BURRERA COMPRIMIDA S.A. - bucomsa - dietari de capçalera

BURRERA FALLERA

2012-03-10T22:44:00.000+01:00

Confesse que mai no he plorat de veure cremar una falla, ni m'emocionen les ofrenes de flors ni els discursos dels mantenidors enflorats i enfervorits. Tampoc no m'he ficat mai saragüells, ni vestits de gala, ni bruses festeres ni estoretes velletes. No he tirat mai coets, no entenc de juntes ni de banderins i, per no tenir, no tinc ni un mal bunyol amb fulles de llorer que tirar-me a la cara. Amb aquest pobre bagatge, els patriarques més puritans de les cúries falleres poden proclamar ben alt i ben fort que, qui ara els parla per escrit, ni és faller ni té punyetera idea de falles. No em molestaré a llevar-los la raó.

Broma coreana
que il·lustrava una
explicació de Bolufer.

Però també he de confessar que les meues pràctiques artístiques s'iniciaren en una falla del meu poble (Pego), on vaig descobrir l'eficàcia de les creacions satíriques. Em vaig divertir i, alhora, vaig aprendre molt d'aquella experiència viscuda entre les acaballes del règim franquista i els començaments de la denominada transició. Un temps després vaig repetir experiència a la Falla Sagrada Família-Corea (Gandia), on, entre altres col·laboracions, vaig escriure durant sis anys les explicacions de la falla, sense censures ni manies, i amb la llibertat que qualsevol creatiu necessita per a traure bon suc del seu treball. Durant eixos anys vaig conéixer gent d'altres comissions i d'altres llocs, i vaig descobrir diversos moviments en favor de recuperar l'esperit transgressor de la festa, d'escriure correctament la llengua que parlem i d'implicar bons artistes i bons escriptors en les tasques falleres. Sobretot al cap i casal encara predomina el fallerio ranci i reaccionari, però puc assegurar-los que hi ha falles i fallers --més del que pareix-- que estan bregant molt i molt bé per tal de recuperar l'autèntic esperit d'aquesta festa i que, com a conseqüència, s'han convertit en el blanc de les ires d'aquells que rebufen valencianies histèriques, escrites en castellà mal escrit, i amb arguments anticatalanistes que comencen a fer oloreta de pudent.

Després d'escriure més de 7.000 versos per a la falla Corea (a més d'altres explicacions que havia fet per a Pego i València), vaig considerar que la meua etapa d'explicador ja estava coberta. Ho vaig deixar amb la sensació d'haver acomplit el deure amb dignitat, i amb la satisfacció de saber que seria el gran Josep Gonga l'encarregat d'encetar una nova etapa. Des de llavors ençà he continuat prestant col·laboracions a diverses falles amigues, però en formats més reduïts i amb dinàmiques no tan intenses.

El turista fallero.
Portada 2012.

Com que aquestes publicacions només abasten els entorns de les falles que les editen (o, com a màxim, les poblacions o barriades on s'ubiquen), el consell d'administració d'aquesta santa casa ha decidit incloure algun fragment al burribloc que ara tenen entre cella i cella. I començarem mostrant-los l'auca que ha publicat El turista fallero, creada per Bolufer, amb dibuixos de David Mengual (de 14 anys, nebot del susdit trobador) i muntada pel nostre Josep Olaso, d'Edicions 96. És una revista urbana (tracta les falles de València i de l'Horta), de periodicitat anual. Encara que la seua principal clientela és el públic faller més convencional i que una gran part dels textos són en castellà, l'actual direcció es veu molt interessada a divulgar tota classe d'opinions i, sobretot, a promocionar els treballs satírics (les experiències que hem tingut fins ara amb aquesta empresa són satisfactòries). L'apartat de l'auca és un clàssic d'aquesta revista (apareix en les 71 edicions que han vist la llum). Pel que sembla, cada any és distinta l'autoria, i enguany ens ha tocat a nosaltres rebre la proposta. La gent de l'Associació d'Estudis Fallers (amb la qual compartim amistat, complicitats i confiances) ens va recomanar que acceptàrem el repte, i nosaltres, encantats.

Hem modificat l'estructura de la pàgina per tal d'acoblar-la a l'espai del burribloc. Els deixem ja amb l'auca, però l'encapçalarem amb la mateixa boluferiana bíblica que apareix a l'última vinyeta, i ho fem perquè la susdita estrofa va ser parida perquè presidira l'invent, però, per qüestions tècniques, vam haver de relegar-la al final:

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,

volaran altres espècies clandestines.

Per les tèrboles penombres, els falcons;

i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.

LA POETA SZYMBORSKA: UNA NOBEL EXPERTA EN BURRERA —DE LA SÀVIA!

2012-02-29T23:33:00.000+01:00

Gràcies al premi Nobel de Literatura, l’any 1996vam descobrir l’existència d’una poeta polonesa de nom Wisława Szymborska, quehavia guanyat el màxim guardó mundial en matèria de lletres “per la precisióirònica amb què ha il·luminat fragments de la realitat humana en el seu contexthistòric i ideològic”, segons el veredicte oficial del jurat.

Wisława Szymborska,1998.

Imatge extreta d’internet.

RETRAT DE DONA

Deu ser a elecció.

Canviar perquè nocanvie res.

És fàcil, impossible,difícil, val un intent.

Té els ulls, si fospossible, una vegada blaus, una altra grisos,

negres, alegres, sensecausa plens de llàgrimes.

Dorm amb ell com unaqualsevol, única al món.

Li parirà quatre fills,cap fill, un.

Ingènua, però la quemillor aconsella.

Dèbil, però podrà ambel pes.

No té cap, doncs eltindrà.

Llegeix Jaspers, irevistes de dones.

No sap el perquèd’aquest clau i construirà un pont.

Jove, com sempre jove,encara jove.

Sosté a les mans unteuladí alatrencat,

els diners propis per aun viatge llarg i aliè,

una maça, una compresai una copa de vodka.

Cap on corre?, no estàcansada?
Que no, un poc, molt, no passa res.
O l’estima o s’hi entesta.
Per les coses bones, per les dolentes i per l’amor de Déu.

El dia 2 de febrer, quan vaig conèixer la mort deSzymborska, vaig estampar el meu dol personal contra aquell mur de facebook onles coses a penes s’hi enganxen amb un fugaç vist i no vist. Però, per asorpresa de mi mateixa, van passar les hores i els dies, i la gent va continuarmanifestant-hi el seu “M’agrada”, que ja sabeu que és la manera moderna demostrar adhesions i complicitats en aquella xarxa de proximitats dubtoses. Aixòm’ha animat a esplaiar-me una mica més ací. A facebook vaig traslladar, quasiper la necessitat d’escriure alguna cosa urgent en aquell matí, unesimpressions que, d’alguna manera, ja havia exposat en una pàgina de la revista Caràcterson un o una poeta comenta un poema seleccionat per ell mateix. Quan em vaarribar el torn de triar a mi, vaig optar per un de Szymborska. Especial perdiversos motius.

Imatge: “Retrat del jove Skizo”és la il·lustració de Joaquim Pijoan que apareixia a la pàgina “M. J. E. triaWisława Szymborska”, al núm. 42 de Caràcters, de gener, de 2008.

Però tornem al mur defacebook, 02 febrer a les 12:53

“Tots, i totes les qui estemafectades per la síndrome de la poesia sabem a hores d’ara que ha mort lapolonesa, premi Nobel de l’any 1996, Wisława Szymborska. Sé que és de petulantsparlar d’un mateix. Però jo m’he quedat òrfena de mestra. Sense Szymborska,entre altres coses, no hi hauria un llibre de M. J. Escrivà que es titula Florsa casa, en homenatge i resposta −dit siga amb tota la humilitat del món− a unpoema de Szymborska que es titula “Sota una petita estrella”, un fragment delqual fa:

Demano perdó a l’atzarper anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.

Demano perdó als queclamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc.

Demano perdó a la gentde les estacions per dormir a les cinc del matí.

Dispensa’m, esperançaabandonada, per riure de tant en tant.”

Del llibre Un cas qualsevol (1970), recollita l’antologia Vista amb un gra de sorra, Columna-Proa, 1998. Trad. JosepM. de Sagarra.

La primera vegada que vaig llegir, aquest “Sota unapetita estrella”, vaig pensar que, malgrat la contrició amb què comença cadavers, la poeta es felicitava, com qui no vol la cosa, per haver sabut trobar,en cada cas, la victòria individual de la supervivència. I aquesta honestedatxocant que es podria interpretar com a no gens altruista em va despertaradmiració per qui en donava fe.

Durant la cerimònia d’entrega del Nobel, l’any1996.

En una entrevista d’El País, titulada“Pequeños detalles de Szymborska”, l’escriptora conta que una vegada va rebreuna carta on una dona li demanava que deixara de fumar, i que li hauria volgutcontestar que havia anat a molts soterrars de gent més jove que ella que mai nohavien fumat. Però, en comptes d’això, va agrair a la seua admiradora que espreocupara per la seua salut.

Però fou a través d’una afortunada anècdotapersonal, més que no a partir de la interpretació apriorística dels seusversos, que vaig entendre l’abast d’aquella justificació decisiva per a laconcessió del Nobel, la de la “precisió irònica amb què il·lumina fragments dela realitat”. L’any 2003 vaig tenir l’honor de participar en el XIII Seminari de Traducció Poètica, organitzat per la ILC, a Farrera de Pallars. Una experiència de gratíssim record gràcies a la qual vaig conèixer Eva Lipska, una altra poeta de Cracòvia, i bona amiga de Szymborska, que ens va contar que, quan laNobel li va trucar per comunicar-li personalment la concessió del premi, laseua gran preocupació era resoldre quina roba s’hauria de posar per assistir ala cerimònia oficial de lliurament. Des d’aleshores ja no he pogut tornar allegir la poesia d’aquesta dona sense imaginar-me-la enutjada amb aquestamolèstia protocol·lària, perfecte motiu quotidià que ella hauria pogut elevar ala categoria sarcàstica de poema.

EvaLipska amb Szymborska, a sa casa de Cracòvia, l’any 2010. Foto: John AlbertJansen.

Crec que, amb tots els honors dedicats des d’aquestburribloc, podríem anomenar la poeta Szymborska “Nobel experta en burrera”. Enburrera de la sàvia. Ella s’autoretratà en un poema com “una detantes”: “Podia haver sigut jo mateixa, però sense que me’n sorprengués,/ cosaque hauria significat/ ser algú completament diferent” (és una traduccióimprovisada a partir de la castellana de Gerardo Beltrán d’“Una del montón”). I va reconèixer, a la mateixa entrevista citada d’El País, que l’humor era “la meua manera de ser”; i que des de menuda va tenir tendència a buscar la part còmica de les coses, tot i que hi ha coses que mai no li van fer cap gràcia: “l’odi, la violència, l’estupidesa agressiva”.

Szymborska utilitza la ironia de manera despietada, però sense escarafalls, ambelegància. De vegades la seua poesia és tendra, i de vegades amarga com elsèver, descarnada. Però sempre captiva per la barreja atrevida i brillant demotius de la quotidianitat més pròxima amb pensaments i referències d’altvoltatge intel·lectual. Tot això per acabar rient-se, fins i tot, de la pròpiaombra, per dessacralitzar, per relativitzar-ho tot, per defugir afectacions.Ella, que manifestà en moltes ocasions una veneració absoluta per la poesia,també ridiculitzà la imatge que, generalment, es té dels poetes. O la queelles, i ells mateixos, s’han fabricat. Per exemple −ni més ni menys− aldiscurs que pronuncià en la cerimònia de lliurament del Premi Nobel:

Una fotode Mariusz Kubik, de la poeta en 2009. Viquipèdia.

“El pitjor són els poetes. La seua tasca és d’una lamentablemanca de fotogènia. Un està assegut a taula, o estès en un sofà, amb la vistaclavada a la paret o al sostre, de tant en tant escriu set versos, un delsquals ratlla després d’un quart d’hora, i transcorre una hora més en la qual nopassa res... Quin espectador suportaria una cosa semblant?” [A partir de la traducció de M. P. Malinowski Rubio i M. Filipowicz-Rudek. Hiperión ed.]

Aixísembla que va resoldre la preocupació de la vestimenta, la nostra admiradaSzymborska.

Ocuparia un grapat de pàgines més parlant de lapoesia −i de la personalitat que ha transcendit a través dels seus escrits− deWisława Szymborska. Però sóc conscient del mitjà que estic utilitzant, i sé queja m’hi he excedit més que massa. Demane disculpes per la grafomania que m’ha atacaten aquesta ocasió, i acabe aquest escrit versionant (i aprofitant, per tant, lafeina prèvia de traducció de G. Beltrán i Abel A. Murcia ) un poema de l’últimllibre publicat per Szymborska: Aquí, Bartleby editores, 2009. Per aquan la traducció al català...?

TERRORISTES

Es passen els diespensant

com matar per matar,

i quants matar-ne permatar-ne molts.

Fora d’això mengen ambgana,

resen, es llaven elspeus, donen de menjar als ocells,

parlen per telèfonrascant-se l’aixella,

s’aturen la sang quanes tallen un dit,

si són dones comprencompreses,

ombra d’ulls, flors perals búcars,

tots bromegen una micaquan estan d’humor,

beuen suc de taronjatret de la nevera,

a la nit miren la llunai les estrelles,

es posen els auricularsamb música tranquil·la

i dormen plàcidamentfins a l’alba

−a no ser que això enquè pensen ho hagen de fer de nit.

Szymborska va voler que, quan morira, se li dedicara un funeral laic. No podia ser d’una altra manera. Segons els mitjans que se’n feren ressò, de la notícia, més de 8.000 persones acomiadaren la que és considerada “la Mozart de la poesia”. Era el 10 de febrer de 2012, en un gèlid migdia. Les seues cendres reposen al cementeri Rakowicki de Cracòvia.

—La Pologne? LaPologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí? —m’ha demanat, i hasospirat alleujada. Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que alcapdavall, el més assenyat és parlar del clima.

[Fragment del poema“Quatre mots”, del llibre La sal, de 1962. Trad. Josep M. de Sagarra.]

Foto de Reuters del funeral de Wisława Szymborska, el dia 10 de febrer de 2012, a Cracòvia.

PIM, PAM, PUMMM!

