LLAGRIMETES DE PLORAR

Aquest burribloc sol tenir a mal dedicar parells de coces i ràfegues de literatura agressiva contra els convencionalismes rancis i contra les hipocresies més hipòcrites. Però això no resta per a res ni una ganya de respecte cap a la bona pràctica de les tradicions més tradicionals. Per eixe motiu, nosaltres també ens apuntem al bon costum de dirigir-nos al nostre respectable públic per felicitar-los les festes que se celebren aquests dies de Nadal, Cap d'Any, Reis o, fins i tot, el solstici d'hivern, per als qui no desitgen vincular-se a qüestions religioses. 

FELICITACIÓ EXPERIMENTAL

Com que aquesta estampa del naixement tenia, en principi, bouet i burreta, i ja saben que el Papa de Roma ara diu que els referits animalets no eren al pessebre, algú va voler segregar-los i va estropellar la tarja. Nosaltres la vam rescatar de la paperera i intentàrem restaurar-la: hi vam repondre el burret utilitzant-ne un que hi ha penjat a la xarxa i, com que el ministre Wert va dir que ell era com un bou taurí que es creixia amb el castic, vam provar a veure com quedava..., sense massa èxit, la veritat. Després hi vam incloure un patrocinador (açò és una idea per a arreplegar diners, fins i tot aplicable al Butlletí Oficial de l'Estat). Vam inserir també un àngel anunciador i uns adornets emblavits (per si en Serafí passa revista). Al final, la restauració s'ha quedat una mica estrambòtica, però hem decidit deixar-la estar així per veure si tenim la mateixa sort que la senyora que va restaurar l'Ecce-Homo de Borja, principal atracció turística de 2012.

També volem aclarir que només pretenem felicitar i desitjar tota classe de bones ventures a la bona gent, que és la majoria, i sobretot als benfactors que breguen per compartir bondats, alegries i savieses amb els menys afavorits. Els egoistes, els bufanúvols i les males persones... que s'apanyen! A més, el mateix catecisme de quan jo era menudet ja demanava pau en la terra, però només a les persones de bona voluntat... I qui menteix, atropella, inquireix, malbarata, roba i/o arruïna no pot ser persona de bona voluntat. 

I com que, a nosaltres, ens agrada fer les coses a la nostra manera, la nostra felicitació d'enguany abastarà diverses vessants. Abans hem començat amb una d'experimental, i la que ve a continuació és preciosa:

EL BETLEM DE LA SRA. PEPITA VIDAL

Magnífic reportatge muntat al Rebost de Bucomsa per la nostra Maria Josep Escrivà, on ens conta (amb vistoses il·lustracions fotogràfiques) algunes singularitats de l'impressionant betlem que la seua senyora mare instal·la des que era una xiqueta:

EL BETLEM DE CASA

(cliiic)

Una de les fotos que il·lustra el reportatge de Maria Josep.

LA DELICÀ DE GANDIA

La delicà de Gandia és un poema que m'ha donat sempre moltes satisfaccions, però aquesta sorpresa m'ha resultat un tant especial. El xiquet Pau Peris i Pastor es va presentar a un concurs de recitaires infantils, a la ciutat de València, i va utilitzar la peça esmentada per a mostrar les seues excel·lents qualitats interpretatives.

Gràcies, Pauet. M'ha fet molta il·lusió, i la vull compartir amb la ben trobada concurrència que visitarà aquests dies el nostre humil burribloc.

            

El xiquet Pau Peris i Pastor recitant La delicà de Gandia.

BETLEM VIVENT
(sense bou, però amb burret)

Estampa del betlem vivent que fou emés en directe, el Nadal de 2001, al programa de TV La sonata de la pecata minuta, de Burrera Comprimida SA. Com que el Jesuset era un impostor, la cosa es va acabar com Camot. Al reportatge de l'esmentat programa que dedicàrem al grup AL TALL s'inclou una part de l'escena es qüestió: Talls d'AL TALL (cliiic).

