Per Salvador Bolufer
L'any 1979 se celebraven a l'Estat espanyol les primeres eleccions municipals per sufragi universal després de la dictadura franquista. La major part dels aproximadament 8.000 municipis on es convocaven els comicis poblaren els seus respectius ajuntaments de cares noves, de perfils diferents als dels anteriors mandataris locals. Eren temps d'il·lusió i esperança, però també d'escepticisme i desconcert. Hi havia ganes de fer coses noves, però en molts casos no se sabia quines podrien ser les novetats ni com es podrien portar a terme.
Les regidories de Cultura naixien tímidament, encara sota la influència dels conceptes elitistes que sobre aquesta matèria s'heretaren del franquisme. Durant els primers anys començaren a crear-se, modernitzar-se o actualitzar-se biblioteques públiques, i molts municipis van habilitar centres culturals; començaren també a programar activitats de manera més o menys regular i, fins i tot, els més avançats instauraren certamens, concursos, jornades o altres esdeveniments de convocatòria periòdica relacionats amb la matèria. Moltes d'aquestes iniciatives van quedar-se en el camí, bé per falta de convenciment o de voluntat política, o bé pels efectes devastadors de la crisi econòmica –l'estafa– provocada pel l'esclafit de la bombolla immobiliària de la primera dècada del segle.
La susdita modalitat ha estat tradicionalment associada pels valencians als entorns fallers, però és una pràctica bastant habitual pertot arreu del nostre àmbit lingüístic. Amb aquesta iniciativa es pretén, entre altres coses, donar oportunitats d'expansió a la gent que fins ara només ha escrit poesia satírica per a falles, i també facilitar noves plomes satíriques a les comissions falleres interessades en ampliar el catàleg de col·laboradors i col·laboradores en la matèria poètica que ens ocupa.
La permissibilitat de la sàtira en l'ús del llenguatge col·loquial ha propiciat que determinats pseudopoetes, ofrenòlegs o gent amb poca gràcia aprofitara certes conjuntures per a publicar rebles infumables i renills gramaticals (quan no doctrinaris) sense criteris poètics ni qualitat literària, i això ha provocat que la poesia satírica haja estat moltes vegades subestimada en àmbits culturals i lingüístics. Però també és cert que hi ha cada vegada més gent que practica aquesta especialitat a bon nivell, i pense que el certamen de Pego que ara es convoca contribuirà a dignificar un gènere que pot aportar coses molt positives al conjunt de la nostra literatura.
Per tal que la iniciativa no pareguera un simple rampell d'entusiasme edilici, la Regidora de Cultura, Laura Castellà, ha volgut envoltar-se de personal expert en la matèria i coneixedor d'aquesta classe d'activitats. Per això s'ha creat una comissió formada per Josep Bernabeu, Carmen Alemany, Tomàs Llopis i Elvira Cambrils, a més de l'Arxiver Municipal, Joan Miquel Almela, la regidora abans referida i jo mateix, servidor de ningú. El treball guanyador serà publicat per Edicions del Bullent; una editorial d'arrel pegolina que també s'ha implicat amb força en el projecte, així com altra gent del món de les lletres que està donant a la causa un suport encoratjador que agraïm profundament. Amb aquest ambient d'alegries i complicitats, la primera edició del certamen ha arrancat de la millor de les maneres.
A títol personal vull agrair a Laura Castellà la seua confiança. La poesia satírica és la meua manera d'expressar els meus sentiments, les meues reivindicacions, les meues manies i les meues maneres de veure la vida i de viure la mort. Des de fa molts anys vinc conreant aquesta especialitat literària i em sent molt ben tractat en els espais on he desenvolupat la meua obra. He rebut ajudes imprescindibles de persones que formen part del meu patrimoni d'estimes i ara m'il·lusiona la idea de poder ajudar altra gent que ho puga necessitar. En aquesta primera edició formaré part del jurat i, per tant, no podré presentar-me al concurs ni optar a guanyar-lo (faig l'aclariment ací per evitar suspicàcies i malabarismes mentals sobre un premi de la meua especialitat que convoca l'ajuntament del meu poble). Amb molt de gust compartiré la tasca amb la poeta i gestora cultural Alba Fluixà i amb el professor i president de l'Associació d'Estudis Fallers Jesús Peris, ambdós persones de contrastada qualitat professional i humana.