2012-02-26T21:23:00.000+01:00

Començarem aclarint que el títol d'aquesta burrientrada és pura estratègia de màrqueting. El servei d'estadístiques de blogger ens indica que els posts amb títols estrambòtics reben més visites que els ortodoxos o excessivament rebuscats. De totes les maneres, els burribreus que ara els oferim conformen un poti-poti de notícies que podrien comparar-se a una mascletà informativa (metafòricament parlant, clar està). Així doncs... PIM, PAM, PUMMMMM! Comencem:

------------------------------------------------

LA SAGA DELS HUMILS. Quan el darrer congrés peperiste ja havia abastat el clímax d'alegries autosatisfetes, el reforçat líder, don Mariano, va pronunciar amb veu entretallada per l'emoció: "La sabiduría siempre es humilde y la necedad, por el contrario, arrogante. Nosotros preferimos la humildad". Com era d'esperar, la multitud d'humils i humiles que hi eren presents van arrancar-se amb una sorollosa ovació que va fer tremolar les parets del recinte. No hi havia per a menys.

La burrera és humil
o és arrogant?

La referida frase és una espècie de teoria sobre la humilitat que fou inventada fa molts anys, suposem que per algun damnificat dels bufanúvols. Però ara, don Mariano, que tot ho reinventa, l'ha feta seua, segurament per a donar un toc poètic a les seues eufòries, i tal vegada inspirat per la modèstia del seu antecessor, l'humil José María Aznar, o per la senzillesa quasi eremítica de les tres pepístiques majors, na Esperanza Aguirre (la més humil de totes), i les també "nas" de Cospedal i Sáenz de Santamaría. Les hosts valencianes del senyor Rajoy tampoc no es queden darrere en matèries humils: el desministrat sr. González Pons, l'indultat sr. Camps, el gracioset sr. Rus o la subtil donya Rita són clars exemples de modèstia en el seu màxim exponent... i no cal dir el sr. Fabra (el de la loteria), qui va inaugurar un aeroport tan humil que, per no tenir, no té ni avions. Comprenen per què són tan savis?

------------------------------------------------

LA TEORIA DE LA CONSPIRACIÓ. Suposem, don Mariano, que vosté ara té el cap calent amb les reformes laborals i financeres, controlant primes de risc, intentant transmetre confiança als mercats i guanyant-se el beneplàcit d'eixa xica alemanya que, pel que es veu, mana de les europes comunitàries. Però estem segurs que algú li haurà contat tot el que està passant aquests dies al País Valencià (Comunidad Valenciana per a vosté). Com que determinats mitjans de comunicació (no cal que li diga quins), amb la complicitat de RTVV (la pseudotele pública que deu 1.300 milions d'euros) ja s'han enganxat de nou a la teoria de la conspiració per a justificar la rebolica, pensem que els seus testaferros li deuen haver transmés que l'assumpte està controlat. Però, com que vosté no es xupla el dit, estem segurs que té la mosca darrere l'orella. Vosté ha lloat públicament la grandesa dels "humils" que governen aquestes terres des de fa una pila d'anys (massa com per a culpabilitzar a la competència de l'empastre que ací estem suportant), i damunt, els casos de corrupció continuen apareixent i sembla que no porten camí d'acabar-se (potser ja li han arribat notícies del que estan descobrint dels alts càrrecs de l'exdepartament de don Blasco, i també deu saber que tots els dits del cas Urdangarín apunten cap a la terreta nostra, de les flors, de la llum i de l'amor).

25/02/12. València aclama els seus humils.
Ho veu, don Mariano? (foto V. Ferri)

I tot això, don Mariano, ha propiciat que aquesta comunitat autònoma haja abastat quotes de morositat inaguantables, que han provocat talls de llum a les escoles i els instituts; que les farmàcies amenacen a tallar el subministrament de fàrmacs; que moltes empreses hagen hagut de tancar les portes per no poder aguantar els deutes de la Generalitat... I la gent, senyoria, protesta, i més encara quan veuen que estan retallant-ho tot excepte els sous i les assignacions que s'embutxaquen els humils i els presumptes innocents.

------------------------------------------------

LA BIESPANYA CANYÍ. Ja sabem, don Mariano, que tant vostés com els del PSOE continuen entestats que la cosa política a les Espanyes siga un joc de dos: vostés o ells. Així, es presenten uns als altres com a enemics polítics, i tracten la resta de formacions i moviments socials com a neomaçons, separatistes, insubmisos, extremistes o dimonis emplomats. Però en aquest cas, molt senyor meu, atribuir les mobilitzacions a l'acció estratègica dels "enemics" ens sembla una forma de considerar que la gent és manipulable i, per tant, imbècil. I això és, al nostre modest entendre, faltar al respecte, don Mariano. Tinga en compte que, a banda dels temors humans a perdre el tan cloquejat estat del benestar amb les seues polítiques de sálvese quien pueda, cada vegada hi ha més persones amb el cos demanant terra, i amb el ventre pregant un platet de calent.

Segons els diaris, açò ho va dir vosté. Ho tinc emmarcat, don Mariano.

A més, senyor, si les forces psoeres (que, per cert, ni a València ni a Espanya estan per a tirar coets) s'han afegit al carro de les protestes, caldrà que reconega que estan en el seu dret (per no dir en la seua obligació). Permeta'm recordar-li que vostés, no fa massa temps, s'apuntaven a qualsevol bombardeig que poguera desprestigiar el contrari, com ara les mogudes de la Conferència Episcopal contra la llei d'avortament o les bodes homosexuals, la protesta enfervorida contra el trasllat dels documents de la guerra civil que reclamava la Generalitat de Catalunya, o la ridícula campanya que van muntar contra l'Estatut perquè, segons vostés, la unitat d'Espanya corria perill. També recorde la humilitat de donya Esperanza, quan convidava el personal a rebel·lar-se contra la pujada de l'IVA que va determinar don Zapatero. Però això ja són aigües passades, perquè estic segur que ara, que mana vosté, baixaran l'IVA, pujaran les pensions, reduiran considerablement l'atur sense provocar noves bambolles immobiliàries i, si es presenta, diran "Diego" on van dir "digo" per tal de mantenir els privilegis del poder. Fins ara estan fent vostés les mateixes coses que darrerament feia el PSOE (si cap, més carregadetes de bombo) i ara diu que això és bo per a Espanya. Vosté va prometre que ho arreglaria tot, i a tots ens alegraria que així fóra, però, clar està, sense atropellar els drets fonamentals dels que no som responsables del merder que ara vivim. Si vol trobar culpables, pegue una miradeta a les seues rodalies més pròximes i veurà quina escampada d'humils hi ha amb la butxaca plena.

------------------------------------------------

EL ENEMIGO. I tornant als esdeveniments de València, ha vist vosté, don Mariano, fotos de l'actuació de la policia contra els manifestants?... Mire, mire:

A la xarxa n'hi ha un fotimer (ho dic per si té temps de mirar-ne alguna entre retallada i retallada). Ja sap que han pegat la volta al món i que la premsa internacional ha posat el crit al cel. L'endemà va aparéixer en roda de premsa la sra. Sánchez dels Lleons (per si no ho sap, donya Paula, el valencià lo parla un poquet) recomanant que eixes coses no tornaren a passar (no sabem si es referia a la manifestació o a les barbàries policials). També va eixir el cap de la policia pegant punyades damunt la taula i tractant els manifestants com "l'enemigo". Que por, don Mariano! Els més malpensats diuen que el sr. Antonio Moreno --així s'anomena el susdit-- es deixa influenciar per algunes de les seues amistats, i per això, la policia de València sol arribar sempre tard a determinats llocs. A més, hi ha precedents sobre l'irregular i poc ortodox comportament d'aquest cos de seguretat. Que se sàpiga, no hi ha cap dimissió ni destitució motivada per aquesta barbàrie i, comprenga, don Mariano, que adduir que l'esmentat senyor fou nomenat en l'època de Rubalcaba ni és excusa ni és res. Ara manen vostés.

Tinc entés que el sr. Moreno va dir després que s'havien malinterpretat les seues paraules (referint-se a l'episodi de l'enemigo), però tinc la sensació que eixa minidisculpeta no minva per a res la gravetat dels fets. El meu avi Batiste, que no sabia ni llegir ni escriure, sempre deia que quan no vulgues que una cosa se sàpiga, no la digues... i quan no vulgues que et malentenguen, no digues burrades.

------------------------------------------------

I acabem per hui. Ens hagués agradat contar-li, a don Mariano, alguna coseta d'última hora referent al sr. Camps, però no volem amargar-li el dia. En una altra ocasió li parlarem de l'assumpte, i li preguntarem si coneix els motius pels quals don Francisco va firmar la pròrroga de la fórmula I poc abans de dimitir com a president de la Generalitat. Així, el xicon va comprometre els diners dels valencians fins a l'any 2019. I ací està, cobrant d'ací i d'allà, sense fer res de trellat, i donant més febra que un porc solt.

Però no puc reprimir-me a ensenyar al mandatari de Madrid l'opinió del no culpable, quan va conéixer la sentència contra el jutge Garzón. Miren, miren:

Vosté troba que això és normal, don Mariano?

PROPOSICIÓ DESHONESTA

2012-02-22T04:53:00.000+01:00

Lamentable.
No troben, senyories?

Per tal de publicar una nova edició de burribreus, ara estem recapitulant comentaris i opinions sobre els esdeveniments politicosocials dels darrers dies. I observem que, amb massa freqüència, els mandataris del partit governant atribueixen les protestes que estan caient-los damunt als enemics que, segons ells, no poden guanyar-los a les urnes i munten complots per a desprestigiar-los. Amb això justifiquen la situació caòtica que han provocat les seues polítiques de balafiament, les seues manies persecutòries, les causes corruptes on alguns d'ells estan implicats, la morositat vergonyosa que ha portat a la ruïna molts dels seus proveïdors, els seus aeroports sense avions... i, fins i tot, l'actitud que adopta la policia cada vegada que, als capos, els agafa el bou. Les formes que estan emprant els gendarmes per a impedir que els estudiants defensen els seus drets són, senzillament, vergonyoses i impròpies d'un temps on, segons diuen, gaudim un estat de dret (cada vegada més virtual). La sra. Sánchez dels Lleons i el policia en cap (que, damunt, tracta els manifestants d'enemics) van parlar en roda de premsa, però sembla que no van estar massa convincents.

Centre de València. Dimarts, 21 de febrer de 2011.
Són estudiants, donya Rita... i no és que vagen als bous!
(Foto: mur d'Agustí Cerdà)

Doncs bé, senyors mandataris del partit governant: com que eixes excuses ja comencen a fer oloreta de pudent i, a més, la cosa se'ls està fugint de les mans, nosaltres farem una proposta que podria aclarir el concepte sobre la dinàmica de les urnes que tenen vostés. Heus-la a continuació:

Aprofitant que la situació de RTVV és, en tots els aspectes, desastrosa, podrien habilitar una junta gestora que s'encarregara de coordinar el susdit ens públic durant tot el que queda de legislatura. La gestora que proposem estaria formada per valencians especialistes en les matèries relacionades amb el mitjà (periodistes, filòlegs, economistes, docents, artistes, tècnics...). Per descomptat, també hi hauria una representació dels actuals treballadors (ei! he dit "treballadors", no directius). En cap dels casos, ni vostés ni els seus "enemics" polítics en seleccionarien els membres (així s'estalviarien la faenassa), ja que eixa tasca la realitzarien, segons sectors, els òrgans col·legiats, federacions o els representants de cada col·lectiu.

Auxili!!

Aquesta comissió estaria obligada a evitar manipulacions (de vostés o de qui siga), a defensar el dret a la informació, a garantir la pluralitat (ideològica i política), a promocionar els nostres artistes (sense censures ni llistes negres), a donar oportunitats als nostres creadors, a establir un control de qualitat, a donar cobertura a TOTS els representants polítics i agents socials, a gestionar la part econòmica d'una manera racional i viable i, en definitiva, a complir i fer complir la normativa en política lingüística i, si cap, a estudiar modificacions de l'estatut actual per tal d'adequar-lo als temps que corren. Vostés només haurien d'assumir els 1.300 milions d'euros que s'han berenat a la salut del populatxo, i procurar alguna ubicació més adequada per als dirigents que han posat a dit, i que han estat valedors de vostés per ajudar-los a consumar el caos i el desvergonyiment.

Si accepten aquesta modesta proposta (susceptible de millora, per descomptat) i, a més, fan unes petites reformes a la nostra particular llei electoral (com per exemple, baixar el llistó del 5 al 3%), estarem en condicions de comprovar si a les pròximes eleccions trauen vostés els mateixos resultats. Si és així, podran continuar rebufant les seues majories, i jo acabaré pensant que, veritablement, tenim el que ens mereixem. S'hi animen?

Cuiden-se, senyories, però cuiden més encara eixa generació de joves que ara mateix estan cara a la seua policia (la de vostés), amb el cor esperançat i amb un llibre per bandera. No consenten que paguen ells les conseqüències d'un merder que no han provocat, i deixen-los que aspiren a construir un futur millor que el que rebran per herència.

Au! Bona nit, senyories.

Ací els tenen, senyories. Ells són el futur, i vostés ja comencen
a ser el passat. (Foto de Jordi Salvia, enllaçada per Núria Cadenes).

PEPE TONO

2012-02-10T18:33:00.000+01:00

TALLS I RETALLS (capítol 3r)

Recordatori del programa de BURRERA COMPRIMIDA que es va emetre

a CANAL 37 TV durant 3 temporades (2001-2003) amb el títol:

LA SONATA DE LA PECATA MINUTA

CAPÍTOLS ANTERIORS:

7 d'octubre de 2011

21 de desembre de 2011

PEPE TONO és la denominació d'aquesta 3a entrega de la sèrie. Recull un resum de l'edició núm. 55 del programa emés en directe el 14/06/2002, amb la participació de LA ROMÀNTICA DEL SALADAR com a grup convidat. Podran escoltar alguns fragments de les interpretacions que ens oferiren en directe aquella nit màgica, i sentir les opinions d'alguns dels seus components, entre ells PEP BAS, l'amic entranyable que ens va deixar l'any 2010, i a qui hem volgut dedicar aquest record.

Entre bromes i paròdies, la Pecata Minuta reivindicava el PEPE TONO com a himne de La Marina. Per això, la interpretació de la tal peça, cantada per tota la gent que omplia el plató, constitueix un dels moments més emotius de l'audiovisual que ara els presentem.

Hem inclòs també uns talls retallats del mateix programa pertanyents a la secció GROSSO MO-DO pecata informativa setmanal, un dels espais més clàssics de la Sonata de la Pecata Minuta.

El programa fou, com sempre, molt divertit. Hi van intervindre: Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Cristina Seguí, el Pintat de Parevell, Pep el Tito i el mestre Giovani Pastoreli (a banda de la ja referida ROMÀNTICA DEL SALADAR). Heus ací el vídeo:

PEPE TONO I LA ROMÀNTICA DEL SALADAR

GALERIA DE FOTOS

Tal com vam fer en les anteriors entregues, per completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos pertanyents a diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava la Pecata Minuta:

La carxofa microfònica
de la Pecata Minuta.