FELICITACIÓ DE MÒNICA OLTRA

En poc més de dos minuts, la diputada Mònica Oltra va felicitar el col·lectiu de senyories que hi havia en aquell moment a l'hemicicle. La reacció dels dignataris felicitats no sembla massa entusiasta, però en fi... ja se sap que mai no plou a gust de tots. 

Una curiositat: a hores d'ara (24/12/2012, a les 9 h 15 m) aquest vídeo ha rebut al voltant de 33.000 visites, i el que ha publicat el sr. Cotino, President de les Corts, on en 46 segons felicita tot aquell que es pose per davant, ha rebut unes 60 visites.

            

 Mònica Oltra, en plena acció felicitadora.

LLAGRIMETES DE PLORAR

L'any 2003, el trobador oficiós d'aquesta santa casa, Salvador Bolufer, va felicitar el personal amb un poemeta titulat "Llagrimetes de plorar", inspirat per la força d'allò que enteníem que era l'esperit de Nadal. Ho féu per correu electrònic, ja que aleshores no existien facebooks ni burriblocs, i això d'escanejar i penjar vídeos o fotografies estava encara lluny del nostre abast. 

Des de llavors ençà han canviat moltes coses: la ploma del trobador ara és més agressiva i desconfiada, i hem arribat al convenciment que això de l'esperit de Nadal no és més que fum d'hipocresia referit en formes poètiques. Malgrat tot, hem volgut recuperar per un instant la candidesa que encobria la poesia boluferiana en aquells anys, quan els duros botaven i les canyes encara no s'havien convertit en llances: 

Tots els anys, quan note l'aura d'aquests dies

m'apeteix felicitar el personal;

i entre presses i corruixes (i manies),

investigue en desiguals filosofies 

certes formes de mostrar-me original.

No sóc hàbil en matèria digital

ni sé com escanejar fotografies;

no tinc traça fent dibuixos de Nadal

ni conec les més recents tecnologies

que promulguen fabuloses teories

dels dominis de la imatge virtual...,

ni els arxius d'intel·ligència artificial

amb les seues diferents categories.

Sóc tan sols un buscador de fantasies

barallat amb el bon gust de dibuixar,

que al compàs de sorolloses poesies

brinda brolls d'afectuoses energies 

i unes quantes llagrimetes de plorar.

Brolls de pau per a poder-nos estimar,

brolls de música temprant les harmonies,

brolls de força i de vigor per a lluitar,

i entre brolls de benaurança popular

un sentir que brolla en brolls de simpaties.

Per a un broll d'emocionades alegries...

basten quatre llagrimetes de plorar!

Així doncs, un brindis per vosaltres i per nosaltres. A ells, no els desitgem cap mal. Només volem que tornen prompte a casa seua; que siguen feliços amb els seus, pasturant les misèries que ens han deixat per herència; que gaudisquen un banc d'aliments com el que ara nosaltres compartim i que no tornen en la puta vida a clavar les urpes als lloc públics on es posa en joc el futur i la dignitat de les persones.

QUASI RES PORTA EL DIARI!

L'article que ara tenen entre cella i cella és un experiment experimental. Es tracta de fer com fem alguns (no sé si molts o pocs) cada matí, a l'hora del café: repassar sencer el diari del dia i reballar els ulls damunt dels titulars que ens interessen o ens desperten curiositat. En aquest cas, muntarem sobre una pàgina diversos titulars de premsa, els ordenarem en seccions, i vostés podran, amb la fletxeta o amb la rodeta del ratolí, simular que estan passant les fulles d'un periòdic qualsevol d'un dia qualsevulla. Nosaltres sols hi hem afegit un petit comentariet a cada titular, en format gracieta o a manera de parell de coces. Veuran que hem inclòs apartats culturals, publicitaris, literatura, humor gràfic, consells de salut... 

Sobren les paraules... S'obri el teló!:

TRIBUTS, TRIBUNATS, TRIBUNES
I TRIBUNALS

I ara què fem, desgraciats?

Pegant-li voltes al nano

Vosté passa pàgina o la pàgina passa de vosté? 
Crec que ara ja ha fet tard, n'Alberto; hi ha qui diu que vosté no pinta "fabra".

