Per a la meua sorpresa i alegria, l'article que vaig escriure per al llibre(t) de la Falla Corea de Gandia —Els fartons i jo— va resultar guanyador del Premi al Millor Article de Llibret de Falles del 2025. Conec bé la qualitat dels Llibrets de Gandia i estic segur que hi haurà altres articles mereixedors també d'aquesta distinció (això de "millors" o "pitjors" solen ser consideracions un tant subjectives), però reconec que estic molt content que el jurat es decantara per un treballet que vaig escriure, això sí, a la meua manera. Aquest premi —antic «Iaraní»— està patrocinat per l'Ajuntament de Benirredrà des de fa 16 anys.
Hi ha gent amable que m'ha demanat l'article en qüestió per a llegir-lo i, com que la distribució dels llibrets de falla en paper sol estar molt restringida, he pensat que publicar-lo al Burribloc que ara tenen entre cella i cella és la manera més senzilla de posar-lo a l'abast de tothom. Poden accedir també al llibret complet —Dolçament— en format digital clicant ACÍ (clic).
Anem allà:
ELS FARTONS I JO
Crònica d'un fracàs anunciat
Crec, modestament, que condicionar el contingut d’un article al lema d’un monogràfic limita la llibertat creativa de l’autor, i això sol debilitar l’eficàcia del resultat. Enguany, els amics de Corea han ideat un llibre(t) que han intitulat «Dolç/a ment» (per allò dels dolços gastronòmics) i a mi m’han encarregat que escriga sobre els “fartons” en concret. Porte ja moltes jornades desvetlat, rabiant i rumiant la manera d’amanir alguna cosa gracioseta al respecte d’això, però, arribat aquest punt de l’article, encara no sé com traure-m’ho dels dits.
Entenc que la literatura fallera ha de ser festiva i amena, a més de mostrar un esperit crític desenvolupat amb enginy i amb sentit de l’humor, però no sé com puc aconseguir eixos objectius sobre la base d’una llepolia que només serveix per a donar gust al paladar. Si es tractara dels fartons gorrerets, encara podríem traure punta a la cosa, mal que fora escarnint els que solen fartar a dos queixos a costa de l’erari públic i a la salut del populatxo, però els fartonets de mullar orxata són només golosies innocents i no sé amb quina matèria corrupta podria relacionar-los.
Vaig pensar d’escriure un article divertit analitzant sarcàsticament determinats aspectes del món globalitzat que ara vivim, on inclouria, des del desbocament nord-americà provocat pel trumpisme embogit, fins a l’ambient de politiqueria barata que, des de l’epicentre de Madrid, ha acabat instal·lant-se pertot arreu de l’Estat espanyol. Haguera estat bé satiritzar amb caigudes falleres la vergonyosa situació creada pels politicastres de baixa estofa i els maleducats sense escrúpols; pels jutges enfurits i els fiscals malcarats; pels periodistes subornats i els influencers corruptes; pels salvapàtries xenòfobs i els negacionistes salvatges; pels testaferros llepons i els sicaris degenerats..., però no he trobat la manera de relacionar l’anàlisi en qüestió amb els fartons d’Alboraia. A més, escriure sobre la perillosa rebolica dels EUA (no sé per què em recorda l’època de les tropes ianquis contra l’exèrcit de Pancho Villa) o qualsevol branca de la seua influència m’obligaria a retraure la malaurada existència dels psicòpates que manen del món, i eixa matèria no és per a satiritzar-la, sinó per a maleir-la. Soc del pensar que sense psicòpates poderosos no existirien les guerres de matar.