Instantànies extretes de diverses edicions.

La Castanya, Pepa Guardiola, Ximo Rovira i Joan Monleon
foren alguns dels convidats al programa.

Enllaços relacionats:

LA SONATA DE LA PECATA MINUTA (cliiic)
ENTRE PARÒDIES (claaac)

DIJOUS DE CELEBRACIONS COMPARTIDES

2012-02-08T15:08:00.000+01:00

J. M. Almela

Com que la vida del món no es compon només d'escàndols i corrupcions, crisis i fatalitats, polítics i mentiders, Mourinhos i senyorius, secretaris generals, aeroports sense avions, generalitats en fallida, farmàcies que no cobren, instituts sense llum, escoles en barracons, tribunals populars, pilotes i marxadors, infantes i urdangarins, mediocres i bufanúvols, grans hermanos, Gürtels, Emarses, Brugals, Bancs, Cams i Camps, coets i campanes, Rites i Barberàs, maresmeues desesperades i etcèteres diverses, aquest humil burribloc es complau d'oferir-los de tant en tant algunes de les petites grans coses que reconforten les ànimes i tonifiquen els esperits, normalment protagonitzades per gent de pau, que encara fa coses per gust de fer-les, i que sol practicar activitats, sovint ignorades per les tribus mediàtiques que ens envolten. I dijous, dia 9, se celebraran dos actes culturals que toquen de prop la gent de Bucomsa i, per tant, ens abelleix divulgar-los amb el rigor afectiu que mereixen.

Michel amb Fidel Castro
1975

El primer ens arriba de la mà del meu paisà i amic Joan Miquel Almela, que presentarà a Dénia el seu llibre Michel. La voz que desgarró el telón de acero (per qüestions pressupostàries està escrit només en castellà, però aspirem que algun dia puga ser traduït a la llengua connatural de l'autor i del personatge protagonista). Es tracta d'una biografia molt completa de la vida i obra del cantant pegolí Miquel Samper Michel. Ens consta l'intens treball de camp i les peripècies que va haver d'acomboiar Joan Miquel per tal d'aconseguir les abundants referències biogràfiques que nodreixen el seu magnífic text i les fotografies que l'il·lustren, algunes d'elles dignes d'emmarcar. Michel forma part de la generació de cantants que triomfaren en la dècada dels 60 pertot arreu del món mundial, però les seues aventures professionals a l'antiga URSS atorgaren un caràcter especial a la seua carrera. En aquesta etapa s'ha inspirat Almela per a donar títol al llibre.

Michel a Canal 37
Any 2002

Michel va morir el mes de gener de l'any 2009, i la publicació que ens ocupa va veure la llum 18 mesos després. Aleshores no existia el burribloc; per tant, parlar de Miquel era una assignatura que encara teníem pendent, ja que ens unia una entranyable amistat amb el referit cantant, qui, a més a més, va col·laborar desinteressadament en algunes activitats burrocomprimides, com ara l'Ambaixada assassina de l'any 97.

I aquesta presentació ens proporciona l'excusa perfecta per a dedicar un pensament al personatge més internacional que ha donat el meu poble, i que fou també amic personal i defensor de la causa Bucomsa. L'acte serà a les 20 h del susdit dijous, 9 de febrer, a la Casa de Cultura de Dénia. La participació de Vicent Balaguer i els audiovisuals que Almela ha preparat seran al·licients que proporcionaran a l'esdeveniment un caràcter encara més especial.

--------------------------------------------------------------------

I la segona ens arriba de Maria Josep Escrivà, una de les ànimes d'aquest benintencionat burribloc, i autora de textos, en prosa i en vers, d'eixos que per on passen deixen. Ens diu el següent:

Mentre a Dénia es recordarà el cantant, i artista polifacètic, Michel, a València, la professora de filosofia, i autora de diversos treballs assagístics, Anna Lis, presentarà en societat el seu primer llibre de ficció. Un recull de narracions aplegades sota el títol global de Les temptacions que ha publicat Edicions 96. Són 26 relats que conten històries d’ahir i d’avui, d’amors, de desamors, d’alegries, de tristeses..., units pel fil conductor de la bona música atemporal, i redactats amb una llengua molt pròxima, viva i plàstica com els personatges que encarnen cada història. Introduirà l’acte el periodista i escriptor Adolf Beltran, que, de segur, sabrà presentar a l’autora des de la complicitat i la companyonia de molts anys de coneixença.

Una foto recent d'Anna Lis

Per a complicitats, aquesta petita narració que Anna ha volgut dedicar al seu company de travessies vitals, Marc [Granell]. Una bella i entremaliada demostració d’estima −a la qual ens voldríem adherir, des de l’amistat, i amb admiració−, cap a qui molts i moltes considerem mestre espiritual infal·lible. Enhorabona, Anna, i llarga vida a les teues temptacions. Des d'ací celebrem amb tu la teua alegria, que és també un poquet nostra.

AMOR ETERN (A Marc)

Quan vaig conéixer qui seria el meu marit, aleshores ja escriptor famós, en vaig aprendre els entrellats de la literatura. Guiada per ell, vaig llegir l’essencial i crec que vaig adquirir un gust impecable per a la lírica. Em creia capaç de distingir la sinceritat de la impostura sota les belles paraules dels poetes. Pensava que quasi tots mentien, que l’eufonia era la seua única veritat i l’estètica la seua particular ètica, encara que en açò també hi hagueren diferències, ara guanyava l’autenticitat, ara guanyava la màgia.

Vam paladejar junts els més bonics poemes d’amor i res no em va commoure més que els versos quevedians «polvo será mas polvo enamorado». Ens els cantàvem mútuament perquè el nostre amor, n’estàvem convençuts, era per sempre.

Així portem uns quants anys, tan feliços. Amor i literatura. Sóc la seua dona estimada i el seu crític més respectat, com em diu. Poema que escriu, poema que passa per la mena d’ull de Déu que he esdevingut per a ell.

Tanmateix..., no sé… Anit, amb el seu darrer manuscrit a les mans, em vaig acomodar al sofà i vaig començar a llegir «Si ho he comprés bé, l’amor dura una mirada». Complaguda però alarmada el vaig mirar. Ell, somrient, em va sostindre la mirada.

Dijous, 9 de febrer
19,30 h

CASA DEL LIBRO
(Passeig de Russafa, 11)

València

Amb la intervenció de l'autora
i d'Adolf Beltran (escriptor
i periodista)

SER UNA DONA D'AFGANISTAN

2012-02-04T20:14:00.000+01:00

Un cant contra el silenci i la indiferència

Per Maria Josep Escrivà

No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de la poeta afganesaNadiàAnjoman.

Ja ve de llarg que un grapat de voluntats humanes, des de diverses −icomplementàries− manifestacions artístiques, ens aplegàrem al voltant d’unacausa i d’un objectiu comuns: fer visible, i clamar, en contra de la situacióde maltractament que pateixen milers de dones arreu del món. En especial, en aquest cas, les dones sotmeses al règim dels talibans.

En concret, el vídeo que presentem a continuació, gravat i editat per Santiago Thevenet, amb el suport de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntamentde Xàbia, parteix d’una actuació al Centre d’Art Ca Lambert de la ciutat el dia11 de novembre de 2011.

El projecte parteix d’una idea de l’artista de Dénia Pepa Espasa. Ambel títol d’Un cant a l’esperança,obra plàstica, poesia i música es van aplegar a l’entorn del nom d’una donaafganesa, poeta, estudiant de la Universitat d’Herat, que amb 25 anys vapublicar un llibre de poemes titulat Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), i apartir d’ací va començar a ser coneguda a l'Afganistan, Iran i Pakistan. Aquestfet, absolutament intolerable per les ments islamistes més extremes, li vacostar la vida. Nadià Anjoman va morir a Herat, assassinada, presumptament, pel seu marit, l’any 2005.

Un motiu de l’obra “Llaços d’amor”, de Pepa Espasa. Panells de tela foradada, llaços fets de paper, tela, cola i roses.

Crec que és important remarcar que el suposat agressor (que va passaruns mesos a la presó) no era talibà, sinó un home format culturalment. Arrand’aquest cas, però inspirada en milers de dones que viuen situacions d’exclusiósocial només per motius de gènere, l’escriptor afganès establert a París, AtiqRahimi va publicar una novel·la titulada Syngué sabour (La piedra de lapaciencia). Rahimi fou amic d’Anjoman, i arran de la publicació del llibre,que va merèixer el premi Goncourt, va fer aquestes declaracions a ElPaís, les quals ens permetem traduir literalment:

Una imatge extreta d'internet de la poeta afganesa Nadià Anjoman (1995-2005).

“La seua mort va provocar en mi un atac de ràbia que encara continuaviu [...]. Els camins de la violència i els seus efectes en la història del meupaís d’origen són indesxifrables. El marit de Nadià no era cap talibà, sinó unhome culte i educat, algú que havia acceptat que ella acudira a reunionsliteràries amb homes i amb dones. Però un dia, la mare de Nadià va anar a veureel marit i li va dir: ‘Nosaltres te l’hem entregada, ¿i tu la deixes ques’arrossegue d’aquesta manera pels carrers? Vergonya per a tu!'. I li va exigirque la tancara. Pero ell la va matar. Amb tot això vull dir que a l’Afganistan,com en altres països de la zona, hi ha un sistema social que empeny la gent capa la violència”.

Foto de la tapa del piano que va fer servir Marta Espinósa Xàbia. L’11 de novembre de 2011. A la paret del fons es pot veure l’obra “El perfum”, una teranyina feta amb pètals de rosa perfumats.

L’exposició de Pepa Espasa escomplementa amb un recital poètic a càrrec de Josep Vicent Cabrera (autor tambéde les versions al català) i de M.J. Escrivà, sobre 9 poemes de l’afganesa, acompanyat ininterrompudament perla improvisació al piano de Marta Espinós.Edicions96 n’ha publicat un petitrecull poètic que hem volgut titular, a partir de la traducció lliure d’un verscolpidor de Nadià Anjoman, Jo, que no hevalgut els budells d’un gos.

Un poema il·lustratiu, esborronador com tots els que coneixem d’Anjoman pot ser aquest ghazal.

GHAZAL

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a quidemanar? Dir què?

Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauriade llegir, no dir què?

Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!

Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?

No hi ha ningú que sàpia la meua aflicció, ningú enqui confie.

Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viurehui?

Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meufracàs i aquest desig;

no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, nomésque poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estaciódel conhort

però no puc volar més. Vull saber a qui podriadir...

Malgrat que estic callada i no puc recordar capcançó,

encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu corque hauria de parlar.

Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es varebentar;

que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cantea les preocupacions anades.

Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’airecada volta;

una filla d’Afganistan que pot parlar allà onnecessite parlar.

[Versió de J. V. Cabrera feta a partirde la traducció a l’anglès de Khizra Aslam.]

“Lapidació”. Tela reciclada i tenyida ipedres embenades.

En la cartela explicativad’aquesta obra, Pepa Espasa explica: “Les teles estan tenyides de blau, perquèés el color de la majoria dels burca que porten les dones. La tela del centreés l’enreixat que porten a l’altura de la cara, i les pedres són les que elsllancen fins a matar-les, les quals han de tindre una mesura establida: nimassa menudes ni massa grans. Les he embenades per a representar el dolor, comels forats de les teles fan al·lusió a les ferides. La llum seria l’ànima queascendeix.”

Amb aquest VÍDEO, de només 2 min 39 segons, volem oferir una petitamostra del que pretenem que siga un homenatge a la poetaafganesa Nadià Anjoman. El projecte dintre el qual s’engloba, Un cant a l’esperança, està dedicat a totes les dones que pateixen el maltractament, ivol ser un cant contra el silenci i la indiferència.

Vídeo de SantiagoThevenet. Un tast del recital poeticomusical, i de les obres plàstiques queformen el projecte Un cant a l’esperança.

A la vostra disposició.

LA JUSTÍCIA TERRENAL

2012-01-30T00:50:00.000+01:00

BURRIBREUS JURÍDICS
30/01/2012

Segons diuen les sagrades escriptures, tot va començar quan Eva es va menjar la poma prohibida i va inventar el pecat (amb el passotisme d'Adam i la complicitat del dimoni, el qual, segons altres escriptures no tan sagrades, havia entrat en política per a forrar-se). Com a conseqüència, Déu va condemnar la humanitat a la pena i la misèria; a guanyar-se el pa treballant; a les cues dels hospitals; a les escoles en barracons; a suportar bufanúvols, corruptes, bigotes, mediocres i analfabets funcionals... I va anunciar que al final dels temps tindrà lloc un Judici Final on cadascú haurà de retre comptes a l'Altíssim per tal de rebre la sentència que determinarà la seua ubicació definitiva durant tota l'eternitat eterna (repetim que això està escrit a l'Antic Testament. Per a més informació poden consultar el Vaticà... però es recomana que s'esperen un poc, a veure com queden els rumors sobre els amiguismes, les corrupcions i els nepotismes que afecten la Santa Seu).

Ja saben també (Gènesi dixit) que la humanitat es va rebolicar, i això va obligar Déu a enviar un diluvi per eradicar de la terra el pecat i el desvergonyiment. Tan sols Noé, els seus familiars i una parella d'animals de cada espècie van salvar la pell. Per tal de prevenir que en el futur aparegueren nous desoris col·lectius, els descendents del patriarca van establir una sèrie de normes d'obligat compliment i uns castics sancionadors per a qui les incomplira (els tribunals, les fiscalies i els jurats populars vindrien després). Així es va inventar LA JUSTÍCIA TERRENAL.

Però la justícia terrenal no sempre és justa (invoquem de nou les sagrades escriptures per a recordar el judici contra Jesucrist, on Ponç Pilat es va rentar les mans amb aigua mineral, i el populatxo s'erigí en jurat popular per a condemnar el redemptor en favor del sanguinari Barrabàs) i, en els últims temps, sembla que els conceptes judicials han pres dimensions multicolor, en alguns aspectes de caire folklòric. Així, la premsa internacional considera que la justícia espanyola està fent el ridícul, principalment per l'enfebrit assetjament contra el jutge Garzón, i pertot arreu se senten rialles burlesques, sonores i escrites, provocades per les particularitats valencianes que envolten els assumptes judicials. Heus a continuació alguns BURRIBREUS molt breus sobre els darrers esdeveniments judicials que afecten el País Valencià (per a la justícia, la Comunitat Valenciana):

Auxiliiii!