Federació de Mantenidors

‎"Exercici d'austeritat a la darrera remodelació del Govern Valencià; hi eren 10 consellers i n'han llevat dos. Ara només en sobren 8"

(lliçó pràctica de twitter)

EL RACÓ DEL PSIQUIATRA

Aquest xic està malalt. Cureu-lo!

LITERATURA

No és que Manel Marí siga antisistema; 
simplement és poeta. 

SALUT

Foto: xarxa

COMPLICITATS

Diuen que fer com fan no és pecat. O sí?

EFEMÈRIDE

En Serafí: quan es van signar les Normes
de Castelló, el País Valencià ja existia;
la Comunidad Valenciana, se la van
inventar vostés uns anys després. 

SOCIETAT, SENYORIUS I TOPS 

El fan encendre, i ell es veu obligat

a defensar-se. 

Pobret meu!

I jo sóc la Venus del Mirlo.

BON NADAL

LES PERIPÈCIES DE L'INVENTARI PERDUT, I RETROBAT, D'ESTELLÉS

Per Maria Josep Escrivà

Encara ens faltava contar-ho per ací. “−Quina cosa?” −es preguntaran, presumiblement, lectors i lectores d’aquest Burribloc. “−La peripècia de l’original perdut, improvisat i retrobat de V. A. Estellés” −responem nosaltres, amb un comentari emprat dels amics d’Info TV.

Sobrecoberta (esquerra) i coberta (dreta)
de L’inventari clement que guanyà, en realitat,
el premi Ausiàs March de Gandia, l’any 1966.
L’hem sobrenomenat “de Gandia” per tal de remarcar
el lloc de la troballa: l’Arxiu Històric de la Ciutat.
L’ha publicat Edicions 96. Disseny de Pau Àlvarez.

O bé, amb una altra resposta possible: “−L’inventari clement [que] no és L’inventari clement” −en títol de Jordi Oviedo per a Levante-EMV. Què per què...? Resumint moltíssim: perquè Estellés va publicar l’any 1971 un llibre titulat L’inventari clement, com a conseqüència d’haver guanyat, cinc anys abans, el premi Ausiàs March de Gandia. I ara sabem que el llibre amb què l’immens poeta de Burjassot es presentà −i guanyà− al premi, no era, realment, aquest “inventari clement”, sinó un altre, original de 1966, que només té en comú, amb el publicat oficialment per l’Ajuntament de Gandia en qualitat de guanyador...: el títol, i l’autor!

Portada de l’Inventari oficial, però pseudoguanyador,
del premi Ausiàs March 1966.

Tot va començar l’any 2009, quan, durant la Setmana Literària de Gandia, s’havien de celebrar els 50 anys del premi Ausiàs March. Josep Lluís Roig i jo mateixa ens vam encarregar de preparar un volum antològic dedicat a recollir un poema de tots i cadascun dels llibres guardonats, des de 1959 fins a 2009. El vam titular, amb un vers de Maria Beneyto (guanyadora de l’any 1976), S’ha obert l’arbre vell com un paraigües. Va acompanyar l’Homenatge a la Paraula d’aquell any, i es va publicar en la col·lecció homònima, en col·laboració amb l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques.

Portada de Maria Alcaraz.
Col·lecció “Homenatge a la Paraula”
del CEIC Alfons el Vell.

Vicent Andrés Estellés hi havia guanyat l’any 1966, amb un llibre titulat L’inventari clement. N’escollírem un poema inclòs en un apartat titulat “II. 1956-1959. Fragments”, que pot donar una idea del caràcter miscel·lani, estranyament heterogeni, d’un llibre amb el qual Estellés havia guanyat un premi en un moment en què sabem que la seua producció −tot i que encara no la publicació−, era frenètica. Però, en fi, tot allò que en altres poetes seria inconcebible, o fins i tot intolerable, en Vicent Andrés Estellés es pot qualificar  d’estellesià, com quan un vi insòlit es personalitza amb la seua Denominació d’Origen, i li atorga caràcter d’exclusiu. El destí va voler, però, que aquella primera sensació d’estranyesa trobara ben prompte una justificació genial. Perquè, just l’endemà d’haver extret el poema de L’inventari clement per a l’antologia celebratòria, Josep Lluís i jo revisàvem papers a l’Arxiu de Gandia, esperant trobar l’acta que ens aclarira qui hi havia al jurat en aquell any 66. I no ens va aparèixer l’acta, però sí un dels exemplars mecanoscrits de l’Inventari que Estellés havia presentat al certamen. O això pensàvem nosaltres. Perquè va ser suficient passar de la primera pàgina per reconèixer que aquell plec ben estructurat de poemes no tenia res a veure amb el que havíem estat fullejant la nit abans.

