Per Maria Josep Escrivà (clic)
Assessora lingüística de Burrera Comprimida SA
|
Cartell de Boke Bazán.
Fira del Llibre de València 2011 |
Fa ja 42 anys que, als Jardins de Vivers de València, es planta una Fira del Llibre. Enguany, com diu l’eslògan, els llibres ixen a passejar pel jardí entre el 7 i el 17 d’abril. Seria bo que les escriptores i els escriptors valencians hi tingueren cada vegada més presència, que ocuparen més parcel·les de les que, en principi, se’ls assigna; les que, per dret i lògica, els corresponen. Hi van avalats per la millor de les cartes de recomanació, que són els llibres propis.
El País va dedicar un extra del seu Quadern de dijous 7 d’abril als llibres, als autors i a algunes de les efemèrides literàries més importants dels últims mesos. Interessantíssim i ple de rostres coneguts, com el d’Elvira Cambrils, per exemple. Es pot consultar íntegrament accedint a aquest enllaç: El País-Quadern (clic)
A continuació reproduïm −una miqueta més adornada, ara que tenim espai− la nostra petita aportació en aquest Extra del Llibre, un article dedicat a destacar els principals llibres de poesia publicats des d’abril de 2010 fins a abril de 2011. Després de la redacció d’aquestes línies hem arribat a la conclusió que estem davant d’un any d’aquells que, en termes vinícoles, es podrien qualificar d’excel·lent collita. S’hi dóna la circumstància feliç que dos dels autors són pegolins –Isabel Garcia Canet i Carles Vicent Siscar–, una i l’altre amb obres premiades l’any passat en certàmens importants, i amb llibres sòlids acabats d’estrenar: L’os de la música, i Carn endins, respectivament.
Isabel Garcia Canet i Carles Vicent Siscar
Poesia: la «mística ametlla que tot ho genera»
(Publicat al «Quadern» d’El País el 7 d’abril de 2011)
Maria Josep Escrivà
Tota tria és personal, i obliga a haver de prescindir de noms, i de títols. Dramàtic, quan parlem d’una temporada poètica que, en termes vinícoles, es podria considerar «de magnífica collita».
Podem partir d’un llibre col·lectiu, For sale, o 50 veus de la terra (Edicions 96), on aplegats sota l’amargor contradictòria del títol, tots aquells poetes valencians proclamen, amb cants o amb planys, que no són en absolut aliens a la terra que trepitgen.
|
Autors de For sale, al teatre Serrano de Gandia |
Un d’aquests cinquanta, l’experimentat Ramon Guillem, va publicar la primavera passada Abisme i ocell (premi VAE de Burjassot; Bromera), un llibre de grata lectura bastit, en la part que m’ha resultat més corprenedora, sobre vives emocions primàries, com és el cas del dedicat al pare («La bicicleta blava») que, «de tant en tant,/ com una festa/ [els] portava granotes».
També en la primera fila de firmes poètiques, Joan Navarro ha aportat, a la nòmina selecta de títols, dos de referència obligada: A deslloc (premi Carles Salvador; Denes), en la línia demiúrgica amb què Navarro reinventa i reordena el món des d’un llenguatge poètic inconfusible, i Grafies • Incisions (Diálogo), de factura acuradíssima, en coautoria i diàleg artístic amb el pintor Pere Salinas.
|
Pintura de Pere Salinas a Grafies • Incisions. |
Aquell fred, aquell imperceptible moviment de la glacera: Pedres i fang: Erosió i estries: La vall: El calze àrtic. Aquesta larva d’el·lipse: Corol·la excavada. Aquest so d’argila blanca dins la paraula que ens conforma. [Joan Navarro]
La tercera entre els veterans, sàvia en l’art de fer afluir la relació profunda, païda paradoxalment en veu baixa, entre poeta i món, és Anna Montero. Teranyines (premi Ausiàs March; Edicions 62) és un llibre d’una honestedat i una precisió verbal commovedores. Transcriuríem «cristalls», o «teranyines», impecables, punyents, lúcids, si tinguérem espai. I, posats a escollir una sorpresa especial, segurament per anhelada: La terra interior i altres poemes (Denes), on Vicent Berenguer recull i actualitza la seua obra des de 1989 (La terra interior, Imitació de la soledat i L’home no confia en la ciutat), a la qual afegeix 21 poemes nous, algun d’ells, com «Presències» o «L’alt de la Barcella», senzillament envejables.
De Lluís Roda ens continua captivant l’habilitat per a revisitar, lluny de tòpics estantissos, els grans temes de sempre, de vegades, com a Nadir (premi Jocs Florals de Barcelona; Proa) desmuntant referències clàssiques, o practicant sonoritats quasi pirotècniques.
|
Com porc que cerca una trufa
I, trobant-la, no la pot haver
Així jo he grufat, infructuós,
Cercant-vos persistentment [...] |
|
Tono Fornes |
Insòlit animal poètic −parle de l’autor− que se m’acut d’enllaçar amb un altre de rareses similars, Tono Fornes, amb un Dones que caminen de pressa (Aguaclara) que −sospite− ha passat immerescudament desapercebut davant dels ulls dels (encara) resistents lectors.
Una tercera de les insòlites, amb títol de recomanable lectura, és la multifacètica Pepa Úbeda, i La meua frontera (Columna). Begonya Pozo, amb Poemes a la intempèrie (3i4), i Carles V. Siscar, amb Carn endins (3i4) van guanyar ex aequo el Senyoriu d’Ausiàs March; els dos, poetes relativament nous d’assolida maduresa. Begonya amb una veu compromesa i implicacions afectives d’alt voltatge; Carles Siscar amb un treball efectiu sobre l’erotisme del llenguatge i la relació matèrica entre els cossos, els llocs i les paraules.
|
Dona asseguda, de Pepa Úbeda, artista plàstica i poeta |
Entre els nascuts pels volts dels 80, atenció a Pau Sif i al seu Viatger que s’extravia (Documenta Balear), pulcre i cosmopolita; i a Isabel Garcia Canet, autora del recent L’os de la música, (Bromera) en la seua línia de profunditat reflexiva, però sense desatendre la quotidianitat tangible. Àngels Gregori (New York, Nabokov & Bicicletes. Bromera) continua preferint la imatge xocant, i la frescor expressiva.
I per últim, un nom acabat de descobrir: Ivan Brull. Cantaments (Onada) ens ha captivat amb el misteri tremolós de la senzillesa, com la del vers inoblidable que dedica a una mata pertinaç de raïm de pastor: «La teua solitud és tot un poble».
|
Ivan Brull i el seu «Raïm de pastor» |
Un post intens i ben interessant, ens posa al dia sobre l'evolució de poetes i poesies actuals valencians. Gràcies Maria Josep, cal parlar molt, molt dels versos que s'escriuen, perquè la poesia és la filla major de la literatura, i tanmateix sembla la més amagada.
ResponEliminaSalut, Pepa. Gràcies a tu per fer cas d'aquestes dèries que m'importen. Per a mi, parlar de la poesia com d'una cosa "amagada" seria, supose, com si per a tu parlàrem del Montgó com d'una muntanya amagada entre orografies més "vistoses". Qui no el mira, i no en gaudeix és només perquè no vol, o no en sap, o no en té necessitat. I tot això que es perd. Treballem per donar a conèixer poetes (i novel·listes) i llibres, perquè pensem que algú més, a banda de nosaltres, pot ser feliç descobrint-los en algun moment, no creus?
ResponElimina