CINC A QUATRE. Eixe fou el resultat de la votació entre els membres del jurat popular designat per a emetre el veredicte del "judici dels trages". Cinc digueren que Camps i Costa eren "no culpables" (per falta de proves), i quatre consideraren que hi havia proves suficients per a condemnar-los. Tinc la sensació que no calien tantes setmanes de pegar-li voltes al nano perquè cadascun dels membres del jurat emetera un vot que, possiblement, ja tenia pensat abans de començar el judici (estic convençut que els cinc del "no" són votants del PP, i els quatre del "sí" són "no" votants d'eixe partit). Tot i això, també sospite que algú dels "cinc" no ho tenia massa clar, perquè el fet que estigueren dos dies deliberant per a argumentar la resolució d'una manera tan ambigua podria donar a entendre que existia alguna possibilitat que es produïra un resultat a la inversa, i això hauria obligat a tornar al principi: designar un nou jurat popular i començar de nou el judici. Feien falta set vots per a la culpabilitat o cinc per a la no culpabilitat. Un resultat de sis a tres en sentit invers, per exemple, haguera propiciat l'anul·lació, la qual cosa hagués provocat un caos de conseqüències imprevisibles.

Te huevo un quiero

TE QUIERO UN HUEVO. Malgrat un veredicte tan raquític i qüestionat, les primeres reaccions de les forces vives peperistes van ser d'eufòria incontinguda, tal com ens tenen acostumats. Personatges com don Rus reptaven els enemics amb gestos tan bròfecs com infantils, i les manifestacions en favor de la justícia es deixaven sentir amb la força d'una ventositat mal reprimida. La sra. Cospedal feia des de Madrid el comunicat oficial peperí on, entre altres bravates triomfalistes, va preguntar, referint-se als dos personatges jutjats: "¿Quién repone la honorabilidad y el buen nombre de dos ciudadanos españoles...?". I ara pregunte jo: donya Dolores... vosté ha escoltat les gravacions que s'han pogut sentir durant el judici? No li ha caigut la cara de vergonya aliena? Ignorem a quina honorabilitat es refereix, però, en qualsevol cas, li recorde que aquest judici malparit és tan sols un esguitet de les calderes que fan bullir la trama Gürtel, i que la referida moguda va ser iniciada des dels interiors de la seua casa política. Per tant, no busque vosté recuperar honorabilitats entre els damnificats del sr. Camps, na Dolores. A nosaltres ens piquen molt poc els vestits dels "no culpables"; ens preocupen més els desgoverns delirants de don Francisco, que han conduït el País Valencià (Comunitat Valenciana per a vosté) a la ruïna econòmica, social i cultural. I no demanem multes ni presidis per a ningú; simplement pretenem que qualsevol justícia justa ens lliure per sempre més dels mals governants.

Senyor! Sí, senyor!

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO. Les carasses, actituds i reaccions de don Francisco durant el judici eren molt paregudes a les que interpretaven els protagonistes de la pel·lícula que acabe de referir, i això significa que el susdit absolt pot tenir algun problema psíquic (els gestos de don Ricardo eren més propis dels moments vergonyosos que es van viure en determinades sessions). Des de la cúpula pepera de les Valències s'han afanyat a demanar a Madrid que donen a don Camps una eixida política important, i em tem que realment només pretenen que s'emporten el flamant no culpable a la capital de les Espanyes, perquè saben que, si es queda ací, els donarà (a ells) més faena que un porc solt. No oblidem que aquest senyor va ser obligat a "sacrificar-se" perquè no entorpira la carrera de don Mariano cap a la Moncloa, i ara pretendrà liderar de nou el PPCV i, possiblement, que li tornen la presidència que li van furtar. En tot cas, na Dolores, eixe problema és de vostés, que no nostre. Reponguen les honorabilitats que consideren oportunes.

CADASCÚ QUE ES TOQUE EL SEU. Els membres de l'actual govern valencià es desfan en elogis cap als seus antecessors cada vegada que tenen oportunitat. Però quan els tiren en cara la ruïnosa situació econòmica que ens afecta, solen eixir amb alguna petenera, com va fer el conseller Vela, qui es va autoexculpar dient que ell només portava 6 mesos en el càrrec. Home, no!, don José Manuel: per a dir això hauria de reconéixer prèviament que vostés han heretat un autèntic desastre, i que ara els toca anar cagalló per sèquia per a eixir del pas. A més, si no estic mal informat, vosté porta 16 anys exercint alts càrrecs en l'àrea de la qual és actualment conseller. Si vosté aleshores només feia el que li manaven, diga-ho clarament i desemmascare els autèntics culpables. Si no, la gent continuarà tirant-los les culpes a vostés, com a continuadors dels seus benvolguts predecessors.

BURRIBREU D'EIXIDA. Teníem preparats alguns burribreus que afecten la justícia terrenal del País Valencià (Comunitat Valenciana per al Bigotes), com ara el saqueig d'Emarsa, les debilitats del duc Urdangarí o les reimputacions de l'inventor dels aeroports sense avions, sr. Fabra (per cert; quan un jutge va arxivar les causes contra el sr. esmentat, adduint que havien prescrit, els afins a don Carlos van muntar un festival en favor de la justícia. I ara tornen a qüestionar la cosa amb la tesi del complot. Com quedem?). Però no volem cansar-los amb les nostres modestes conjectures i ho deixarem estar ací, no siga cosa que ens torne la vena bíblica i ens pegue per parlar altra vegada dels inventors del pecat, del dia del judici final... o dels Quatre Genets de l'Apocalipsi. Facen bondat.

Au!, adéu.

DESPRÉS DE LES CENDRES, TORNEM A COMENÇAR

2012-01-17T07:16:00.003+01:00

Vall de Vernissa, gener de 2012

Maria Josep Escrivà

El dia 9 d’abril de 2011 havíem estat a Morella presentant un espectacle poètic, musical i fotogràfic, amb el títol de For sale, o 50 veus de la terra, basat en un llibre homònim en el qual cinquanta poetes valencians expressen, amb el format del vers, la seua particular relació amb el lloc o la porció de territori que els és emotivament més pròxim.

Portada de For sale, o 50 veus de la terra,
dissenyada per Pau Àlvarez per a
Edicions 96. Aquest gnom s’ha convertit en
la mascota fidel i agredolça dels nostres recitals.

En el moment de la coordinació del llibre, només s’hi va posar com a exigència que els poemes foren inèdits, i en cap cas no se’n va marcar el to. Però, dels 50 textos, va resultar que la immensa majoria es van fer ressò d’un país maltractat, d’un medi sobreexplotat, d’uns paisatges depredats i, en resum, d’un país posat “en venda” a mercè d’especuladors i de negocis urbanístics sense escrúpols. Aquest resultat va donar peu a acompanyar cada recital amb la projecció d’una sèrie d’imatges esfereïdores que el fotògraf Natxo Francés ens va cedir desinteressadament, i que ell mateix va anomenar, en el seu conjunt, “País en venda”. I igualment va marcar −la resposta dels poetes de For sale−, el caràcter del pròleg que jo mateixa vaig redactar, amb el títol de “Quan els homes escupen a la terra...”, extret d’una citació del “Missatge del Gran Cabdill Seattle al President dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855”:

“Allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s’escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra”.

Un mur monstruós d’edificis entre l’horta i la mar.
La mirada sempre compromesa de Natxo Francés
ensenya cruament els atemptats urbanístics
comesos al nostre país.

L’endemà d’aquell recital sacsejador de consciències adormides, mentre recorria els carrerets de Morella amb la intenció d’endur-me’n alguna instantània fotogràfica, a través d’una finestra oberta, un televisor difonia la notícia catastròfica d’un incendi que, des de la nit de divendres 8, arrasava sense control els termes de Benicolet, Llutxent, Almiserà i Ròtova, entre la Vall d’Albaida i la Safor. Hi vaig seguir tota l’explicació palplantada als peus de la finestra. Les flames havien cremat ja, en aquelles hores matineres del dissabte 9 d’abril, centenars i centenars d’hectàrees. Tot apuntava que el foc havia estat intencionat.

Als pobles del voltant del riu Vernissa, a la Safor, feia anys que un col·lectiu de gent, amics i còmplices de causes comunes, havien posat en marxa un projecte anomenat Ecomuseu VernissaViu, basat en un concepte nou de gestió, d’estudi i valoració d’un territori, del seu patrimoni natural i cultural, amb finalitats científiques educatives i d’optimització racional dels recursos econòmics. Amb l’incendi, una zona importantíssima emmarcada dins d’aquest projecte havia quedat carbonitzada. Només a Ròtova, 400 hectàrees, especialment el barranc d’Atanasi, amb dues reserves de flora i una de fauna, adquirit i gestionat des de fa anys pel Centre Excursionista d’aquest poble.

Foto extreta del bloc A un tir de pedra.

El coratge i la implicació de la gent que gestiona aquest espai d’opinió

ens mereix gran admiració, i compta amb tot el nostre suport.

Ací hi ha la cara i la creu, amb les barrabassades dels polítics

que ens malgovernen, i la impressionant resposta crítica,

i raonada, de la gent que ja n’està tipa.

En aquells dies, les paraules del cabdill Seattle s’havien quedat enganxades al cap com un martelleig: “quan els homes escupen a la terra, s’escupen a ells mateixos.” No havia tornat a xafar aquella zona des de l’abril fatídic de l’any passat. I tenia pendent el deute amb mi mateixa d’escriure tot això en algun lloc. “Quan els homes escupen a la terra...” em pareixia un títol idoni que expressava l’amargor i el més que justificat sentiment de ràbia i d’impotència.

Recorrent la Ruta dels Monestirs, així es van trobar
uns companys un bon tram del camí, a penes uns dies
després de l’incendi de l’abril de 2011. Foto: Josep Olaso.

I encara gràcies que almenys els mitjans se’n feren ressò, i s’hi van sentir les veus crítiques d’aquells que ficaren el dit a les nafres de tants càrrecs públics que permeten urbanitzar indiscriminadament en terrenys que, en el cas d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, han de ser protegits abans que qualsevol paratge natural. Si disposeu de 15 minuts, us recomane que mireu aquest reportatge produït per Punt 2. Un exemple commovedor de com, a pesar de totes les agressions, la natura segueix el seu cicle ininterrompudament.

“Ròtova. Un camí entre cendres”. Un reportatge de gran qualitat dintre del programa Medi ambient, dirigit per Xelo Miralles. Amb tema musical inclòs del grup Atzukak: “Després del foc”, sobre un poema de David Gironés (min. 13 aprox.) Tot plegat, una joia de vídeo.

Deia que no havia tornat a la zona cremada. Fins diumenge passat. M’hi va acompanyar l’amic, activista incansable, i ara regidor per Ròtova, Jordi Puig. Un 8 de gener; nou mesos justos, casualment, després del drama del foc. Primer ens regalàrem una visió panoràmica de la vall de Vernissa des de dalt del castell de Palma. I després agafàrem, des de Ròtova, el camí que condueix al castigat barranc d’Atanasi. Quasi impresa a la retina duia la fotografia de Xavier Ródenas sobre la qual havíem estat treballant els tres en els últims dies: un tram de senda on les cendres encara fresques de l’incendi deixaven pas al verd indemne. Una metàfora que, presa des del costat de les no-cendres, ens havia de servir com a encoratjament esperançador de cara al nou any. Una amable imatge poètica que, per a sorpresa meua, ens va eixir al pas tot al llarg de la nostra excursió de muntanya. Perquè el barranc d’Atanasi, i el Blanc, continuen mostrant els estralls del foc. Però al voltant dels troncs cremats, i de les vores dels camins, han crescut mates de llentiscle, i de murta, i els margallons ja fa temps que s’espampolen des d’una supervivent soca negra. L’aigua hi continua fent el seu camí, a la font de les Galeries, i generant vida al seu pas. I des de les cavitats dels garrofers, s’hi veuen arrancar amb força tiges noves.

Jordi Puig va fotografiar aquest brot de garrofer
imposant-se entre el ramatge carbonitzat d’un pi.

Tot al llarg del camí trobàrem un sotabosc lluent de murtes i de llentiscles. Els troncs negrellosos hi resisteixen per a recordar el dol viscut en aquella terra.

Una altra vegada la natura, imparable, invencible, capaç de sobreposar-se a les agressions, aliena a les misèries caduques dels humans, em va donar una bona lliçó de noblesa: “allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra”. Si això és així, el nostre convenciment en la capacitat d’autosuperació, i el missatge constructiu que hem estampat a la foto de Xavi, és ben factible, perquè parteix d’uns fets constatables per qualsevol que s’hi vulga deixar caure. Això és: que més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. Faríem bé −a banda de creure en aquesta espècie de fe pagana− d’actuar-hi en conseqüència. Jo començaré per canviar el títol amarg amb què havia pensat encapçalar aquestes línies per un altre de més positiu.

Xavier Ródenas, Jordi Puig i M. J. Escrivà hem volgut compondre aquesta tarja felicitadora de l’any 2012, amb el missatge que un altre model de gestió del territori, i del país en general, és, a banda de possible, vital.
I que res ni ningú no ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.

MARIMADRID INFORMA (burribreu divertit)

2012-01-12T03:20:00.000+01:00

Començarem aquesta burrientrada demanant disculpes per l'escassa activitat burribloquera durant els darrers dies. No és que ens hagem apuntat a la febra retalladora que estan posant de moda els polítics (ja ho han retallat tot, excepte els jornals i els privilegis que ells mateixos s'han autoconcedit), però les circumstàncies ens han obligat a reduir el temps que habitualment dediquem al burribloqueig actiu per tal de rematar uns compromisos literaris que havíem assumit. Suposem que en 8 o 10 dies podrem tornar a la nostra normalitat habitual, i continuarem oferint-los tot allò que done de si la realitat més actual amb el nostre punt de vista, bròfec, però benintencionat.

Ignasi Moreno, Sóc Qui Sóc i Pepa Pons.
Les tres signatures més prolífiques del burrigrup.

Malgrat tot, l'activitat burrifacètica està vivint moments brillantíssims a través del burrigrup del Facebook gràcies als burrigrupers Ignasi Moreno, Sóc Qui Sóc i Pepa Pons, els quals mantenen l'olla bullint amb les seues freqüents publicacions, plenes de gràcia, ironia i interés.

Comencem, doncs, l'any burribloquer amb un burribreu divertit. La protagonista és novament la nostra Marilópez, la presentadora de la tele de l'esperança (de l'Esperança Aguirre, clar) a qui vam descobrir a través d'aquell popular comentari on despotricava del moviment 15M, i documentava la violència dels indignats catalans amb unes fotos de les revoltes de Grècia. Com que la tal Marimadrid sol ficar la pota cada dos per tres, vam decidir un bon dia incorporar-la a la nòmina de muses negres del burribloc, i per això és "La nostra Mari".

