LA RÀDIO TELEVISADA

TALLS I RETALLS (capítol 4t)

Recordatori del programa de BURRERA COMPRIMIDA que es va emetre

 a CANAL 37 TV durant 3 temporades (2001-2003) amb el títol:

 LA SONATA DE LA PECATA MINUTA 

         CAPÍTOLS ANTERIORS:

1. INTRODUINT INTRODUCCIONS

7 d'octubre de 2011

2. ENTRE PARÒDIES (claaac)

21 de desembre de 2011

                                                                                                                                               

14:17

    3. PEPE TONO HD (cliiic)
     7 de febrer de 2012

LA RÀDIO TELEVISADA és la denominació d'aquest 4t capítol de la sèrie TALLS I RETALLS. La referida entrega ha estat elaborada amb imatges corresponents a les primeres edicions del programa (entre febrer i maig de l'any 2001), època en la qual l'equip de Bucomsa simulava emetre un programa de ràdio que Canal 37 televisava (per eixe motiu, hem intitulat així el reportatge).

L'entrega inclou sucosos fragments de les intervencions de JOSEP LÓPEZ I JULIÀ ÁLVARO (periodistes de Canal 9) on parlaven, l'any 2001, de la tele autonòmica valenciana (s'imaginen què dirien ara, 11 anys després?). També s'hi inclouen divertits talls de les participacions del PUNXA i TERESA BALLESTER (aleshores, actors de Terato Teatre), MIRALLES I EL RIPO (cantants) i JOSEP NAYA (mag), a més de les habituals peripècies escèniques de l'equip del programa, en aquell moment format per Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Ferran S. Lapuente, Carlos Miralles, Josep Trotonda (el Tito), Josep Moll (Pintat de Parevell), Rafel Oltra (Gallina) i el mestre Giovani Pastoreli (llavors, director de Canal 37). No es perden la memorable trucada telefònica a un hotel de Sevilla preguntant per donya Conxa Márquez Piquer.

Informem als nous visitants del burribloc que LA SONATA DE LA PECATA MINUTA fou una parida televisiva de BURRERA COMPRIMIDA. El gratíssim record que guardem d'aquella experiència ens ha animat a elaborar aquests reportatges. Heus a continuació el vídeo de la 4a entrega: 

LA RÀDIO TELEVISADA

                            

GALERIA DE FOTOS

Tal com vam fer en les anteriors entregues, per completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos pertanyents a diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava la Pecata Minuta:

A l'esquerre, instantània de la primera capçalera de La Sonata
de la Pecata Minuta, on es veu Cristina Seguí tan guapa com sempre.
Per una fatalitat, Cristina no es va incorporar al programa fins
al segon any, i ho faria amb notable èxit. A la dreta, Nando Lapuente alçant acta de tots els volantins que es donaven durant les emissions.

En els primers temps, el plató es configurava com si fos
un estudi de ràdio, on l'acció dels locutors de mentidetes
s'interrompia sovint per exigències del guió.

El gran Tito, col·locat darrere un marc i amb una tela negra
de fons, feia l'efecte d'un quadre que, de vegades, adornava
el plató. El quadre prenia vida en els moments més emotius
del programa. A la foto de la dreta es pot veure la taula
de les tertúlies sota la vigilància del referit retrat.

El mestre Giovani Pastoreli, aleshores el director de Canal 37,
al control tècnic del programa. El cantant Luis Alberto i els il·lustres
Pepe Crespo i Teresa Ballester (llavors alcaldessa de Pedreguer),
també van passar pel programa.

Enllaços relacionats:

LA SONATA DE LA PECATA MINUTA (cliiic)

ENTRE PARÒDIES (claaac)

PEPE TONO (cloooc)

L'HOME DEL CAPELL DE PALLA. Una il·lusió feta de paraules, arena i música

Per Maria Josep Escrivà

Avise que aquesta serà una entrada de burribloc sense cap ni una paraula de burrera. Aquesta és la història d’una complicitat gestada al voltant d’una idea artística. El punt de partida és Cristina Martí, músic i amiga −a parts iguals− com la copa de les sequoies, que és dir més que com la copa d’un pi.

Un detall de l’story-board d’Amadeu Vives, l’artista plàstic del projecte.

