 |
| Per S. Bolufer |
Era la nit de Sant Josep de l'any passat. Jo estava espaterrat al sofà de ma casa debatent-me entre la vida i la son. La tele estava en marxa; a Canal 9 cremaven falles i els locutors especulaven amb els plors de les falleres que ploraven de veure cremar la seua falla, i fins i tot semblaven contrariats --els locutors-- quan alguna fallera de llàgrima tacanya es mostrava esquiva a exterioritzar els sentiments que marca la tradició. Donya Rita gastava bromes a les falleres; recorde que referia la Fallera Major Infantil amb el nom de "Pistatxito", entre les rialles satisfetes del seguici d'aduladors que tothora envolten la mandatària municipal. Res de nou s'albirava sota la lluna de València.
Ha passat un any, i aquell sospir que Carles Mulet va penjar a la xarxa internauta uns minuts després de les 23:43 h del 19 de març de 2010 s'ha repetit pertot arreu al llarg i a l'ample de la galàxia afectiva de Pep. Des de Xàbia, Maria Jesús, Noa i Olímpia ens recorden amb un altre sospir l'esmentat aniversari:
 |
PEP BAS i CABRERA
19 març 2010
|
Al complir-se un any de l’absència de Pep, la família volem agrair totes les mostres d’afecte, solidaritat i estima que hem estat rebent i que ens ajuden a suportar millor el dolor.
Gràcies de tot cor.
El proper 14 de maig se celebrarà un concert dedicat a Pep Bas, dintre el cicle "Xàbia Folk", del qual donarem complida informació des d'aquestes pàgines virtuals (si a l'autoritat "competent" no li entra algun ataquet inquisidor). Siga com siga continuarem recordant el Pep; paga la pena.
PEP BAS
IN MEMORIAM
(publicat a la revista Caramella al juliol de 2010)
Pep Bas va morir el dia de Sant Josep de l’any en curs, mentre València s’encenia en flames falleres. Reconec que no sóc cap expert en literatures emotives ni en ressenyes post mortem, però, per circumstàncies que més avant s’hi deixaran entreveure, vaig dedicar un testimoni escrit a la memòria de l’amic que ens acabava de deixar... (clique ací per a llegir l'article complet)
No vaig conèixer Pep Bas personalment, però, de la filosofia de Bucomsa he après aquella sort que diu que la gent estimada dels amics és també gent estimada meua. Supose que tots anem adquirint recursos de supervivència davant de punyades al fetge com la desaparició (més encara prematura, com la de Pep) dels nostres éssers volguts. Per exemple, la certesa que, mentre hi haja algú que els recorde amb un somriure al pensament, aquesta gent bona no se n'haurà anat del tot. Una abraçada a la família.
ResponEliminaJo tampoc vaig tindre el gust de conèixer-lo, però per tot el que he escoltat i llegit sobre ell, sé, certament, que era una persona fantàstica. Com a tots els que se'n van, hi ha que recordar-lo sempre amb alegria. Una abraçada als familiars i amics.
ResponEliminaNo sé si acabaré per prendre-li mania al dia del patriarca sant Josep ( en el qual fins fa dos anys tenia a bé celebrar en família el meu sant) o hauré d'agafar-li major devoció pel gust que l'home sant sembla haver pres de convidar a dinars eterns a persones meravelloses. El 19 de març de 2010 va fer l'últim alé l'amic Pep Bas, ens coneixíem de tota la vida.
ResponEliminaEnguany, el 19 de març de 2011, l'amic Marià Iglesias ( mestre també, d'esquerres també, a qui coneixia des de jove) va traspassar l'horitzó de la mar rumb a l'infinit. Un altre sant Josep amb soterrar, nucs a la gola, el cor en un puny i llàgrimes als ulls. Pfff! l'any pròxim me'n vaig de viatge a les antípodes.
Màgnífic, Salvador. Tots el recordem.
ResponElimina