Tres-cents milions de persones (segons els comptes de Marilópez)
van retre homenatge a Telemadrid, una tele tan simpàtica com Canal 9)

I hui els presentem un vídeo (molt curtet, això sí) que recull una brillant intervenció on l'esmentada negramusa anunciava que el nombre de persones que habitem el planeta Terra és de 7 bilions (la nostra Mari és un autèntic desastre en matemàtiques; en una de les manifestacions d'indignats a Madrid va dir que hi havien assistit 2.000 persones, quan els organitzadors deien que n'eren un milió i la policia deia que 200.000). La premsa internacional se'n va fer ressò quan, oficialment, vam arribar als 7 mil milions d'habitants, però la xerraire en qüestió va dir que n'érem 7 bilions (és a dir, 7 milions de milions de persones). Miren, miren i escolten:

Sííí, Mari, ja sé que en determinats llocs d'influència anglosaxona el bilió porta 9 zeros, però tu saps que els vehicles anglesos tenen el volant a la dreta i circulen per l'esquerra, i a la resta del món ho fem al revés (i en el teu cas sembla que la dreta per on circules és bastant extremada). Mira, Mari, qualsevol diccionari de qualsevol llengua procedent del llatí, i veuràs com els nostres bilions s'escriuen amb dotze zeros, i per tant, Mari, tu vas dir que en el món érem 7 milions de milions d'habitants (també, segons tu, 4 dels quals són asiàtics), i no 7 mil milions com marca l'ortodòxia de la llengua que parles. Segons la teua forma de comptar, els indignats de la manifestació de Madrid que tractaves de minimitzar haurien sigut mil milions; a l'inútil Senat que suportem hi hauria quasi 300.000 senadors; i, de Marilópez, n'hi hauria 1.000... I ja saps, Mari, que de Maris, no n'hi ha més que una.

Cuida't, Mari, però ensenya't a comptar amb els dits; veuràs com els comptes t'ixen més redons.

Un bilió de besos, Mari. I records a donya Esperança.

GÈNESI APÒCRIFA (I COMPRIMIDA) DE LA BURRERA

2011-12-31T06:24:00.000+01:00

Tomàs Llopis

Maria Josep Escrivà

Coassessors lingüístics de BurreraComprimida SA

El mes de novembre acomplia aquest burribloc el seu primer any d’existència. I un mes abans se n’acomplien dos de la celebració, a Pego-BB [Bressol de la Burrera], d’un espectacle memorable que feia de tret d’eixida i presentació en societat del Cd titulat El cantar de la Burrera. Allí actuàrem com a introductors Tomàs Llopis i Maria Josep Escrivà, en condició de coassessors de Bucomsa, de copresidents de l’Acadèmia Valenciana de la Burrera i, sobretot, d’incondicionals de la causa burra i admiradors de tots i cadascun dels membres que componen, han compost o compondran aquesta Societat Anònima que s’ha establert a la Terra per comprimir la burrera que altres expandeixen.

Sessió d’escalfaments previs a una sessió d’El Cantar de la Burrera, en aquest cas al teatre Micalet de València, el dia 12 de novembre de 2010. Una curiositat: la pancarta decorativa correspon a una actuació que aquell mateix dia hi feia també Xavi Castillo. Foto: MjE

A Pego, ens hi acollí la filà de dones mores HA-BEN-SAHINES que s’encarregaren de l’organització de l’acte i de la convocatòria exitosa. Com que guardem un bon record d’aquella brillant intervenció compartida, hem decidit fer donació, a l’arxiu del bloc Burrera Comprimida SA, del text que ens va fer de guió en aquella nit històrica del 16 d’octubre de 2009. Amb el complement gràfic d’algunes instantànies el valor de les quals són aquells i aquelles que els posen cara. És impossible deixar-hi constància de tots els que són. Els i les que estan ho fan en representació d’aquesta immensa tropa de persones humanes unides pel do comú de practicar burrera, i sobretot, de gaudir-la i de fer-la gaudir.

La Burrera també va cantar a Barcelona l’any 2009, al Verger del museu Marès. Francesc Vila en va fer un bell reportatge fotogràfic.
A la imatge, el trobador Bolufer acompanyat del músic Enric Murillo

Per a llegir la susdita introducció

(il·lustrada amb fotos memorables)

clique a continuació:

▼▼▼▼

“FAÇA’S LA BURRERA!” I LA BURRERA ES FÉU

(cliiic)

ENTRE PARÒDIES

2011-12-22T20:04:00.000+01:00

TALLS I RETALLS (capítol segon)

LA SONATA DE LA PECATA MINUTA

BUCOMSA EN TV

Capítol anterior:

INTRODUINT INTRODUCCIONS (cliiic)

El passat 8 d'octubre presentàrem al burribloc que ara tenen entre ulls l'inici de la sèrie d'audiovisuals que vam tenir l'ocurrència d'intitular TALLS I RETALLS (cliiic). Amb aquesta mampresa portem intenció de resumir en capítols l'experiència televisiva de BURRERA COMPRIMIDA SA (cliiic) a través de LA SONATA DE LA PECATA MINUTA, un programa insòlit que es va emetre a Canal 37 TV entre els anys 2001 i 2003.

ENTRE PARÒDIES és el títol de l'entrega que ara els oferim, la qual recull fragments d'algunes paròdies interpretades per l'equip del programa durant les edicions 79 i 80 (any 2003). Van intervindre: Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Cristina Seguí, Lady Malva, Kiko Pastor i el mestre Giovani Pastoreli (a banda dels convidats, als quals dedicarem altres capítols).

Aclarim que això de Talls i retalls no té res a fotre amb les retallades que anuncia el nou govern espanyol. Esperem que, amb l'excusa de la crisi, no se'ls ocórrega retallar també les llibertats que encara es respiren a les xarxes socials. Amén.

Heus ací, doncs, l'enllaç d'accés al "Youtube" on hi és allotjat el susdit vídeo:

▼▼▼▼

ENTRE PARÒDIES (cliiic)

Hauran vist que el videoclip que posa fi al reportatge no té pèrdua; per això hem muntat un altre vídeo a banda que conté només la irreverència floral que vam intitular GAMBERRADA FALLERA. Aquest és l'enllaç:

▼▼▼▼

IRREVERÈNCIA FLORAL (cliiic)

GALERIA DE FOTOS

Tal com vam fer en l'anterior entrega, per a completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos pertanyents a diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava la Pecata Minuta:

Joan Castejón, Vicent Torrent (Al Tall), Vicent Balaguer i Tomàs Llopis
són alguns dels més de 300 convidats que van passar pel programa.

Instantànies de Joan Pellicer i Miquel Samper (Michel) durant les seues
respectives intervencions.
Joan i Miquel, així com Pep Bas, Vicent Pérez, o Joan Monleón
ja no estan entre nosaltres. Tindrem oportunitat de recordar-los
en propers capítols de Talls i retalls.

Mirar cada setmana els ulls de la sra. Maria i parlar-li
a cau d'orella televisiva era un goig indescriptible.

L'amplitud i la qualitat de l'equip humà del programa permetia provocar
tota classe de situacions, per insòlites que foren.

ENTRADA SONORA (ARTICLE RECITAT)

2011-12-16T20:26:00.020+01:00

REEDICIÓ

17/12/2011

i tornaran les obscures oronelles...

Dibuix: Àlex Seguí

El passat 22 d’abril publicàvem l’article que podran llegir més avall, el qual vam il·lustrar amb l’àudio que ara mateix estaran sentint si tenen els altaveus connectats i el correcte funcionament dels dispositius ho permet. Es tractava d’un experiment on la connexió sonora s’activaria de forma automàtica, i els nostres visitants podrien escoltar Salvador Bolufer recitant la previsió astrològica que va publicar l’any 2003 al Calendari dels Brillants, i alhora podrien també llegir els comentaris que vam escriure sobre la coincidència entre els fets ocorreguts l’any referit, encertats al cent per cent per l’esmentada previsió, i els esdeveniments patits durant l’any 2011 que ja estem acabant.

Però hi ha una estrofa del poema astrològic que aleshores no vam comentar, i ara, com que el fragment en qüestió conté un important encert comú entre els dos anys comparats, volem deixar-ne constància. Es tracta del següent paràgraf:

Al novembre hi haurà un canvi de govern

(no està clar fins que aparega als butlletins),

i després de la tardor vindrà un hivern,

tan fredós, segons anota el meu quadern,

que aconsella dos parells de calcetins.

Quan fou escrita la previsió (desembre de 2002) no hi havia cap indici que indicara un canvi de govern al novembre, però les eleccions al Parlament de Catalunya, que s’havien previst abans de l’estiu, es retardaren fins al susdit mes i Pasqual Maragall va rellevar Jordi Pujol en la presidència. I al 2011 ha passat la mateixa cosa al govern d’Espanya, ja que les eleccions generals estaven previstes per a 2012 i s’han avançat al novembre passat. Com a conseqüència, l’Estat espanyol canvia de (des)govern i fa bones les imprevisibles previsions que preveia Bolufer l’any 2002.

Per això, i també perquè aquest post és un dels que més visites ha rebut en la història del burribloc, hem decidit reeditar-lo a la salut de tots vostés.

De res.

EDICIÓ

22/04/2011

QUALSEVOL PAREGUT AMB LA COINCIDÈNCIA ÉS PURA REALITAT

El calendari dels Brillants.
Anuari on Bolufer
publicava les previsions.

Si tenen vostés connectats els altaveus de l'ordinador (si no, els recomanem que els connecten), sentiran la veu del trobador oficial d'aquesta santa casa, Salvador Bolufer, recitant la previsió astrològica que ell mateix va escriure, on es cantaven les ventures i les desventures que els astres havien previst per a l'any 2003. Hem trobat aquest àudio mentre posàvem ordre al material descontrolat que habita les nostres prestatgeries i el disc dur de la computadora, i hem comprovat que la previsió esmentada podria ser vàlida per a l'any que ara estem vivint. L'any 2003 hi havia eleccions municipals i autonòmiques i el 2011 també, i les circumstàncies no han canviat massa (i si ho han fet, ha sigut a pitjor).

Les fortes inversions en GESCARTERA
d'algunes congregacions religioses van
propiciar molts acudits d'aquest tipus.

Els estafadors es gastaven autèntiques
fortunes en putarrangues.

Al 2003 encara estava calentet l'assumpte de Gescartera, un escàndol financer en el qual van desaparéixer més de vint mil milions de les antigues pessetes (cent vint milions dels actuals euros), amb més de vint mil afectats que incloïen empreses públiques, ONG i importants congregacions religioses (a qui fou l'amo de la tal agència de valors, un tal Antonio Camacho, el condemnaren a 11 anys de presó; tenia una cinquantena d'acusacions i es va poder comprovar l'autèntic dineral que s'havia gastat en putarrangues; també fou condemnada a 3 anys la germana de qui aleshores era Secretari d'Estat d'Hisenda). Actualment suren un fotimer de gescarteres i altres casos de corrupció pertot arreu de l'Estat espanyol, però molt especialment a les nostres enrarides terres. Al 2003 va debutar el senyor Camps --Don Francisco-- com a president de la Generalitat Valenciana, i pareix que enguany continuarà "debutant", més cremat que la pipa d'un indi, després de la seua autoproclamació com a candidat, referendada per Madrid.

Ui, ui uiiiiiiii...

Per cert, sembla ser que la batalleta que el senyor Camps i el Senyor Zaplana van iniciar aquell any pel control de les valencianies encara perdura, i ara han defenestrat els barons zaplanistes que encara quedaven, els quals han seguit l'exemple de l'expresident del govern, Senyor Álvarez Cascos, i han abandonat el PP per a presentar-se a les eleccions en llistes alternatives. Curiosament, un bon grapat d'expepistes dissidents, quan eren primeres espases del partit, predicaven contra els agraviats que van fer allò que ells acaben de fer (en algun cas, fins i tot els tractaven de trànsfugues). De zaplanistes capdavanters ara només queda el Sr. Ripoll defensant la fidelitat al partit, però, segons diuen, el dirigent esmentat va exigir als de Madrid que li havien de garantir la continuïtat com a President de la Diputació d'Alacant a canvi de mantenir la referida fidelitat. Se sap que, en determinats casos, Don José Joaquín havia tancat llistes a determinats municipis donant prioritat als vots que li asseguraren la majoria a la diputació, sense pèls a la llengua a l'hora d'arremetre contra qui discrepava de les seues decisions i abandonava el PP per a formar una llista d'independents. Veurem què passa si algun dia li paguen, a ell, amb la mateixa moneda.

La situació de Canal 9 al 2003 semblava que havia tocat fons, però no. Huit anys després, el control de l'opinió i la manipulació informativa han anat creixent i creixent, i ara ens trobem amb una televisió pública arruïnada, amb una cua immensa de creditors als qui no pot pagar, amb l'audiència per terra, amb un dirigent processat per qüestions de pelila (aquell que va dir un dia que estava en política per a forrar-se), i amb una sèrie de presentadors disposats a seguir les directrius que segurament tindran marcades per a ocultar i manipular informació d'acord amb els interessos dels amos.

Llach cantava dalt un camió i milers
de persones l'escoltaven. Donya Rita no
va tenir a bé autoritzar el muntatge d'un
escenari.

Uns amos que últimament ja fan aigua pel cervell i fan coses que no haurien d'estar tolerades en un estat de dret. Uns amos que amenacen i castiguen els artistes que els critiquen (recordem que van tirar d'un bac al carrer Josep Lluís Fitó, que era comentarista habitual a les partides de pilota, pel fet d'haver escrit l'obra de teatre Corrüptia, contrària als interessos dels governants. Uns amos que van intentar suspendre un concert d'Obrint Pas i La Gossa Sorda, malgrat que els organitzadors tenien els permisos corresponents i set mil entrades venudes. Uns amos que impedeixen les emissions de TV3 basant-se en no sé quina llei, i que burlen la presència tumultuària d'assistents a la recent manifestació contra la tal cacicada impedint l'ús de la plaça de bous i el muntatge d'un escenari per tal que actuara Lluís Llach (ja saben que el cantautor esmentat va cantar i va tocar el piano dalt d'un camió). Uns amos que, entre altres bogeries, inauguren aeroports sense avions i presenten projectes que ja havien presentat abans, uns amos que intenten a través d'una demanda judicial el tancament dels web i els comptes de Facebook que van divulgar la també recent manifestació contra la corrupció, i uns amos que, entre altres etcèteres han fet un ridícul espantós en presentar una demanda contra TVE, Telecinco, Cuatro i La sexta per haver fet comentaris sobre els imputats en casos de corrupció que s'han inclòs a les llistes (sembla ser que la tal demanda va ser retirada per ordre de la direcció de Madrid. Que afrontats estarien).