Com deia el gran Dario Fo «La sàtira es l'arma més eficaç contra el poder: el poder no soporta l'humor, ni tan sols els governants que presumeixen de democràtics, perquè la rialla allibera les persones de les seues pors».
I, com deia també el susdit dramaturg, «Quan un poble no sap riure, es torna perillós».
Les regidories de Cultura naixien tímidament, encara sota la influència dels conceptes elitistes que sobre aquesta matèria s'heretaren del franquisme. Durant els primers anys començaren a crear-se, modernitzar-se o actualitzar-se biblioteques públiques, i molts municipis van habilitar centres culturals; començaren també a programar activitats de manera més o menys regular i, fins i tot, els més avançats instauraren certamens, concursos, jornades o altres esdeveniments de convocatòria periòdica relacionats amb la matèria. Moltes d'aquestes iniciatives van quedar-se en el camí, bé per falta de convenciment o de voluntat política, o bé pels efectes devastadors de la crisi econòmica –l'estafa– provocada pel l'esclafit de la bombolla immobiliària de la primera dècada del segle.
 |
La Taronja Satírica és el logo del certamen.
És obra de David Mengual.
|
Malgrat tot, continua existint una bona quantitat de premis literaris en les modalitats més tradicionals (narrativa, poesia, investigació, assaig...), alguns d'ells de reconegut prestigi i/o amb dotacions econòmiques considerables, i això aconsella prudència a l'hora d'encetar noves iniciatives d'aquest estil amb possibilitats d'èxit. L'Ajuntament de Pego ha tingut en compte eixa circumstància i ha apostat per un gènere insòlit en aquesta classe de convocatòries: la poesia satírica.
La susdita modalitat ha estat tradicionalment associada pels valencians als entorns fallers, però és una pràctica bastant habitual pertot arreu del nostre àmbit lingüístic. Amb aquesta iniciativa es pretén, entre altres coses, donar oportunitats d'expansió a la gent que fins ara només ha escrit poesia satírica per a falles, i també facilitar noves plomes satíriques a les comissions falleres interessades en ampliar el catàleg de col·laboradors i col·laboradores en la matèria poètica que ens ocupa.
La permissibilitat de la sàtira en l'ús del llenguatge col·loquial ha propiciat que determinats pseudopoetes, ofrenòlegs o gent amb poca gràcia aprofitara certes conjuntures per a publicar rebles infumables i renills gramaticals (quan no doctrinaris) sense criteris poètics ni qualitat literària, i això ha provocat que la poesia satírica haja estat moltes vegades subestimada en àmbits culturals i lingüístics. Però també és cert que hi ha cada vegada més gent que practica aquesta especialitat a bon nivell, i pense que el certamen de Pego que ara es convoca contribuirà a dignificar un gènere que pot aportar coses molt positives al conjunt de la nostra literatura.
Per tal que la iniciativa no pareguera un simple rampell d'entusiasme edilici, la Regidora de Cultura, Laura Castellà, ha volgut envoltar-se de personal expert en la matèria i coneixedor d'aquesta classe d'activitats. Per això s'ha creat una comissió formada per Josep Bernabeu, Carmen Alemany, Tomàs Llopis i Elvira Cambrils, a més de l'Arxiver Municipal, Joan Miquel Almela, la regidora abans referida i jo mateix, servidor de ningú. El treball guanyador serà publicat per Edicions del Bullent; una editorial d'arrel pegolina que també s'ha implicat amb força en el projecte, així com altra gent del món de les lletres que està donant a la causa un suport encoratjador que agraïm profundament. Amb aquest ambient d'alegries i complicitats, la primera edició del certamen ha arrancat de la millor de les maneres.
Cliquen ací per a consultar les bases
 |
| Dario Fo |
I, com deia també el susdit dramaturg, «Quan un poble no sap riure, es torna perillós».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada