Mascarell per al Posdata de Levante-EMV del dia 9 de març de 2012. De totes maneres, hi he de reconèixer la meua imparcialitat, i l’única justícia l’haurien de fer els lectors que es vulguen acostar a Les temptacions. La formació filosòfica d’Anna Lis, curiosament experta en teoria feminista, i l’esplèndida ironia que desplega en la ficció literària es defensen a soles. Un petit fragment de la narració “Calfant motors”, molt càustica amb un taller de literatura, i amb la pròpia vocació literària, segurament també:

“No havia tancat la boca quan la de l’escot intervingué preguntant-li si no creia que llegir altres escriptors famosos podia fer perdre espontaneïtat i frescor. Escoltar-ho i oir-me bramant ‘frescooor?!’ fou u. Afortunadament, com que vaig cridar tant, em vaig alarmar del que estava a punt de fer, vaig tindre temps de recular, vaig aconseguir per primera vegada no parlar i pensar alhora i el que tenia en la punta de la llengua ho vaig mossegar, triturar i engolir. ‘Això, això, no és frescor, és frescura el que et sobra, mona, que creus que per a escriure és prou la gràcia que tens per a portar tacons.’ Açò ho pensava abans d’escoltar el conte de la xiqueta, però no calia, la seua pinta ho deia tot. I no em vaig enganyar, he de dir.”

Retrat d’Anna Akhmàtova 
fet per Kuzmá Petrov-Vodkin en 1922.
Imatge extreta de Viquipèdia.
De pedra. O més d’acord amb les literatures de la setmana aniria dir que m’hi vaig quedar de sal; feta estàtua de sal. Com la que evocava Ainoa Lorca el dia 6 de març en què, en una sessió especial d’Escriptores al Terrat, s’hi aplegaven, a més d’ella, les poetes Alba Camarasa i Aina Garcia Carbó. Sumant l’edat de les tres a penes sobrepassaríem els 60 anys. Amb una sala de gom a gom, allà dalt de tot del Centre de Cultura Contemporània Octubre, va ser ben satisfactori trobar-hi un gran percentatge de públic jove, fent costat, mimagine, a les joveníssimes protagonistes. D’Aina, no tinc encara elements de judici suficients per a parlar-ne. Però d’Ainoa Lorca em van sorprendre, d’entrada, els seus referents poètics −supose, amb disculpes per la poca objectivitat, que perquè compartim admiracions. Per exemple cap a la russa Anna Akhmàtova, una de les que ha recreat en forma de vers el referent bíblic de “La dona de Lot”, aquella de nom desconegut que, “donà la vida només per un esguard”. 

Akhmàtova va viure a la meitat del segle xx (1889-1966), en el punt de mira del règim stalinista, tant que fou declarada en 1946 “enemiga del poble soviètic”, la qual acusació tingué duríssimes repercussions en la seua supervivència personal i familiar, en la divulgació de la seua literatura, i en les relacions amb altres intel·lectuals de l’època. Potser per això commou encara més la integritat moral d’aquesta poeta que es lamentava que “ni ella mateixa ni els seus contemporanis no van saber mantenir un nivell ètic, intel·lectual i moral prou alt com per sostenir totes les exigències del segle xx”. La podem llegir en la mateixa llengua d’Isabel de Villena gràcies a les escriptores Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. 

A Ainoa, encara li faltaven 46 anys per a nàixer, quan va morir Anna Akhmàtova, però té la maduresa suficient per reconèixer que atresora “el mite intacte del lligam poètic”, i impressiona la manera com tracta la immediatesa física amb un llenguatge que encapsula una tirada evident a la profunditat reflexiva:  

HI RESISTEIX ENCARA./ Una tensió oposada que ens esquerda/ Esquemes uniformes/ intocables/ Necessitats convictes/ integrades/ dins d’una pau mirall/ Inassolible./ Hi resisteix encara,/ Perquè s’inflame l’aire,/ la nostra combustió mig soterrada/ que des del fang al cos s’ha tornat fòssil/ i ha dissecat la sang i el desig d’aigua.// Preparada la pausa,/ per intentar a la nit/ resoldre els cables/ plantege l’estratègia:// Descavalcar conflictes,/ ennuegar l’esperma amb lascívia elèc-tri-ca-i/ tornar a la φύσις/ amb el mite intacte del lligam poètic,/ al primer orgasme.