Cristina em va telefonar fa ja alguns mesos amb la intenció d’involucrar-me en un projecte col·lectiu que havia de consistir en la combinació de música de piano (Àlex Velázquez) i de dolçaina (la de la pròpia Cristina Martí) amb una animació plàstica amb arena (en mans d’Amadeu Vives), projectada sobre una pantalla. Tot això executat a partir d’un fil narratiu conductor: el d’un text literari contat en viu, que era l’aportació personal que se’m requeria per a la causa artística. Així, música, plàstica i literatura s’havien d’harmonitzar sobre un escenari, amb un objectiu estètic, lúdic i, a més a més, solidari. Perquè l’execució del projecte, a l’Espai de Cultura de Pedreguer, perseguia la finalitat de recaptar fons destinats a una sèrie d’associacions d’ajuda a persones amb diferents tipus de discapacitat.

Cristina Martí (dolçainera), Àlex Velázquez (pianista), Amadeu Vives (artista de l’arena) i M. J. Escrivà (mare de l’Home del Capell de Palla), tractant d’aclarir punts foscos en un dels assajos. Foto: Mar Martí Morell

La convocatòria va partir del club Rotary de Xàbia. Una associació d’abast internacional que persegueix la sempre lloable i beatífica intenció −segons declaracions extretes de la seua pàgina web, que traduïm del castellà− de “promoure la bona voluntat, la pau i brindar serveis humanitaris, així com fomentar l’aplicació d’elevades normes d’ètica en totes les ocupacions”. Els rotaris −que així se’n coneixen els membres− es declaren “apolítics, no sectaris, i estan oberts a totes les cultures, races i credos.” Qui escriu ara mateix recela bastant més de les bondats i els apoliticismes del món, però la bona qüestió és que, en el meu cas, hi va prevaler la curiositat de veure quins suggeriments literaris funcionarien per provocar la fusió entre un relat de factura quasi poètica amb la música i la intervenció estètica sobre l’arena. La realització en directe −una actuació de mitja hora, amable, dolça, emotiva− sembla que va ser aprovada −i fins i tot diríem que amb entusiasme− per les vora 400 persones que omplien la sala de gom a gom. Gràcies!

Ací encara ens embadalíem amb l’encís de les paraules, de les notes i dels dits d’Amadeu. Però, a l’hora de la veritat, cada cosa va anar al seu lloc.  Foto: M. M. M. 

Vam voler dedicar la nostra història de l’Home del Capell de Palla a tota la gent que fa art, i fa cultura, i fa llibres, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures i més humans. Sempre, però més encara en aquests temps en què la deriva del món desenvolupat sembla que ens vol fer creure que tot això són futilitats, valors a la baixa. Per la creació i per l’art. Per a tota la gent que li dóna suport. I perquè no perdem mai la capacitat de somniar, que és una porta oberta, que ens pertany, cap a la felicitat.

Transcrivim a continuació un petit fragment del conte. Poden accedir al text complet, i a algunes de les il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives, clicant ací. La música, interpretada a partir d’algunes peces originals del dolçainer Xavier Richart, o de la hipnòtica Mareta, a mi, encara em ressonen per dintre. Vostès, si les volen sentir, hauran d’acompanyar-nos a la pròxima actuació. Tant de bo!

L’Home del Capell de Palla sap que només existeix en els somnis dels altres, i cada nit espera que algú el somnie, damunt de la seua bicicleta de ferro. El seu aspecte pot ser el d’un home al voltant dels vint-i-cinc anys, encara que ningú no sabria calcular quina garbera en duu, vivint de somni en somni.

Té la pell color de fulla seca, i uns ulls castanys que les amples ales del capell no deixen veure amb comoditat, però que, de qualsevol manera, transmeten la serenor dels bancals en guaret. Són els ulls d’una persona humil, que se sent a gust amb la vida perquè sap que només pot habitar somnis plàcids. Vesteix amb pantalons curts, perquè cal dir que l’Home del Capell de Palla sempre viu en estiu. El seu capell d’ales amples, amplíssimes, fa un fru-fru aspre quan el vent el toca. I els que més s’hi han fixat asseguren que, igual que alguns enganxen una orquídia al trau de la camisa, l’Home del Capell de Palla hi duu una ploma blanca que s’estova amb el pedaleig com si fos un núvol petit.