Canal nou-Canal meu
El canal de Don Francisco

I contra això, igual que al 2003, hi ha una oposició poc sorollosa, amb líders completament desconeguts per al gran públic i que, salvant algunes actituds individuals, no està mostrant la força necessària per a convertir-se en una alternativa il·lusionant, capaç de traure la gent del conformisme i l'apatia generalitzades, amb un PS...PV? cada vegada amb el roig més descolorit, i amb un eixam d'esquerres unides, nacionalismes enfrontats i grupets escampats i barallats, que campen en solitari per entre les runes d'aquest país de mai més (això de "país de mai més" ho he emprat de l'amic Xavier Aliaga. Eixa frase em sembla molt poètica).

Bé. Això és el que hi ha (sota el nostre punt de vista, clar). Mentre escrivíem aquestes lletres escoltàvem la previsió astrològica del 2003, i hem arribat a la conclusió que és tremendament generosa per a aplicar-la a 2011. Però nosaltres som així de generosos.

Si volen escoltar de nou el poema, cliquen damunt la primera caselleta de la barra que inserim a continuació. Si volen veure la pantalla en format Youtube, cliquen damunt la petita imatge que es veu al centre de la barra esmentada.

ESTAFES PRESUMPTES

2011-12-11T21:50:00.002+01:00

Vicente Sanz és un d'eixos que, segons ell mateix va insinuar (presumptament, clar), entrà en política per a forrar-se. Malgrat aquesta presumpta declaració, presumptament enregistrada amb una presumpta gravadora, el seu partit (PP) va consentir que utilitzara la RTVV com a instrument per a aconseguir les seues presumptes il·lusions. I allí estava ell, ostentant càrrecs directius (darrerament era el cap de personal) i cobrant xifres astronòmiques que ara devem entre tots.

Però, pel que es veu, don Sanz no s'acontentava només manant i cobrant; sembla que també li agradava practicar assetjaments (açò és una presumpció), pelila en mà (açò és una metàfora), per tal de gaudir els encants íntims de les empleades (açò és una hipòtesi). Tres de les afectades van denunciar els fets, i ara està acusat d'abusos sexuals.

Ja fa temps que va la cosa. Els responsables polítics de l'ens van actuar --i actuen-- amb la foscor a què ens tenen acostumats (¿qué digo? ¿qué hago para que no se entere el populacho? ¿I si la Mònica Oltra se desboca?) i ara, damunt, ens tocarà pagar una indemnització al presumpte per no haver actuat en temps i forma (sembla que els referits mandataris van visualitzar un vídeo que demostrava la crua realitat de les acusacions, però no van reaccionar oficialment fins que no hi havia més remei). Els fets són presumptes, però el vídeo, que conté imatges aterridores, és real. Naturalment, els serveis informatius del joguet públic continuen sense donar-se per al·ludits.

FOTO HISTÒRICA
quina corbata els agrada més?

Al post que publicàrem el passat 3 de juny (TELEVISIÓ SENSE VERGONYA (cliiic)) ja comentàvem que moltes persones no s'expliquen els resultats de les eleccions a les nostres valències, malgrat el rosari de despropòsits que estem patint des de ja fa anys, i postil·làvem també sobre diverses raons que, al nostre entendre, influeixen sobre les masses de forma determinant, entre elles la descarada manipulació de Canal 9. Convindran amb nosaltres que no són iguals les decisions polítiques que els governants tenen dret a prendre, per tendencioses o criticables que siguen, que les accions de govern impròpies de qualsevol estat de dret. Per eixe motiu pensem que actituds com la d'impedir que els valencians vegem TV3, evitar la pluralitat política i prohibir l'accés als mitjans de comunicació públics dels discrepants, o tergiversar oficialment qualsevol realitat (per exemple) no són coses debatibles ni discutibles, són abusos de poder o, simplement, presumptes estafes polítiques.

A l'article que hem enllaçat abans incloíem un vídeo amb les intervencions de Mònica Oltra en un dels pseudodebats que van tenir lloc a Canal 9 (un debat imposat per llei, que no per voluntat dels governants, que es va gravar de matí i que es va emetre a hora de dormir), i preguntàvem si els resultats d'aquell 22M haurien sigut els mateixos en el cas que intervencions com aquestes hagueren aparegut a Canal 9 amb alguna freqüència i regularitat durant els 4 anys de legislatura.

Mentre la sra. Oltra parlava,
ells miraven paperets.

Doncs ara repetim experiència, i inserim a continuació un vídeo recent amb el raonament de l'esmentada Mònica durant la compareixença de l'encara director general de l'ens, Sr. López Jaraba. Dura poc més de 8 minuts que no tenen pèrdua. Per curiositat, observen don Jaraba i l'home que seu al costat (em sembla el mateix que l'any passat esgarrava paperets durant les intervencions de la diputada)... paper amunt, paper avall, ara faig com que escric, ara torne a capgirar els papers, sense mirar per a res la cara de la sra. Oltra i aparentant indiferència total. Molts de vostés ja deuen haver vist el referit vídeo (va circular durant uns dies per les xarxes socials), però els convidem a revisualitzar-lo i a ensenyar-lo als amics i als familiars que no hagen tingut eixa oportunitat (ja saben que les coses d'Internet, malgrat la seua ràpida expansió, encara no estan a l'abast de la majoria de votants). I tornem a fer-nos la mateixa pregunta: serien els mateixos resultats electorals si intervencions així aparegueren de tant en tant al descans de l'Alqueria Blanca?... I si els informatius de Canal 9 divulgaren a diari un resum de tot el que es publica a les xarxes socials?

ALÍ BABÀ I ELS 40.000 PRESUMPTES

2011-12-04T01:07:00.006+01:00

Alí Babà i els 40.000 presumptes
(versió contemporània de Les mil i una nits)

BURRIBREUS DE BUCOMSA

(BURRIBREUARI)

ACTUALITZACIÓ AL 03/12/2011

NOTÍCIES, CURIOSITATS

I COMENTARIS EXPRESSATS

EN FORMAT BREU

RTVV. Qui mana, mana

Els dies laborables solc escoltar l'informatiu que emet Ràdio 9 a primera hora del matí. Ho faig mentre viatge, primerament perquè és l'únic dial que aguanta sense talls ni interferències el trajecte que faig de casa al treball, però també perquè m'he acostumat a contrastar la realitat que divulga la ràdio esmentada amb la que transmeten la resta de mitjans de comunicació que tinc més a l'abast, com ara els periòdics habituals d'aquesta zona i les notícies que apareixen al facebook, normalment extretes dels diaris d'àmbit estatal i d'algun canal de televisió.

A continuació mencionaré, en format burribreu, algunes notícies d'interés públic que s'han produït durant els darrers dies, publicades pertot arreu i omeses per RTVV... eixe joguet desprestigiat, que devem entre tots, i que actua al servei partidista i capriciós dels mandataris que el malgovernen:

D'HERODES A PILATOS. El Tribunal Suprem ha revocat la decisió de l'Audiència de Castelló, i ha ordenat que don Carlos Fabra (el de l'aeroport sense avions) siga jutjat per cinc delictes de frau fiscal. Recordem que l'audiència esmentada va considerar prescrits quatre dels cinc delictes imputats a don Carlos, qui es va afanyar a comparéixer davant els mitjans de comunicació per a presumir d'innocent (va vendre la tal prescripció com una declaració d'innocència) i jactar-se dels jutges que havien intervingut en les causes. Fins i tot, l'ara ministrable don Esteban González Pons va exigir des de Madrid que demanaren perdó a l'home que don Mariano havia proclamat ciudadano ejemplar. No sabem què passarà amb aquest cas, que ja fa pudoreta; pel moment, la pilota entra en joc altra vegada i... comencem de nou.

-----------------------------------------------------------------

LES GAVINES VOLADORES. L'aeroport de don Carlos sí que apareix moltes vegades a Ràdio 9 (i a la tele morosa també, clar), però sempre el mostren entre deliris fantàstics i autobombos envanits. Pel moment, allí només volen gavines i algun que altre voltor falconiforme. Miren el que diu l'altra premsa:

-----------------------------------------------------------------

BUGUI-BRUGAL. Ja sabem que casos com Gürtel o Brugal, tan amplis en ressonància com vergonyosos de fet, no existeixen per a RTVV. Això sí... a tota hora apareixen comentaris indignats sobre les presumptes malifetes a Galícia de l'actual ministre de foment José Blanco. I no és que, a nosaltres, no ens interessen les maldats que faça qualsevol en un lloc qualsevulla, però homeee... les d'ací ens agafen més a prop, no troben?

En la setmana que acabem d'acabar s'han publicat un parell de notícies bastant sonades: la negativa de don José Joaquín Ripoll a declarar sobre el Brugal, i l'escandalera ocorreguda a les Corts durant la compareixença de Sonia Castedo, sobre les presumptes irregularitats del PGOU d'Alacant. Ràdio 9 no s'ha donat per al·ludida i Canal 9 ha fet la vista grossa:

-----------------------------------------------------------------

EL SAQUEIG DE PINEDO. Segurament ha estat la notícia més comentada de la setmana. EMARSA, una empresa pública que presumptament (ací tot és presumpte) es dedicava a depurar l'aigua de València, ha sigut saquejada pels seus directius (i directives), els quals, entre viatges, hotels, compres falses, putarrangues, balafiaments i tota classe de pràctiques delictives, no han deixat estaca en paret (si pregunten al sr. Google per EMARSA, podran passar-se 40 dies i 40 nits llegint barbaritats sobre aquest tema).

Per l'esmentada condició d'empresa pública es dedueix que els responsables tenen molt a veure amb la política i els polítics, però, pel moment, tothom està llevant-se les puces de damunt de la manera que ens tenen acostumats. N'Alberto Fabra va manifestar que se sentia avergonyit per aquests fets i va anunciar la seua voluntat que es cree una comissió d'investigació a les Corts. Això fou dijous; i divendres, les veuetes de Ràdio 9, que fins aleshores no havien dit ni xufa sobre l'assumpte, es van afanyar a donar-nos-en la primícia. Esperem que al final siguen empresonats els autèntics capitostos de la trama, i que no apanyen la malifeta empresonant només els 4 desgraciats que han ficat les urpes on no devien, i s'han omplit les butxaques amb les tècniques dels antics saquejadors de l'oest americà.

Per cert, sembla que un dels pillets implicats era proveïdor d'equips d'informàtica, i es va comprar a ell mateix (amb diners que ara devem tots) 200 impressores i 393 monitors en 3 anys i mig, és a dir, que cada dos dies s'autocomprava un aparell nou. Quan el jutge li va preguntar el motiu d'aquestes compres exagerades, va contestar que el material informàtic s'estropellava ràpidament perquè hi havia pujades de tensió, goteres i ratolins (pel que es veu, eixe senyor desconeix que hi ha electricistes i obrers, i que les tendes especialitzades venen mata-rates baratets... i si no, amb un parell de gats famolencs s'haguera evitat que les ratetes es menjaren els monitors). Vergonyós, no troben?

QUI ET VOL BÉ T’HA DE FER PLORAR...?

2011-11-27T01:53:00.002+01:00

Maria Josep Escrivà
Assessora lingüística de Burrera Comprimida SA

Hem llegit articles; hem conegut informes; hem sentit xifres, i dades, fredes, esgarrifants i rutinàries; hem assistit a actes, més o menys protocol·laris, més o menys impactants; ens hem sumat a manifestos, i fins i tot hem col·laborat activament a donar suport i fer visible el Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones. I tanmateix −i ens dol molt reconèixer-ho−, ens continua dominant una gran dosi d’escepticisme i de perplexitat davant d’aquesta causa.

“Després de la mort, la llibertat”, una de les obres que forma part
de l’exposició Un cant a l’esperança, de l’artista Pepa Espasa.
La imatge de fons és el rostre de la poeta afganesa Nadià Anjoman,
morta −presumptament− pel seu marit l’any 2005,
després que la jove haguera publicat un llibre de poemes.
L’exposició es pot visitar al Centre d’Art Ca Lambert, de Xàbia,
fins al 8 de gener de 2012.

I és que, al costat dels motius per a l’optimisme, sobretot aquells que deriven de la conscienciació i la visibilitat del problema, continuem detectant motius d’alarma. Perquè, contra la no-paritat, profundament instal·lada −encara!− en la realitat de cada dia, entre drets i deures atribuïts a homes i dones, només hi ha un camí inqüestionable i productiu: educació, educació i educació. I tanmateix, segons les conclusions d’un informe elaborat per la Federación de Mujeres Progresistas, a partir de quasi 1.400 qüestionaris realitzats en instituts de secundària, el 80% dels joves entrevistats considera que la xica ha de complaure el seu xicot; més del 40% pensa que el xic té l’obligació de protegir-la, a ella, i al voltant d’un 60% està d’acord que els zels són normals en una relació. Amb això no volem dir que els homes amb instint protector siguen maltractadors en potència, ni tampoc que les dones abocades a la complaença i gaudi de les seues parelles estiguen predestinades a esdevenir màrtirs de la causa. Però sí que ens atrevim a asseverar que aquestes consideracions alimenten unes relacions poc o gens fonamentades en la igualtat, en la llibertat o en l’autodeterminació personals.

Fa uns mesos vam parlar en aquest bloc (Ja n'hi ha prou, de prínceps blaus) de la història d’una Ventafocs moderna que havia superat la seua decadència afectiva i personal després d’haver arribat a una conclusió tan evident com dificultosa: “Després d’haver viscut anys amb un, es va adonar que els prínceps no et salven... tampoc els camioners, ni els discjòqueis, ni les pastisseres... Va deixar de sentir-se culpable, es va perdonar i fou conscient que l’única capaç de salvar-te... ets TU MATEIXA!” Ningú amb dos dits de consciència hauria de dubtar que aquest és el camí.

Imatge de la protagonista de La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus, en un pòster que la il·lustradora Myriam Cameros ha cedit des de la xarxa per a recordar el 25N.

Conclusions com les de la Ventafocs són les que pretenen expandir diverses associacions que centren les seues activitats a denunciar i combatre el maltractament, com ara la Xarxa de Dones de la Marina Alta (xarxadones@gmail.com). O com Matria (associaciomatria@gmail.com), una associació amb l’objectiu primer de facilitar suport, orientació, informació o assessorament a dones que pateixen o han patit violència, assetjament o discriminació, però que tampoc oblida la importància de la formació, de la informació i de l’educació en la igualtat i per a la igualtat.