Públic assistent al XIII Homenatge a la Paraula,
titulat 50 anys del premi Ausiàs March,
celebrat a l’Espai d’Art de Gandia el 19 de novembre de 2009
i en el qual férem pública la troballa estellesiana.

I, clar, en aquell providencial L’inventari clement arxivat al volum 1-72 de 1966: “Expedientes varios”, del “Excmo. Ayuntamiento de Gandia”, no hi havia ni rastre d’aquell “fragment” triat per a representar el llibre guanyador de l’any 66 al S’ha obert l’arbre vell... Era ben fàcil adonar-se’n, perquè aquest poema acaba just amb uns versos que ens remeten, inevitablement, a uns altres que després han esdevingut emblemàtics dintre de l’obra d’Estellés:

I després de rentar-me les mans he preguntat

a la muller què ha fet avui per a sopar.

I la dona ha torrat un pimentó i l’enrama

d’oli, tallat en tires, i dóna gust sucar-hi. 

(S’ha obert l’arbre vell com un paraigües,
CEIC Alfons el Vell-IMAB, 2009) 

Si no era prou gran la sorpresa, encara contribuí a augmentar el nostre entusiasme el fet d’obtenir la confirmació −per part de la família d’Estellés, i de Jordi Oviedo, un investigador que havia estat organitzant l’arxiu personal del poeta− que aquell llibre continuava inèdit com a tal, i que només una petita part dels poemes havien estat refets posteriorment, i inclosos en algun volum de l’Obra Completa, normalment amb variants ben visibles. No és ací moment d’enumerar-les (això ja ho hem fet al pròleg de l’edició que acaba d’aparèixer a Edicions 96), però no voldria deixar de contrastar algun fragment d’un dels poemes que sí que s’havia refet, i publicat, molts anys després, i amb variacions de to i de sentit molt significatives. El primer poema del llibre de 1966, “Els dies”, fou  “Els fills”, als “Poemes esparsos” de l’Obra Completa, 10 (1a edició de 1990). Per qüestions biogràfiques evidents, en el primer cas, el poeta s’adreça a un “fill” que s’ha transformat en “fills” en el segon cas. La visió de la vida del pare també ha evolucionat, i no precisament cap a la complaença:

Davant teu, em sé un pobre 
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d’amarg
torne a casa, de nit,
per què t’escric açò,
fill.

[“Els dies” (fragment), L’inventari clement de Gandia, Edicions 96]

He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.

[...]

Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.

[“Els fills” (fragment), Poemes esparsos, OC, 10, 3i4]

Dedicatòria manuscrita
 en una de les dues proves
 corregides per Estellés. (*)

A més de la qualitat d’inèdit, vam saber, també gràcies a Jordi Oviedo, que a l’arxiu d’Estellés es conservaven dues col·leccions de proves, amb correccions fetes pel propi autor, que el personal de l’Ajuntament de Gandia li devia haver remès de cara a una publicació imminent..., que no va arribar fins a 5 anys després. Quan el consistori Gandià requerí al guanyador de l’any 1966 un llibre al qual, l’autor, probablement, ja li havia perdut el rastre. I és gràcies a això que ara hem publicat L’inventari clement de Gandia, amb aquest afegit al títol amb què hem volgut retre honor a la ciutat que l’ha custodiat durant tants anys. En l’edició, s’hi han tingut en compte aquelles incorporacions o correccions practicades a mà per Estellés, ja que hem considerat que, en el cas que el llibre s’haguera publicat quan corresponia, s’hi haurien introduït. Un dels canvis més curiosos respecte de l’original presentat al premi és una llarguíssima dedicatòria, manuscrita a la primera pàgina, i adreçada a Vicent Ventura. Una prosa al més autèntic estil d’Estellés que ara encapçala el llibre d’Edicions 96, al costat de l’originària “A Isabel. I als nostres fills”.

