El passat 21 de novembre encetàvem aquesta secció que, amb permís de Santa Rita de Càsia (advocada dels impossibles), dedicarem a invocar i evocar la memòria d'aquells valencians il·lustres que han estat –i estan–maltractats pels mandataris, els poderosos i els acròbates socials que campen per les nostres terres (encara que alguns d'ells són forasters vinguts de fora i alguns altres exerceixen de forasters vinguts de dins).
Ovidi Montllor
Si dedicàvem aquell primer capítol a la memòria de Vicent Andrés Estellés (cliquen ací per a accedir-hi), hui intentarem acariciar el record del nostre OVIDI MONTLLOR, un alcoià enamorat dels seus orígens, de la seua identitat, de la seua llengua i de la seua cultura que, com altres artistes, va emigrar a Barcelona en adonar-se que la seua València era la tierra de las flores, de la luz i del amor, però un lloc sense les infraestructures ni les voluntats "oficials" que ell necessitava per a aprendre, projectar la seua obra en unes condicions professionals i polítiques molt més afins i beneficioses que no les nostres, i tenir un tros de pa per a tirar-se a la boca.
La veu d'Ovidi retronava als estadis
Ovidi va exercir amb èxit com a actor de teatre i de cinema (la seua actuació en pel·lícules, com ara Furtivos, va abastar crítiques excel·lents, fins i tot més enllà de les nostres fronteres). Però tal vegada siga la seua faceta com a cantant la més recordada al País Valencià i també a Catalunya. Era cap a finals dels anys 60 i principis dels 70 quan el cantant alcoià, malgrat el silenci i la indiferència de la immensa majoria de mitjans de comunicació i l'acció de la censura de l'època, omplia auditoris i estadis i encisava el públic amb la seua veu i amb les lletres poètiques i/o reivindicatives–pròpies o alienes–que declamava i cantava. Potser, un fenomen semblant al que s'esdevé ara amb grups valencians comOBRINT PAS o LA GOSSA SORDA, que no existeixen per a CANAL 9, encara que ells òmpliguen fins a la bandera els recintes on actuen.
Ovidi Montllor va morir l'any 1995. Tenia només 53 anys i la seua mort va causar gran consternació en tots els àmbits culturals i socials valencians i catalans. Una part de les seues cendres van ser escampades, d'acord amb el seu desig, "allà on comença el barranc del Cinc" del seu estimat Alcoi, i va rebre homenatges i reconeixements pertot arreu de les nostres geografies (incloent-hi la Generalitat de Catalunya, aleshores presidida per Jordi Pujol), però els representants de l'autonomia valenciana que tant i tan bé havia reclamat l'Ovidi a les seues cançons "van passar" olímpicament de l'òbit esmentat, i no van tenir cap detall públic i oficial que honorara la seua memòria. Canal 9 tenia aleshores 6 anys de vida, durant els quals no se li havia dedicat ni un sol minut a l'artista alcoià, però van tenir el morro de personar-se amb les càmeres a enregistrar l'homenatge que se li va dedicar a Alcoi cinc mesos abans de morir, on hi eren, entre altres molts amics seus, Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra... La salut de l'Ovidi ja estava molt minvada per la malaltia que el va matar, però encara va traure forces de flaquesa per a exigir la retirada d'aquelles càmeres volantineres amb un contundent "fora d'ací!!".
El document que hui els oferim pertany al reportatge emés per Televisió Espanyola l'11-03-05. L'esmentat documental està penjat a la xarxa en tres vídeos, però nosaltres només n'hem enllaçat el primer. Ací podran veure una entrevista on el propi Ovidi preguntava als seus pares per ell mateix, opinions del seu germà menut i dels seus amics personals Antoni Miró i Alejandro Soler, a més d'algunes declaracions pròpies i fragments d'interpretacions com a actor i com a cantant. També hi ha fotos molt curioses on es poden veure imatges de la seua infantesa, de l'època de "la mili" i vestit de fester moro. El vídeo té una durada de 8 minuts i 54 segons. No s'ho perden:
És trist observar com, mentre altres canals de televisió conserven i divulguen documents dels nostres il·lustres, la televisió pública valenciana continua fent el que ha fet durant els vint-i-un anys de la seua existència, és a dir, donar febra, silenciar tot allò que no es dedique a ensabonar les mediocritats i/o misèries de qui mana, i adornar els envaniments i vanaglòries que propaguen amb la promoció d'algun Berberecho de Triana que faça el caldo gros als directius que la governen. Que l'actitud dels actuals responsables se'n passe de la ratlla vergonyosament, no redimeix per a res els despropòsits dels anteriors mandataris. Així són ells i així ens van les coses a tots.
Afortunadament la veu del mediocre sempre s'apaga, però les vides i les obres dels talentosos i els lluitadors continuen marcant referències amb el pas de les generacions. Pregunten si no al Sr. Google quanta gent hi ha dedicant els seus treballs a la memòria d'Ovidi Montllor (i incloguen entre ells els muntatges escènics de la nostra Burrera Comprimida). Gràcies de tot i per tot, Ovidi.
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes
de les burrientrades precioses que s'han publicat
al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»
Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »
*Per Salvador Bolufer* L'any 2013 va veure la llum el CD *Estellés en solfa* (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació. *Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez* Un contratemps a les cordes vocals em ... mostra'n més
LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra
BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada