BENIARJÓ: SENYORIU DE POETES

Per Maria Josep Escrivà (clic)
Assessora lingüística de Burrera Comprimida SA


El premi Senyoriu d’Ausiàs March ha arribat enguany a la XXXI edició. Divendres 29 de maig es farà públic el nom de l’obra guanyadora de l’any 2011, i es presentaran els dos llibres premiats, ex aequo, en la convocatòria passada. Serà a l’Ajuntament de Beniarjó, a les 20 hores.

Ausiàs March

Begonya Pozo i Carles V. Siscar foren els guardonats en la passada edició, amb els llibres Poemes a la intempèrie i Carn endins, respectivament. Ella és professora universitària a València, i ell, mestre d’escola a Pego. I escriuen això:

REVELACIÓ

T’has persignat, atea, davant
del nínxol de ta mare.
Després de tota la filosofia
has entès, ara, de colp,
on són els límits del llenguatge,
on les esquerdes del teu món.
I t’has quedat muda
al bell mig de la frontera,
besant la làpida, en silenci.

Begonya Pozo: Poemes a la intempèrie.

                 

A LA BOCA

Desemboque en tu,
on la mà de la fortuna fa parada
per proclamar l’entrecuix d’una terra,
consumit
per la set més aspra i pregona.

La pell de la vora és fresca,

i humit
el gemec de la llum
que et cau dels llavis.

És ací on anava, d’on venia.
Tot és aigua
dolça
a la porta de ta casa.

Carles Vicent Siscar: Carn endins.

Aquest premi, de formes modestes però d’una llarga i fructífera trajectòria, es va constituir, des de l’Ajuntament de Beniarjó, l’any 1981, gràcies a l’entusiasme i a la militància cultural de Tiburci Peiró, rector aleshores de l’església de sant Joan Baptista del poble, la seu cultural −podríem dir, no sense una certa melangia− que va acollir cada acte de lliurament d’aquests premis, projectats des del mateix altar des d’on una vesprada a l’any, en plenes festes de Sant Marc, es van expandir devocions lletraferides, que no pregàries.

Pintura d’Ausiàs March a l’altar de l’església Sant Joan Baptista.
Al davant, ciri pasqual.

I val a dir que no hi ha hagut vicissitud política que no haja respectat el premi Senyoriu d’Ausiàs March, la qual cosa és motiu de congratulacions, tan tristament acostumats com estem a les futilitats amb què els polítics que ens representen tracten la nostra cultura. No és el cas, ara com ara, de Beniarjó.

Diuen que Ausiàs March va importar aquest Ball de la Bandera d’algun dels seus viatges pel Mediterrani.

Enric Sòria, guanyador
de la primera edició
del Senyoriu d'Ausiàs March

El primer que hi va desfilar, des del banc parroquial fins a l’altar, fou Enric Sòria, que allà per l’any 1981 era un joveníssim i desconegut poeta d’Oliva i avui és un dels escriptors de referència indiscutible de les lletres catalanes. Si recordem els noms dels membres del jurat d’aquella primera edició del Senyoriu, entendrem amb quina voluntat de qualitat s’instituïa el premi: Vicent Andrés Estellés, Josep Iborra, Enric Ferrer Solivares i Josep Piera.

Ricard Garcia agraeix el premi
des del púlpit. Any 2007.

És així com arribar fins aquell altar va suposar durant trenta anys el destí final, la fita, la sacra consolidació d'un periple esforçat i il·lusionat, el moment altíssim en què, apadrinats per la mirada afable del més il·lustre poeta valencià, cavaller i senyor del Senyoriu dels poetes, cadascun dels afortunats va acabar pronunciant públicament el «sí, vull» en la concessió del reconeixement a la feina ben feta.



Jo mateixa, que en vaig ser una de les escollides, recorde com una experiència inoblidable aquell petit trajecte de cames tremoloses, des d’un dels bancs fins a l’altar, quan algú va dir el meu nom en la lectura de l’acta de l’any 1992. 

Ausiàs March

Aquell any, el guarde a la memòria com un d'aquells que marquen un abans i un després en la trajectòria d’una vida. Aleshores ni se m’havia passat pel cap encara que la poesia es convertiria en una de les meues raons de ser. Tenia 24 anys i feia molt poc temps que havia acabat uns estudis llargs, i havia canviat de lloc de residència. Aquest detall, el canvi de residència, va provocar una certa confusió en els funcionaris municipals encarregats de posar-se en contacte amb mi des de l’organització del premi. Perquè, en la casa del Grau on aleshores vivia, encara no hi havia telèfon. Així és que l'agutzil de l'ajuntament es va personar al meu domicili a donar-me una notícia inconcreta, dubitativa, una cosa així com que estava entre els candidats a guanyar el premi Senyoriu d’Ausiàs March.

Valga’m déu! Jo no tenia cap ni una experiència en aquelles situacions, i em vaig quedar amb la intriga d’aquella hipòtesi remota. Després he sabut que aquest és, per tradició i norma, el sistema que tenen els organitzadors de comunicar al “possible” guanyador o guanyadora la seua sort. Però crec que ningú més, llevat de mi, no va tenir agutzil davant de la porta de casa, encarregat d’acomplir amb aquella missió. L’endemà vaig trucar a l’ajuntament i algú més, de responsabilitat superior a la de l’agutzil, em va recomanar insistentment que acudira a l’acte de lliurament (a l’església de Sant Joan Baptista...!) que tindria lloc al cap d’uns dies.

Reunió d’un dels últims jurats del premi. Any 2009.

Quan aquella vesprada plujosa d'un dissabte d’abril vaig pujar a l'altar a rebre oficialment el guardó, duia posades unes malles a flors de colors verd i fúcsia que van servir perquè Josep Piera −un altre dels instigadors del premi i membre del jurat durant molts anys− exclamara que aquelles malles ajustades i jo havíem omplert de primavera l’església. A mi encara em pugen a la cara els mateixos colors encesos de les flors, quan ho recorde.

Abans que jo, havien ascendit fins a l’altar: Enric Sòria, Pere Bessó, Manel Pérez Saldanya, Jacint Sala, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Teresa Pascual, Maria Fullana, Ignasi Minyana, Josep Lluís Roig i Antoni Gómez. 

Portades de dos dels llibres guanyadors, quan publicava el premi la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. Disseny: Paco Bascuñan.

Josep Piera va estar molt vinculat
al Senyoriu. Elies Barberà en fou
el guanyador de la XXII edició.

Després vaig ser espectadora, més tranquil·la, de les alegries de Joan Gregori, Josep Porcar, Susanna Rafart, Miquel Martínez, Carmel Navarro, Víctor Sunyol o Jordi Valls. I des de l’any 2000, en què forme part del jurat, he tingut l’honor de veure desfilar per Beniarjó poetes com ara Joan Baptista Campos, Jordi Monteagudo, Elies Barberà, Manel Marí, Pau Sif, Tono Fornes, Isabel Garcia Canet, Ricard Garcia, Christelle Enguix, Rafa Casanova, Jordi Mas, o els més recents, els que enguany estrenen llibres: Begonya Pozo i Carles V. Siscar. 

  

Des de l’any 2009 ja no hi ha altar des d’on proclamar els veredictes, perquè el poble ha estrenat ajuntament amb un espai dedicat a aquestes necessitats. El jurat no seu de cara als seus feligresos, i presencia des de la primera fila del públic un acte més distés, entre un decorat que en res recorda les eucaristies. 

Alícia Izquierdo va presentar, ja a l’Ajuntament nou, El cor del minotaure, de Christelle Enguix. Any 2009. 

Però la inefable mirada de l'omnipresent Ausiàs March continuarà, segur, beneint aquest camí que per a tants poetes s’inicia al Senyoriu del poeta valencià més universal.

COLOFÓ
SENYOR-RIU DE POETES


Sí com los rius a la mar tots acorren
Ausiàs March


Colonitzaren
els gorgs d’un intestí
famolenc, les granotes:
prínceps vinguts a menys
al senyoriu
cavaller dels poetes.

I aquesta és l’hora
que ni riu ni senyor-riu
clouen els ulls:
rac-rac de nit,
rac-rac de dia.