(*) Les primeres línies diuen: “A Vicent Ventura, que em convidava a rotllets sequets en un vell forn que hi havia per la plaça de Mirasol i després jo el convidava a conyac i després em convidava a vi en Casa Pedro que ara la regentava [en blanc], i després trobàvem Paco Lozano que venia de Xàtiva i se n’anava a Bétera, i després un dia em pujava a casa Vicent Ventura i l’altre el pujava jo a ell a casa seua, i un dia no em va pujar ell ni el vaig pujar jo a ell i ploràvem els dos sota els estels de Misser Mascó perquè Bernat Artola acabava de morir a Madrid [...]”. I etcètera.

L’inventari clement de Gandia es va presentar, al Saló de Corones
del Palau Ducal de la ciutat, el dia 22 de novembre de 2012.
Fou un dels actes programats dintre de la Setmana Literària,
en la qual es commemorava la 50a edició
del premi Ausiàs March de Poesia.
El mateix que havia guanyat, en la 5a edició, V. A. Estellés.

Josep Piera n’ha dit, de L’inventari clement de Gandia, que és un llibre “en algunes peces sorprenent, ja en la línia del realisme emotiu, i directe, de l’Estellés més brillant”. Això ho hauran de jutjar els lectors. Els qui ens n’hem encarregat de l’edició pensem que s’hi ha fet justícia −en bona part gràcies a la perseverança en les gestions d’Àlvar Garcia, gerent de l’IMAB−, traient a la llum aquest llibre que, com hem escrit al pròleg “ens mostra els primers esclats d’un poeta excepcional. Un d’aquells llibres, i un d’aquells autors que no hauria de passar desapercebut a cap jurat amb un mínim d’olfacte poètic. Per això s’hi proclamà guanyador [l’any 1966]. Encara que fins ara no ho haguéssem sabut.” Estem segurs que l’últim poema del volum (“Educadament, Misser Mascó, 17”) passarà a formar part, al costat de molts dels de Llibre de meravelles, amb els quals s’agermana, i no només pel to..., esdevindrà, dic, un dels poemes de referència dedicats a la ciutat de València. Com aquella adreça “al costat de Mestalla”, un lloc de pelegrinatge −per què, no?−, per a mitòmans estellesians:

Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. És el món. És ma casa.
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.

[L’inventari clement de Gandia, p. 72]


El dia 28 de novembre, l’Acadèmia Valènciana de la Llengua va inaugurar, al Centre del Carme, una exposició titulada Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances, amb la qual comença un any que comptarà amb un seguit d’activitats dedicades al poeta de Burjassot que ha rebut, igualment per part de l’AVL, la consideració d’“escriptor de l’any” en el 2oè de la seua mort. Ens consta que no hi va haver cap autoritat política representant el govern valencià que considerara el motiu suficientment digne com per a beneïr-lo amb la seua presència física. Les autoritats acadèmiques sí que hi eren, clar, des del president, el sr. Ramon Ferrer, el vicepresident i comissari de la mostra, sr. Josep Palomero, fins al també acadèmic, lingüista i poeta, Manel Pérez-Saldanya, president de la comissió de l’Any Estellés.

En la inauguració de l’exposició del Centre del Carme de València,
dedicada a V. A. Estellés, Manel Pérez-Saldanya (al centre) fulleja,
envoltat d’acadèmics i de familiars del poeta homenatjat,
un exemplar de L’inventari clement de Gandia.
I això, què volen que els diga...!, ens va omplir d’orgull!

L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, el dia 13 de desembre, dijous, a les 19.30 hores. Hi sou totes i tots convidats.