Esquela amb què la Xarxa de Dones de la Marina Alta ha volgut recordar
les 69 víctimes de la violència masclista computades a Espanya
des del novembre de 2010 fins al de 2011.
Imaginen-se l’impacte mediàtic si aquestes dones hagueren mort a conseqüència d’un atemptat terrorista...

De l’Associació Matria va partir la idea de mostrar, el dia 25 de novembre, en un envelat instal·lat al centre de Dénia, un cartell de grans dimensions amb el rètol “La cadira buida”, amb una punyent fotografia central de Manuel López flanquejada, a dreta i esquerre, pel poema “Natges de niló” (del qual es responsabilitza l’autora d’aquestes línies), i per la seua versió en castellà (“Nalgas de nailon”), signada pel poeta i amic infal·lible Marc Granell. Foto i poema il·lustren una (altra) de les maneres de violència exercides contra les dones: l’explotació sexual, agreujada, més encara, per les condicions de misèria intolerable en què aquestes dones s’exposen a la clientela potencial, en cunetes i en rotondes de carretera.

Poden veure el muntatge de foto i poema complet a la pàgina de Periodistas en Español (derechos humanos dia internacional contra la violencia de genero...), inserit en un article esplèndid on, entre altres coses, l’autor de la imatge n’explica el sentit simbòlic, i la manera d’extraure el màxim profit tècnic, a aquella “cadira buida” captada a l’N-332, en algun punt entre Oliva i el Verger:

“Para mejor sugerir con la foto la idea de precariedad del trabajo de las esclavas del sexo, M. L. opta por buscar un lugar que pudiera sugerir al mismo tiempo el tráfago de la vida que pasa y la soledad de la silla vacía en un entorno inquietante de residuos desparramados por el suelo [...]. Fueron necesarias dos sesiones al anochecer para intentar crear tensión visual a la imagen por la vía de usar una combinación con cierta complejidad de seis fuentes de iluminación: flas a la señal de stop, luces largas rasantes del coche de apoyo del fotógrafo estacionado en el camino al suelo, luces de los coches circulando sobre el asfalto, la estela de los pilotos traseros de un coche que pasa de largo dibujando los colores de la bandera de España, los puntos de luz de edificios en la lejanía y la propia luz del cielo desvaneciéndose en la hora mágica de la penumbra.”

NATGES DE NILÓ, 3

Clavades dia i nit

[a les rotondes,

xiprers, fanals. En carn

viva ninots de falla.

Canícules, hiverns,

els fars dels automòbils:

[centelleig

en natges de niló.

Roda i roda la mola...

Rossins novells de cos

i vells de càstig.

MjE

Gràcies a l’amic Eduard Vilamitjana, que en va fer la lectura a la Sala de Plens, les “Natges de niló” van sonar davant dels representants de tots els grups polítics de l’Ajuntament de Dénia. Assegura Eduard que “la idea va quedar molt clara a tothom”, la qual cosa ens satisfà. I més completa seria la satisfacció si, a banda d’idees clares, de dates commemoratives com aquesta partira el compromís clar de posar en marxa accions concretes i contundents per tal d’educar en el respecte i en la igualtat entre gèneres. Però ens temem que no van per ací, ara mateix, les polítiques educatives.

(IN)CULTURA ORGÀNICA I PREMIS LITERARIS

2011-11-25T00:30:00.000+01:00

Don Quijote de la Mancha,
de William Shakespeare

Mogudeta està sent aquesta setmana en l'aspecte cultural (i en altres aspectes, també). Ja saben que la sra. Consellera de Cultura de la Generalitat Valenciana, donya Lola Johnson, va atribuir a Ausiàs March l'autoria de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, una de les obres més universals de la nostra literatura. A més, va amollar la tal pífia en públic durant la cerimònia de lliurament dels premis de la Generalitat als millors llibres editats durant 2010 i 2011, amb l'auditori replet d'editors i llibreters.

Ignorem si la sra. Johnson haurà previst alguna forma de justificar tan espantós ridícul o deixarà que el temps s'encarregue d'amortir el seu infortuni (també podria ser que apareguera el graciós de la colla, don Alfonso, i redimira la ficada de pota de donya Lola amb alguna brofegada incontestable), però, pel moment, els amics del Twitter i del Facebook s'han divertit de valent satiritzant el monumental despropòsit de la Consellera de Cultura, que és també portaveu del govern valencià, i que abans havia estat directora de Canal 9, eixa televisió que devem entre tots, líder esperpèntic en manipulacions, destrellats i gestions desastroses.

No pensàvem incloure el preàmbul anterior en aquesta entradeta, però ens ho han posat en safata i no hem pogut resistir la temptació. El que realment preteníem era deixar constància de dos importants actes culturals que se celebraran el dia 25 de novembre. Són aquests:

13é PREMI BERNAT CAPÓ

El divendres 25 de novembre de 2011 a les 20:30 hores, a Dénia (Marina Alta) se celebrarà el lliurament del 13é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular.

L’acte serà conduït per Maria Josep Poquet i comptarà amb l’actuació de JOMA (Jove Orquestra de la Marina Alta).

Tot açò tindrà lloc al Teatre Auditori del Centre Social de Dénia (c/ Calderón, 4) i després gaudirem d’un Còctel per a celebrar-ho.

Entrada lliure!

Joan Pellicer
1r guanyador del premi

L'any passat, amb motiu del lliurament de la 12a edició del premi, vam publicar una entradeta on comentàvem l'estreta relació de la nostra BURRERA COMPRIMIDA (cliiic) amb EDICIONS DEL BULLENT (claaac) i amb BERNAT CAPÓ (cloooc), un gran amic i un autèntic referent per als amants de les lletres i la cultura popular de la nostra comarca (clique ací per a llegir l'article). La primera edició d'aquest certamen fou l'any 1999, i tingué com a guanyador l'immortal JOAN PELLICER (cleeec) amb el seu especial Costumari botànic; magnífic tret d'eixida per a un esdeveniment cultural que se celebra amb caràcter anual, i que porta el nom de l'entranyable escriptor de Benissa.

Ferran Ferrando
director de la JOMA

La Jove Orquestra de la Marina Alta (JOMA.) serà enguany l'encarregada d'amenitzar l'acte. L'esmentada formació simfònica fou creada l'any 1998 per iniciativa de Francesc Estévez, i es compon bàsicament de joves instrumentistes de corda que estan estudiant grau professional als nostres conservatoris. El seu objectiu és obtindre una formació orquestral complementària i nodrir en el futur l’Orquestra de la Marina Alta (OMA). L'any 2006 es va fer càrrec de la JOMA Ferran Ferrando, qui assentà les bases de l’actual funcionament d'aquesta formació en dos programes diferents, un de música culta que abasta des del barroc fins a la música del segle XX, i l’altre amb audicions educatives que abracen la música de cinema, el jazz, etc.

L'ajuntament de Dénia i Llotja Cultural han organitzat una Fira del llibre ben farcida d'activitats i actuacions que començarà la mateixa vesprada del lliurament del Premi Bernat Capó (cap a les 17:00h) i durarà fins al dia següent. Més informació: http://bullent.blogspot.com/

--------------------------------------------------------------------------

PREMIS LITERARIS CIUTAT DE GANDIA 2011

Fa 52 anys, i han transcorregut 49 edicions des que Pere Quart guanyara a Gandia el primer premi Ausiàs March de Poesia. Ens permetem transcriure ací uns versos d’aquell llibre emblemàtic, de títol Vacances pagades; irònica manera amb què l’autor es referia a l’exili:

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Pere Quart, Vacances pagades, 1959.

Una imatge del díptic dels premis literaris Ciutat de Gandia 2011

Amb aquell primer certamen es pretenia celebrar el V Centenari de la mort d’Ausiàs March, el poeta valencià més universal. Enguany, a les portes de les noces d’or del premi de poesia, es presenta a la Sala de Corones del Palau dels Borja un recital fet a partir de la selecció de 10 poemes d’alguns dels autors premiats més destacats. Serà el proper divendres 25, i el programa de l’acte és el següent:

“Vacances pagades”, de Pere Quart; “Homenaje en Collioure”, de J. A. Goytisolo; “Un fons d’acordió”, de V. A. Estellés; “[23 años y unos versos resumen una vida...]”, de Josep Piera; “Ombres”, de Maria Beneyto; “La Seu”, de Marc Granell; “L’aigua és la pedra”, de Vicent Alonso; “Cants de comiat, XVIII”, de Gaspar Jaén i Urban; “Oliva”, d’Àngels Gregori; “Mira’m encara i més”, d’Anna Montero.

Públic assistent a una de les cerimònies de lliurament dels premis
Ausiàs March i Joanot Martorell, al Palau dels Borja de Gandia.

Hi recitaran Josep Vicent Cabrera i Alexandra Pérez, amb l’acompanyament del guitarrista Miquel Pérez Perelló, que coneixem, a banda d’altres mèrits i virtuts artístiques, per acompanyar amb la guitarra els poemes del Llibre de Dénia als quals ha posat veu el professor i coassessor de Bucomsa Tomàs Llopis:tot un luxe. Santi Gomar i Gemma Fullana han preparat un audiovisual per a l’ocasió. I han estat encarregades de seleccionar els textos M. J. Escrivà i Christelle Enguix.

Miquel Pérez Perelló

A continuació tindrà lloc el lliurament del XLIX Premi Ausiàs March de Poesia i XXXIII Premi Joanot Martorell de Narrativa.

Aquest és l’acte més cridaner de la Setmana Literària. Però se n’han programat d’altres molt interessants que es poden consultar a la pàgina de l’IMAB:

http://imabgandia.es/public/forms/view.aspx?t=noticias&w=iid%3D489

Salut

BURRERA ELECTORAL

2011-11-20T11:10:00.001+01:00

BURRIBREUS DE BUCOMSA

(BURRIBREUARI)

ACTUALITZACIÓ AL 19/11/2011

NOTÍCIES, CURIOSITATS

I COMENTARIS EXPRESSATS

EN FORMAT BREU

---------------------------------------------------

XIIIIIIIIT! No lligen fort, que estem en el dia de reflexió i podrien desconcentrar la gent que ara mateix està reflexionant. Nosaltres, per si de cas, escriurem també amb gramàtica mussitada i amb les lletres a baix volum. No escriurem molt; ens limitarem a presentar-los una petita burribreuadeta amb algunes curiositats sobre fets ocorreguts durant la campanya electoral que s'acaba d'acabar, per tal de facilitar-los la reflexió:

---------------------------------------------------

NO ES POT DIR MÉS ALT NI MÉS CLAR. Molts de vostés ja hauran vist i escoltat el vídeo que inserim a continuació on, en només 15 segons, un tal sr. Bauzà proclamava brillantment una declaració d'intencions:

Com a rèplica, don Mariano va destacar d'aquest home el seu coratge i la seua talla. I el públic va aplaudir a rabiar tan brillantíssima intervenció.

A propòsit, sr. Bauzà: Quines coses saben vostés que cal fer i van a fer, i que per això fan el que han dit que anaven a fer i seguiran fent allò que els pertoca fer, malgrat que algú no es crega que van a fer allò que han dit que anaven a fer?

---------------------------------------------------

N'Alberto Fabra beu
Aigua d'Espanya

AGUA PARA TODOS! . Pel que hem observat fins ara, el Molt Honorable n'Alberto Fabra no és un home que gaudisca el dot d'oratòria i, damunt, encara no ha tingut temps d'ensenyar-se algun truquet que li permeta maquillar una mica les seues mancances en eixe sentit. A la distancia curta té un parlar monòton i avorrit; sol llegir les seues al·locucions, i ho fa amb un timbre de veu no massa privilegiat i amb una dicció dificultosa, inexperta i de continguts buits i destrellatats (parlar molt sense dir res és una qualitat pròpia de la majoria dels seus col·legues, sobretot els del bipartidisme). Amb motiu d'aquesta darrera campanya electoral, l'esmentat mandatari s'ha estrenat com a orador de masses, i en eixa faceta s'han posat de manifest, més encara, les limitacions que abans hem referit. Així, a la plaça de bous de València, en presència de don Mariano i d'un públic peperament enfebrit, amb la veu estrenyida, castigada per l'excés de decibels i forçant algun que altre gall, va ensabonar la memòria dels seus antecessors, Eduardo i Paco (curiosament va deixar fora el sr. Olivas, que també fou un president improvisat, com el mateix sr. Fabra) i després va amollar una frase per a emmarcar: "Los valencianos tenemos sed, i queremos que España nos dé de beber".

N'Alberto... més aigua!

Confiem que l'Espanya de don Mariano proporcionarà als valencians que ho necessiten tota la beguda que no ens han donat ni Zapatero ni Aznar. I si ens la donen, esperem també que la destinen a l'agricultura i a les persones, i no que se la gasten en estructures urbanístiques i en parafernàlies faraòniques, com van fer amb l'aigua que abans teníem.

Per cert, don Alberto... a ma casa encara no es veu TV3, Canal 9 continua sent una vergonya, i els creditors que jo conec encara no han cobrat. Quan començarà vosté a redimir la memòria dels seus antecessors Eduardo i Paco?

---------------------------------------------------

DIU EL MORT AL DEGOLLAT... QUI T'HA FET EIXE FORAT?

Opinen vostés: Qui és el mort, qui és el degollat
... i com és de gran el forat que estem pagant entre tots.
Senzillament, patètic.

---------------------------------------------------

PARAULA DE SAVI. Transcrivim a continuació les paraules de Bertolt Brecht que han circulat aquests dies a través de la xarxa internauta. Com diu "Sóc Qui Sóc" al nostre burrigrup, són un colp de puny contra les consciències adormides, al més pur estil de l'autor:

Je suis apolitique

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, de la roba, de les sabates i de les medicines, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan burro que s’enorgulleix i trau pit dient que odia la política. No sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte, mamarratxo i lacai de les empreses nacionals i multinacionals." (Bertold Brecht)

------------------------------------------------------

EL VALLENATO. No! no s'espanten!. No es tracta d'una balena gran (en aquest cas s'escriuria amb B). El vallenato que referim és un gènere musical autòcton de la Costa del Carib colombiana, des d'on un xicot que no coneixíem i el seu grupet de músics desvanits han enregistrat una cançó vallenata, d'estil llepaire, en favor de don Mariano. Sembla ser que el tal cantarí ha compost i enregistrat altres joies d'aquest estil dedicades al mateix beneficiari, però nosaltres inclourem la més curteta que hem trobat (dura poc més d'un minutet). Confesse que m'han eixit els colors de la cara quan he sentit eixa parida. M'ha vingut al cap el refrany que diu: "Amb amics així, no fan falta enemics", però em tem que les hosts de don Mariano estaran ballant amb un peu a ritme colombià. Només voldria que, a l'hora de tornar el favor a l'atrevit lleponet, no se'ls ocórrega col·locar-lo a Canal 9... ací ja estem prou coberts de vallenatos d'eixe estil i de les seues respectives figues mandangues. Miren, miren:

------------------------------------------------------

CODA. Acabarem aquesta entrega de burribreus reflexius amb la gravació d'un desbocament oral emés en directe a Ràdio 9, a l'empar d'un programa informatiu. Escolte-ho, don Alberto... veurà reflectida una part de l'herència que li han deixat Eduardo i Paco. Escolte-ho i, si pot i vol, obre en conseqüència:

LA NOVA DIRECTORA DE RÀDIO 9, NÚRIA ROMERAL, HA TROBAT L'ESTIL DE LA CASA

------------------------------------------------------

Ahhh!, se m'oblidava... Què és això de la prima de rescat que tant ens angoixa els últims temps?... alguna cosina pròdiga segrestada pels renegats? Perdonen... però sóc així de burro. Continuen reflexionant.