HONOR PER A POBRES

Pep Nebot és un dels bons amics que ens ha proporcionat aquesta aventura burribloquera. Regenta el bloc La línia de Wallace, un títol que es completa amb l'enunciat: Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només. No cal dir que les opinions de Pep són tan apassionants com les seues passions, i que les tres o quatre conviccions que proclama es multipliquen entre la riquesa de les nobles bondats que AlfredRussel atresora (aclarim que la referència esmentada és el pseudònim que el senyor Nebot utilitza per a signar les publicacions del susdit bloc).

Liebster blogs (cliiic).

Article que acredita la nominació

que ens ha dedicat Pep Nebot.

Doncs bé: Pep Nebot ens ha distingit amb una menció a La línia de Wallace. Segons explica, la cosa, que s'anomena Liebster Blog Awards i que no se sap molt bé com va començar, té com a objectiu difondre llocs amb menys de dos-cents seguidors que, per qualsevol raó, meresquen ser donats a conéixer. Copiem, de Pep, el funcionament: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.

...I aquest és el guardó que ens honora.
No em diguen que no és modest! Modest, però bonic.

AlfredRusselApr 11, 2012 08:05 AM

Seguidor confés, fanàtic i impenitent --ara que són dates-- de la vostra Burrera, m'he pres la llibertat de distingir-la amb una modesta menció al meu blog. Ho dic perquè no vos espanteu quan, des d'ara mateix, noteu un increment exponencial en el nombre de visites: vos mereixeu això, i molt més. Salut i endavant!

Hem estat temptats de passejar-nos pels bars amb un portàtil per tal de presumir de tan distingida prerrogativa, però la nostra humilitat vocacional ens ho ha impedit. Igual com a Pep, a nosaltres també ens fan il·lusió aquestes coses senzilles i divertides. Per tant, seguirem la cadena i els proposarem cinc dels llocs que compleixen les condicions estipulades. Com que les regles del joc només ens permeten eixa xifra tan reduïda de referències, hem seleccionat cinc blocs molt pròxims a nosaltres, amb els quals ens uneixen complicitats, i que a hores d'ara mantenen una regularitat periòdica en les seues publicacions. Per lògica, hem deixat fora els que tenen més de dos-cents seguidors i els que hem pogut saber que ja han estat inclosos a la cadena. Deixarem per a una altra ocasió altres blocs, recomanables i necessaris, que mereixen romandre al cel dels justos, però ja se sap que els pobres, damunt de pobres, tenim aquestes limitacions.


Així doncs, aquests són els nostres CINC nominats:

A un tir de pedra

http://www.auntirdepedra.com/

És un bloc de natura i patrimoni elaborat per Òscar Martí, David Gomar i Vicent Cervera, tres persones batalladores, compromeses ideològicament i valentes. El títol d'aquest lloc fa referència a un llibre homònim. És un dels més visitats i comentats que coneixem.

Nausica
http://nausicanova.blogspot.com/

Carles Mulet és un home de lletres, pulcre, educat, enginyós, reivindicatiu i poeta. Per això, aquest bloc es nodreix quasi a diari d'entrades pulcres, educades, enginyoses, reivindicatives i poètiques.

Viatger que s'extravia
http://pausif.blogspot.com/

Bloc de Pau Sif (Sanchis i Ferrer). Poeta, traductor i observador cosmopolita, ha traçat ponts entre la cultura croata i la catalana, i en aquest bloc d'estètica acurada ho podran comprovar.

La Comunidad » VALENCIÀ, LLENGUA I IMATGE 

http://lacomunidad.elpais.com

Bloc que en Francesc López condueix amb dedicació, saviesa i criteri. Malgrat la seua condició de bloc educatiu, l'autor no es priva de comentar i divulgar tot allò que l'interessa, ni de pegar un parell de coces, quan ho considera convenient, contra el destrellat i la ridiculesa.

Lletres de tinta impresa

http://llibresdepepa.blogspot.com/

Bloc de Pepa Guardiola, mestra i escriptora de Xàbia. Es nodreix de literatura, de cultura popular i de tots aquells aspectes socials que, a l'autora, l'interessen, tractats amb l'esperit combatiu que el temps actual requereix.

Hem passat la pilota als nous guardonats de la millor manera que hem sabut. D'ells és ara l'honor d'assaborir aquesta glòria de pobres. Pel que a nosaltres respecta, missió acomplida. Ja podem dormir tranquils. 