Talls d'AL TALL

Recentment, AL TALL (cliiic) ha fet pública la decisió d'acabar la seua activitat artística com a grup. Ho fan sense desficis i després de 38 anys de faena feta i ben feta. Volen acomiadar-se dalt l'escenari, amb els seus sons, els seus ritmes i les seues lletres, però no han decidit encara on, com, ni quan ho faran.

AL TALL és un grup imprescindible en la història contemporània del País Valencià, la qual cosa explica els reconeixements i les innombrables mostres d'afecte i solidaritat que està rebent des de tots els sectors benintencionats (i des d'algun que altre no tan benintencionat) de les nostres geografies. Nosaltres també volem aportar el nostre granet d'arena en favor de tan entranyable esdeveniment, i ho farem recordant moments en els quals hem compartit la nostra burrera amb determinats components de la colla. Segurament aquest testimoni serà el més humil de tots, però deixarà entreveure la nostra admiració i agraïment al grup, i l'afecte i l'amistat que mantenim amb alguna de les persones que el componen.

Manolo Miralles i Vicent Torrent (Al Tall),
al plató de La sonata de la pecata minuta (7/06/2002)

TALLS I RETALLS
de la Pecata Minuta

Vicent Torrent

El dia 4 de maig de 2001, Vicent Torrent visità el plató de LA SONATA DE LA PECATA MINUTA, un programa de televisió que va produir BURRERA COMPRIMIDA durant tres temporades (2001-2003). El 7 de juny de 2002 ens va tornar a visitar Vicent, aquesta vegada acompanyat per Manolo Miralles. Amb imatges de les emissions esmentades hem compost el capítol 6é de TALLS I RETALLS, una sèrie d'audiovisuals dedicada a recordar aquella experiència televisiva tan entranyable per a nosaltres. 

Manolo Miralles

Hui i ací presentem l'entrega esmentada. "Talls d'AL TALL" és el títol elegit per a referir un capítol on podran viatjar més de 10 anys enrere per a veure i escoltar els dos components més representatius d'aquest grup emblemàtic que ara ha decidit descansar. Amb els talls que hem seleccionat es poden comprovar les dues gratíssimes estones que ens brindaren entre cançons i bones converses, repletes d'anècdotes molt divertides i comentaris sobre determinats aspectes de la misèria social que, si llavors ja era dolenta, amb el pas del temps encara ha empitjorat. 

Tal com solem fer, hem completat el capítol amb diverses alegries escèniques protagonitzades per gent de l'equip habitual del programa, com ara Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Cristina Seguí, Malva Ordiñaga (Lady Malva), Josep Moll (Pintat de Parevell), Pep Trotonda (Tito), Kiko Pastor, Carlos Miralles i, com sempre, el mestre Giovani Pastoreli. No es perden l'estampa del Betlem vivent que va encapçalar una edició del programa el Nadal de 2001 (el nostre pessebre no tenia bouet, però burreta sí..., diga el que diga ara el sr. Papa de Roma; això faltava!). 

Heus ací, doncs, l'enllaç al vídeo que ens ocupa:

        

Talls d'AL TALL 

(cliiiic)

GALERIA DE FOTOS

Tal com vam fer en les entregues anteriors, per completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos extretes de diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava la Pecata Minuta:

Betlem vivent que encapçalava un programa de Nadal de l'any 2001.
La burreta que escalfava el pessebre pareixia real, però el Jesuset
resultà ser un impostor.

Dos aspectes del que fou durant un temps la part central

del plató d'hivern de la Pecata Minuta.

Paròdia secció del cor (plató d'estiu).

Els srs. Monzonís i Bolufer discutint (en directe)
 al plató d'hivern com si foren dos edils.

La srta. Cristina transmetent alegries.

Lady Malva: l'altra alegria de la casa.

Transmetent una radionovel·la rebordonida,
sota l'estreta vigilància i control del mestre Giovani Pastoreli.

Per a veure més fotos, clique ací (cliiiic)

 CAPÍTOLS ANTERIORS:

.

1. INTRODUINT INTROD.

.

.

2. ENTRE PARÒDIES

.

.

3. PEPE TONO

.

4. LA RÀDIO TELEVISADA

.

.5. JOAN PELLICER. Les bondats d'un savi.