A Alba Camarasa, en canvi, se la veu còmoda fent de malabarista dels mots, i la seua dicció és més solta, encara que la intenció reivindicativa i el compromís poètic està quasi sempre present als seus treballs. Alba ens va guanyar amb un poema demotiva actualitat que, quasi en fase de construcció, ens ha consentit que publiquem en aquest bloc. La distribució dels versos, tant en aquest cas com en lanterior, obeeix a un pura qüestió despai. 

Després de la Segona Guerra, Teresa Mattei, històrica comunista italiana i dirigent de la Unió de Dones Italianes, va escollir la flor de mimosa com a símbol del Dia Internacional de les Dones. En lloava la humilitat i que fóra una flor que estava present pertot arreu del camp italià, a labast de tothom.

CRIT DE GUERRA (Primavera Valenciana)

Seré la teua víctima intolerable/ l’enemic visible,/ el teu sac de boxa,/ la ira, la fosca,/ la sang, el fang./ El cadell al teu parany/ de porres i gorres,/ el futur inquilí/ de les teues masmorres./ Seré el teu psicoanalista/ conductista/ d’antics traumes infantils/ que esbombes amb crits,/ amb colps al cap,/ al cor,/ als dits.// Però també seré la primavera/ rere el teu llarg hivern./ Les flors que naixen,/ la flaire en l’aire./ Seré Estellés/ davant del teu no-res,/ i m’autodeterminaré la clau/ que obrirà tots els panys,/ per molts anys/ seré la causa de la teua al·lèrgia,/ l’alarma que acaba amb la son/ amb la letargia./ Baixa/ els canons que apunten a mi;/ que seré la brúixola, i seré el camí,/ l’aixada, la faixa:/ ara llauraré jo la terra./ Amunt la literatura/ que s’alça en guerra!/ Seré el poema que perdura/ davant la pena./ La flor que naix,/ la primavera.

Com un poema objecte, o com si parlara de poesia matèrica, Pepa Espasa ens explicava, el dimecres de la mateixa setmana 7 de març, a la Sala d’Exposicions de la Societat Coral el Micalet, una peça de la mostra Camí de denúncia titulada “Dones objecte”. En l’extrem oposat, al meu parer, a aquelles dones de Lot que s’autoafirmen encara a pesar de saber que pagaran el seu gest rebel amb el càstig bíblic. 

 

Dones objecte, una de les peces de la mostra Camí de denúncia, consta de dos cilindres construïts amb tela metàl·lica, envoltada amb fil negre de seda, on s’han traspassat punxons de fusta. Al fons de cadascun hi ha una rosa de color ivori, que hi va marcint-se a mesura que passen els dies. Una elegantíssima imatge plàstica de la decadència interior que pateixen tantes dones, vista pels ulls de Pepa Espasa.
L’exposició es pot visitar fins al dia 15 d’abril de 2012.

I en el terreny gràfic, ben distinta pel que fa a intencions, però semblant en lobjectiu de centrar latenció en les dones tractades a través del filtre de la mirada artística, és la mostra fotogràfica que ens presenta Manuel López a Dénia: Històries de dones. Els anys 70. Són instantànies que retraten aspectes i situacions de dones, més o menys convencionals, de vegades inimaginables, fa més de 40 anys:


  
Selecció femenina espanyola de futbol. Còrdova, 1972. Lexposició, organitzada per lassociació Matria, es pot visitar a la sala Pelut i Pelat 
(C. Major, 11) de Dénia, fins al 30 de març.

Amb aquesta imatge impagable hauríem acabat el recorregut poètic i artístic per la que hem anomenat, amb un mig somriure, la setmana més lila de totes les setmanes de lany. Si no fóra que el mateix dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, encara hi va haver un esdeveniment del qual m’agradaria deixar constància ací, tot i que no siga pròpiament “artístic”. O sí? Ho poden jutjar vostès mateixos. A veure si els pareix, com a mi, que l’energia verbal d’aquesta dona política, de nom Mònica Oltra, està a l’altura dels més corprenedors efectes que puga provocar lart a través dalgun dels seus llenguatges; ací, el llenguatge oral. Almenys perquè, si jutgem pel que hi veiem i hi escoltem, el comportament de la diputada Oltra, així com la seua reclamació a l’alcaldessa de València, no se separen del compromís ètic amb la justícia i amb el seu temps. 

“Cridaven com a cans rabiosos”, va escriure, fa més de 500 anys i a partir de circumstàncies que imaginem ben allunyades daquestes, la nostra Sor Isabel del segle xv. Agudesa comparativa no lin faltava, a labadessa trinitària considerada una feminista avant la lettre. Encara que jo he de tornar a reconèixer, com he fet al principi daquest dilatat discurs, que no és un judici imparcial. Ara bé, nhi ha algun que ho siga?