Salut

FER EL RIDÍCUL

(SECCIÓ: L'ALTRA BURRERA. Capítol 8é)

Moltes vegades, un exemple defineix millor que els diccionaris l'autèntic sentit d'una paraula o expressió. En el seu moment vam glossar el significat del mot "bufanúvols" a través del discurs on el "no culpable", sr. Camps, anunciava la seua dimissió com a President de la Generalitat. I ara aprofitarem un audiovisual que hem emprat a la xarxa, per a mostrar com es pot fer el ridícul en només 39 segons. El fet va succeir a l'hemicicle de les Corts Valencianes (lloc on es donen habitualment aquesta classe d'anècdotes). La diputada Mònica Oltra acabava de proposar que les Corts reclamaren al govern central una retallada del 20% de la despesa militar. El portaveu del PP va justificar d'aquesta manera els motius del seu vot en contra (no ampliarem comentaris, perquè el contingut del discurs parla per si sol):

             

Durant aquests dies de Setmana Santa se celebren en moltes localitats les tradicionals processons on es poden veure determinats personatges fent el ridícul, ciri en mà, mudats com a margallons, i botinflant el pit per tal de ressaltar els medallons presidencials que s'han penjat al coll (i que no em vinguen amb arguments fervorosos, perquè eixos ja no se'ls creuen ni ells). No entrarem en eixa classe d'hipocresies perquè, al cap i a la fi, només serveixen per a alimentar l'ego dels seus protagonistes (i que em perdonen els penitents que assisteixen a les processons de bona fe. El comentari no va per ells). Però despropòsits argumentals com el del vídeo que han pogut veure i escoltar sí que ens afecten a tots, perquè posen en evidència l'ètica i el nivell d'un parlament que, en teoria, representa tota la ciutadania.

Vestimenta que solen usar alguns jerarques
per a fer el ridícul a les processons.
A qui vulga destacar sobre tots, li recomanem
uns pantalons com els del personatge del centre.

Estem segurs que, si en una conferència de metges (per exemple), algun ponent s'arreara un discurset així, es convertiria en la mofa de tota la concurrència... i si un artista (per exemple també) pifiara d'eixa manera alguna creació, posaria en perill el seu prestigi (conten que, fins i tot el gran Pavarotti, va fugir per cames de l'Scala una vegada que li van eixir un parell de galls cantant el Don Carlo, de Verdi).

Per a ells, inaugurar un
 aeroport sense avions
no és fer el ridícul.
Per a nosaltres, sí.

Però sembla clar que el sentit del ridícul no existeix en el món dels polítics, i per això no donen cap importància al fet que una consellera de cultura diga en públic que Ausiàs March fou l'autor del Tirant lo Blanc (sense posteriors rectificacions ni disculpes), o que l'actual titular de l'àrea d'educació renegara en públic de la seua llengua (sense aclarir després el possible malentés). Les brofegades de don Rus, els deliris de don Camps, els misticismes ressentits de don Alarte, les bravates de donya Rita o les brosses dialèctiques de l'actual president del Consell (cada vegada més avorrit i destrellatat) demostren que els de la classe dirigent no tenen cap interés a predicar amb l'exemple, ni molt menys a mostrar cap detall que justifique els sous vergonyosos que estan cobrant ni els privilegis que ells mateixos s'han autoconcedit. 

El pintor i escriptor en Santiago Rusiñol (1861-1931) va dir: "Enganyar els homes d'un en un és bastant més difícil que enganyar-ne de mil en mil. Per això l'orador té menys mèrit que l'advocat o el curandero". Doncs bé; l'orador que ha "orat" al vídeo que il·lustra aquest article és també advocat. Ignorem si és a banda curandero, si és capaç d'enganyar algú amb aquesta classe de discursos, i si els mèrits que ha acumulat durant la seua llarga trajectòria política van més enllà dels que ell mateix puga atribuir-se. He dit. 

Capítols anteriors d'aquesta secció:


1. EL REPELENTE NIÑO VICENTE
2. A ESPENTES I REDOLONS
3. SINVERGÜENSA!!
4. SIN PARAULES (SENSE PALABRAS)
5. PER A OFRENAR!
6. FOTOS TRAÏDORES
7. XIQUEEEES..., PEEEIX!!!