També em va passar pel cap centrar les meues ironies gramaticals en l’àmbit autonòmic, pensant que podria trobar nexes d’unió entre els desgavells politicosocials valencians i les bondats d’un producte gastronòmic originari de la terra. A l’efecte, vaig preparar unes gracietes dedicades als nostres avanços en la promoció de la tauromàquia; a les polítiques encaminades a recuperar les dinàmiques urbanístiques dels temps de la bambolla immobiliària que ens va portar a la ruïna; a les forces castellanes que intenten aprofitar els poders públics per a carregar-se la nostra llengua; a les tropes reaccionàries que funcionen a base d’aldarulls organitzats, agressius i vandàlics amb total impunitat; al cúmul de despropòsits barroers que han portat una institució com el València CF a la situació actual; a les planificacions promocionals, turístiques i culturals maquinades entre fums de canyot des de l’analfabetisme funcional... Però, malgrat l’esforç, en cap cas he trobat llum ni manera d’acoblar els continguts a les exigències editorials. Lògicament, també havia pensat en la DANA que la passada tardor va assolar una part important del nostre territori, però vaig considerar que una catàstrofe d’eixa magnitud no és parodiable, que les desastroses o inexistents planificacions per a evitar aquests desastres no contemplen humorismes festius, i que l’actitud irresponsable i negligent d’algun mandatari inepte no mereix el beneplàcit de la broma.
Acte de lliurament del Premi al Museu Faller de Gandia.
Els presidents i les reines de la Falla Corea amb les
falleres majors de Gandia, el regidor delegat de
l'ajuntament de la ciutat, el president de la
Federació de Falles i l'alcaldessa de Benirredrà.
Faltava només jo. Em trobava de viatge i no vaig poder
assistir a l'acte, però vaig estar molt ben representat.
En un últim intent de salvar el compromís, vaig explorar la possibilitat de basar l’article només en temes exclusius de Gandia, confiant que així, amb literatura “de proximitat”, em resultaria més fàcil camuflar alguna parida sobre els fartons, mal que fora de manera col·loquial. A l’efecte, assessorat per una selecta representació de gent gandiana, vaig completar una llista amb assumptes locals de rabiosa actualitat, com ara la projecció d’un càmping de luxe (altrament dit, un “glàmping”) sobre el pulmó de la marjal, el tancament dels consultoris mèdics de Beniopa i Benipeixcar, les obres inacabables del campanar de la Col·legiata, l’estrany desbordament del cens faller després de la pandèmia, la remodelació del barranc de Beniopa... Però res. A pesar de les hores que vaig passar en vetla buscant la llum de la inspiració, les muses fartoneres continuaven donant-me l’esquena.
 |
| Escut i lema sarcàstic de Corea |
Sense cap dubte, les ferides obertes per la DANA marcaran a foc les falles de 2025. Imagine que els artistes fallers aguditzaran el seu enginy per a ironitzar sobre episodis com l’odissea del reservat del Ventorro, el caràcter castrense del “govern de la reconstrucció” o els “decrets d’emergència” per a contractar empreses i personatges de passat obscur i de present desconegut (imagine també que sortiran flaütades humorístiques en diverses direccions, en funció de la tendència de cada guionista). Però tot açò són simples conjectures meues que no tenen res a fotre amb la noblesa dels fartons i, per tant, no han de considerar-se part argumental de l’article.
Dedicatòria especial que encapçala «Dolçament»,
Llibre(t) de la Falla Corea 2025.
Si no fora per l’esmentat condicionant, remataria el present escrit lamentant la pobra qualitat democràtica i social que el moment actual ens depara, difícilment millorable mentre perduren els ambients de mediocritat i d’incompetència instal·lats en les institucions, les màfies mediàtiques al servei dels interessos més indecents, les veus malintencionades que diuen que els burros volen i les masses passives que se les creuen, les colles de negrets que voten el Ku Klux Klan per a redimir les desigualtats socials que pateixen..., però no diré res de tot això ni de la resta de coses que volia dir. No vull trencar la disciplina editorial d’aquest llibre i que em tiren de la partida per trampós.
Jo pretenia fer un article sonat, susceptible de guanyar algun premi i que provocara l’admiració enfervorida de la massa fallera, però no ha pogut ser. Se m’han entravessat els fartons i només he pogut relacionar-los amb ells mateixos. Al cap i a la fi, els fartons no són més que productes de pastisseria fina que es preparen amb farina, sucre, oli, rent, aigua o llet i ous, per a formar barretes dolces, més o menys erectes, que se solen xuclar i menjar mullades en orxata o en qualsevol líquid a gust del consumidor. I, com va dir el poeta, la resta és literatura.
Així doncs, amigues i amics de Corea, he fracassat en l’intent i assumiré les vergonyes terrenals que em corresponguen. Em perdoneu?
Salvador Bolufer