Mònica Oltra demana responsabilitats polítiques a Rita Barberà sobre el saqueig d'Emarsa. No entenem que faça res que ultrapasse la seua obligació com a política. Però es veu que, en política, cadascú es fa responsable només de les responsabilitats que l'interessen.

5 comentaris:

  1. Maria Josep m'he quedat bocabadat llegint el teu treball. Només caldia afegir-hi allò del "QUE N'APREGUIN". Moltes gràcies he après molt hui.Eduard

    ResponElimina
  2. Benvolgut Eduard: ja saps que sóc feliç podent escriure aquestes coses, i si damunt sé que poden agradar a algú més, aleshores sóc doblement feliç. Sé que tu ets un incondicional de les publicacions al burribloc, i de les meues lletres, i per això m'has de permetre que relativitze moltíssim les teues opinions generoses. Però això no estalvia que et puga dir que em motiven a seguir endavant, perquè de vegades tinc greus remordiments perquè crec que abuse de la paciència dels possibles lectors. En fi, que moltes, i molt sinceres gràcies. Crec que una de les coses més boniques de la vida és aprendre'n cada dia, i no perdre les ganes mai d'aprendre. I en això, jo que et conec una miqueta, i que he tingut l'honor d'haver-te engrescat un poc més (encara) a aprendre coses, en això, puc dir que ets tu qui m'ha ensenyat a mi que sempre és bon moment per a aprendre. Tot això sembla un joc de paraules, però tu ja m'entens. Salut, amic!

    ResponElimina
  3. Acabem de llegir un comentari que envia Jovi Lozano-Seser a través de Facebook, i on pregunta si això que es conta a la primera part d'aquesta entrada és broma. Ell sap que no, i jo li ho confirme. Sembla que ell també té motius per a estar 'irritat' amb aquesta manera de fer 'crítica' (crítica???) literària, i aleshores és quan jo pense que potser caldria afegir-hi algun aclariment més, a allò que s'explica sobre Les temptacions.

    No ens emprenya que es valore de manera 'poc entusiasta' un llibre, ni tan sols quan és un llibre que ens toca de prop. Allò que, personalment, m'entristeix és que aquest siga el nivell de crítica que puguen merèixer determinats llibres i els seus autors i autores. En el meu cas, sempre he tingut molta cura, i m'he cregut la responsabilitat de parlar d'allò que conec una miqueta, perquè sempre he pensat que això és un senyal de respecte envers un treball, i la persona que l'ha dut a terme. Entre la ignorància de tot allò que no sabem, i l'arrogància de creure'ns que sabem més del que sabem hi ha una zona lloable, recomanable i massa vegades escassa, que es diu honestedat, i es diu modèstia. I les dues coses juntes solen ser indici, d'una banda, de qualitat humana, i de l'altra, de competència professional.

    No sé si els teus pensaments van també per ací, Jovi. Ja ens ho diràs, si vols. I ja ho saps: les teues atencions sempre són un honor.

    ResponElimina
  4. Hola,
    després d'uns dies amb l'ordinador de vacances, m'he trobat aquesta joia d'article. Moltes gràcies per tot el que expliques. Per cert que fa uns anys vaig anar a un sopar al Micalet en què es presentava un llibre anterior d'Anna Lis que vaig llegir amb molt d'interés. M'imagine que "Les temptacions" tampoc em defraudarà quan me'l lliga.

    ResponElimina
  5. Contenta de retrobar-te, Mercè. Tu dius que tenies l'ordinador de vacances, i en el meu cas, sóc jo qui està uns dies de vacances, poquets, al País Basc, però els ordinadors no m'abandonen, per sort, i sempre hi ha algun momentet per deixar-se alegrar amb paraules com les teues. Jo també vaig llegir el teu anunci de setmana poètica, al teu bloc, i el vaig enllaçar a la pàgina del Rebrot. Una abraçada, i gràcies per les consideracions. Ja saps que sempre m'afalagues. Ens veurem dissabte a Rafelcofer, supose...

    ResponElimina

«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'

Maria Josep Escrivà a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 25/07/17
*Per Maria Josep Escrivà* Llegir el *Diari de Sotaia*, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEI és tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat. *Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià... més »

EL FLORIDO PERNIL (2)

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/05/17
*Per Salvador Bolufer* Fuiste de glorias florido pensil hoy reverdecen a un impulso juvenil Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de *Florido pensil*, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco. *L'obrires per on l'obrires, l'E... més »

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/03/17
*Per Salvador Bolufer* *Bernat Capó*Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho ... més »

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/17
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.