------------------------------------------------------

LES MUSES CORRUPTES

2011-11-13T00:34:00.003+01:00

Maria Josep Escrivà

Aquest article, amb el mateix títol i alguna lleugera variació en el contingut, es va publicar a l’edició electrònica d’El Punt Avui el dia 9 de novembre de 2011. Els editors d’aquest mitjà hi inclogueren un subtitular més descriptiu, empesos segurament pels aires preelectorals d’aquests dies: “Joan Pla presenta Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, inspirada en l'expresident de la Diputació de Castelló”. No era intenció de l’autora d’aquesta petita crònica reduir-la a una personalització tan concreta. Però si ells ho diuen..., per alguna cosa deu ser!

***

Que el gènere literari anomenat “novel·la negra” haja servit tradicionalment per a donar vida a grans personatges de ficció i a històries esgarrifoses és un fet saludable que molta gent hem celebrat i gaudit amb voracitat lectora. El que ja resulta més preocupant és que determinats individus amb càrrecs polítics, i els seus comportaments, siguen en ells mateixos un filó per a la inspiració artística. Perquè la ficció literària té el do d’ennoblir i d’enriquir les misèries terrenals, però els terrenals de peu pertanyem a la classe damnificada per aquells personatges ficcionats. La novel·la de Joan Pla, Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building (Edicions 96, 2011) conjuga de manera enjogassada aquestes dues cares −la realitat i la ficció− que s’atrauen i es completen, més que no es repel·leixen. Dimarts 8 de novembre es va presentar a la Casa del Libro de València.

Tal com hi adverteix Joan Pla: “Tota semblança amb la realitat és pura coincidència, tot i que la crua realitat s’entesta a formar part de la ficció més imaginativa”.

Abans de donar pas a l’autor del llibre, Diego Gómez, que en féu d’introductor, hi assenyalà el caràcter de thriller de la novel·la, una història trepidant bastida sobre personatges de nom reconeixible, accions i fets amb sabor d’actualitat, i molta càrrega de compromís i d’implicació per part d’algú, el veterà Joan Pla, que no es resigna a mirar el seu món més pròxim com si fóra un mer espectador passiu i resignat. També va incidir el presentador en l’”encert editorial” (són paraules literals) a l’hora de dissenyar la portada del llibre: una imatge en taques entre dos colors molt contrastats, en la mateixa línia d’intencions de duplicitats entre la poderosa imaginació i la realitat colpidora. I així mateix va remarcar el presentador l’eficàcia del “llenguatge directe, culte i fàcil de digerir, amb tocs d’humor que els lectors interioritzem lúdicament”. És important, en aquest tipus d’obres concebudes per arribar a un públic ampli i amb ganes de deixar-s’hi atrapar. L’autor, però, va incidir en més d’una ocasió en la seua voluntat que Don Fabrizzio, a més de divertir, hauria de fer pensar.

Dolors Pedrós, editora; Diego Gómez, mestre i escriptor; Joan Pla, el creador de Fabrizzio. Foto: Neus Pedrós

Després de la intervenció de Joan Pla, es va establir una conversa animada entre el públic assistent, des d’on es va reconèixer, a manera de positiva teràpia col·lectiva, que els polítics −els honrats i també els corruptes− són caducs, a pesar de tot. I arribarà un dia que fins les muses els hauran oblidats. Mentre que la cultura, les persones que hi treballen honestament, els grans escriptors, i la gent que aporta la seua saviesa en bé d’una col·lectivitat, és la que fa història. Què es recordarà de les comarques de don Fabrizzio quan hagen passat dècades?: l’anècdota dels faisans que havien d’aterrar a l’aeroport sense avions?, tots els finançaments il·legals d’un partit?, la bona sort d’un empedreït jugador de loteria?, o que Castelló fou el nucli on es gestaren i des d’on s’expandiren les Normes ortogràfiques de 1932?

L’aeroport de Castelló immortalitzat amb humor gràfic per Ferran Martín. Imatge extreta de lainformacion.com

Un fragment de Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building relata: “...en tot aquell bolic de filtracions, rumors i hipòtesis, hi havia coses que no casaven. ‘Com un partit que es diu democràtic fa ús d’una comptabilitat B per amagar un finançament il·legal? Si els documents són determinants per aportar proves en contra del partit o de don Fabrizzio, per què el senyor Jaume Costa no els va lliurar directament al jutge? Resulta, si més no, difícil d’entendre. Alguna cosa falla, a no ser que algú s’haja proposat que continue la macabra sèrie d’assassinats. Esperem que la justícia investigue aquestes presumptes connexions molt preocupants’”.

Esperances semblants són les que conservem els esbalaïts lectors (i lectores). De moment, encara ens pot consolar que ningú s’haja apercebut, més enllà de corrupteles i de màfies polítiques, de cap “macabra sèrie d’assassinats” que pose la guinda negra al pastís.

L’autor de Don Fabrizzio encapçala la novel·la amb aquestes paraules: “Un reconeixement als polítics i empresaris que anteposen l’ètica i el progrés del País a qualsevol cant de sirena que atempte contra la dignitat personal o democràtica.” Nosaltres hi afegim: “bravo, Joan”!

UN ANY DESPRÉS

2011-11-10T05:09:00.000+01:00

1r ANIVERSARI

BURRERA COMPRIMIDA SA
BUCOMSA

El dia 10 de novembre de 2010 obrírem al públic les portes del burribloc. En principi només preteníem utilitzar-lo per a publicitar les actuacions del Cantar de la Burrera i emmagatzemar material i curiositats de la Burrera Comprimida, però una força misteriosa ens va embotinar, i vam començar la construcció d'aquest insòlit dietari de capçalera.

Des de llavors ençà hem publicat 122 entrades, repartides entre el bloc central i els dos webs filials que vam obrir posteriorment (El corral i El rebost de Bucomsa) per tal d'organitzar millor l'arxiu de les publicacions. Aquest és l'enllaç a través del qual poden accedir al burríndex i buscar amb facilitat tots els continguts que hem publicat fins ara.:

BURRÍNDEX (cliiic)

LA GUIA DEL BURRIBLOC

Hem rebut 13.081 visites (una mitjana de 1.090 visites mensuals), 11.610 de les quals provinents de l'Estat espanyol (suposem que la majoria pertanyen a les nostres geografies més pròximes), i 1.471 d'altres països, entre els quals destaca EEUU amb 744 entrades. Hem tingut l'honor de rebre visites dels cinc continents (fins i tot de països completament desconeguts per nosaltres), però ens agradaria destacar les 140 procedents de Rússia, des d'on alguna o algunes persones han acompanyat les nostres parides pràcticament des de l'inici de l'existència del burribloc. Precisament de Rússia hem rebut la primera visita d'aquest dia d'aniversari; ens han enllaçat des d'un buscador que s'indica com "Yandex.ru". Inserim a continuació la pàgina del lloc esmentat on figuren referències del burribloc i del corral de Bucomsa, a més de la caràtula amb l'enllaç al vídeo on Salvador Bolufer recita La fallera lletja, acompanyat al piano pel mestre Enric Murillo. Miren:

Des d'ací fins a Rússia,
el nostre agraïment més sincer

Pel moment ho deixem ací. Un altre dia els contarem més curiositats d'aquesta apassionant experiència. Hui només volíem deixar constància d'aquest primer aniversari del burribloc, i això mateix hem fet. Nosaltres estem contents, i agraïts de tota la gent que ha tingut a bé acompanyar en algun moment els nostres volantins editorials.

Salutacions, amb la millor de les nostres cordialitats.

FENT HISTÒRIA

2011-11-05T22:23:00.068+01:00

BURRIBREUS DE BUCOMSA

(BURRIBREUARI)

ACTUALITZACIÓ AL 31/10/2011

La burrera no s'escriu ella sola

NOTÍCIES, CURIOSITATS

I COMENTARIS EXPRESSATS

EN FORMAT BREU

BURRIBREUS INCLOSOS EN AQUESTA ACTUALITZACIÓ:

BURRIBREU CÒMIC

riure per no plorar

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA

la de Madrid

BURRIBREU GRÀFIC

burrera gràfica

EL "PELOTASSO" D'EN FLORENTÍ

estava més clar que l'aigua

GADAFI, MORT

sense pietat

LA DOCTA MARIMADRID

suïcidar-se no és legal!

---------------------------------------------------------------------

BURRIBREU CÒMIC. El passat 27 d'octubre, l'amic Ignasi Moreno va publicar una entradeta al burrigup que Burrera Comprimida té habilitat al Facebook. L'Ignasi preguntava: "Algú pot dir-nos quanta burrera hi ha aquí (coentor)", i inseria l'anunci següent de l'ajuntament de Gandia:

El Excmo. Ayuntamiento de Gandia y el Gremio de Halconeros del Reino de España, con el Alto Patronazgo de Su Majestad el Rey (q.D.g.), y bajo la presidencia de Honor de S. A. R. el Príncipe Francisco Guillermo de Prusia, tienen el honor de invitarle a las solemnes ceremonias que se celebrarán en la ciudad de Gandia, el próximo sábado 29 de octubre.

12:00 h., presentación oficial en la Insigne Colegiata de Gandia, de la solicitud dirigida a Su Santidad el Papa Benedicto XVI, para que se digne declarar a San Francisco de Borja, patrono de la ciudad de Gandia y de la Nobleza de España como:

PROTECTOR DEL REAL GREMIO DE HALCONEROS Y DE LA CETRERÍA ESPAÑOLA y a continuación, a la solemne ceremonia de ingreso de nuevos halconeros y Juramento de fidelidad al Rey, que se celebrará en la Sala de Coronas del Palacio de los Duques de Gandia, seguida de un vino español que el Real Gremio de Halconeros ofrecerá en el Patio de Armas del palacio.

El Excmo. Sr. D. Arturo Torró y Chisvert, Alcalde de Gandia y el Excmo. Sr. D. Antonio de Castro y García de Tejada, Halconero Mayor del Reino y del Subpriorato Español de la Orden de Malta, aprovechan para expresarle su sentimiento de consideración más distinguida.

Etiqueta: Militares: Uniforme de etiqueta.

Corporaciones: Uniforme o chaqué con condecoraciones en miniatura.

Halconeros: Chaqué

Caballeros: Preferiblemente, chaqué o traje oscuro

Señoras: Traje de calle

Foto: Saforguia
L'esmentat post va provocar 15 comentaris, majorment de caire jocós. Fins i tot algú va titlar de "càstig diví" el fet que el dia que s'havia previst per a la celebració ploguera aigua misericòrdia. Ignorem si això dels halconeros és alguna versió medieval dels actuals colombaires o és un simple joc de desqueferats. Nosaltres som del pensar que cadascú té dret a fer el ridícul com més li agrade, però home!, amb la que està caient (frase de moda), gastar-se diners de tots amb prínceps de Prússia i vestir-se amb un jaqué ple de condecoracions en miniatura entre sales de corones, subprioratos i nobleses d'Espanya, resulta una mica fort, no troben? Continuem fent història.

---------------------------------------------------------------------

Foto: Las Provincias

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA. Continuem parlant de la, per a nosaltres, benvolguda ciutat de Gandia, visitada fa uns dies per Donya Esperanza Aguirre, qui va ser rebuda pel senyor Alcalde, Arturo Torró, acompanyat pels dignataris n'Alberto Fabra i n'Alfonso Rus. Durant l'acte, i en un moment de fragor i entusiasme, don Arturo va dir a la senyora Aguirre: "Esperanza, gracias por venir. Esta es tu playa. La de Gandia es la playa de Madrid". La gentilesa va ser corresposta per la mandatària madrilenya, qui s'havia banyat els peuets a la platja que li acabaven de regalar, dient que l'arena de la ciutat és la millor d'Europa. En fi... l'arena és de la ciutat, però la platja és d'ella.

Com que era un acte de precampanya, ningú no va desaprofitar l'ocasió de donar gust al pic. Don Alfonso va traure pit de la forma que el caracteritza, i va pronosticar que don Arturo seria 28 anys alcalde de Gandia (fins que es jubilara), i el Molt Honorable President de la Generalitat també va omplir amb paraules un espai de temps, però no va dir quan començarien a pagar deutes, ni quan veuríem TV3 a casa nostra, ni quan prendria mesures per a redimir el desastre de Canal 9... ni açò... ni allò...

---------------------------------------------------------------------

BURRIBREU GRÀFIC. Com a complement a la notícia anterior, inserim a continuació un mapa humorístic on es pot veure la configuració de la comunitat de Madrid que somien alguns espanyolistes desvanits. L'esmentat mapa il·lustra l'article València és la platja de Catalunya (cliiic), escrit per l'amic Vicent Baydal al seu bloc, Vent d Cabylia. Recomanem la lectura del tal article.

---------------------------------------------------------------------

EL "PELOTASSO" D'EN FLORENTÍ. Estava més clar que l'aigua. L'altra vegada ja ho va fer per a pagar Zidanes, Figos, Beckhams, Mijatovics... i ho va fer amb la complicitat dels principals dirigents polítics d'aquell moment. Aleshores, les seues empreses van construir les famoses torres a l'antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, prèvia requalificació dels terrenys per part de l'administració, i d'allí van eixir prou diners per a assumir les despeses que el club no podia generar, i també per a incrementar les suculències de les seues activitats empresarials.

Ara tenim la mateixa; s'ha gastat un dineral comprant señorío per tal de trencar l'hegemonia del Barcelona, i s'ha inventat un nou pelotasso que amortisca els deutes que el seu estimat Madrid no pot pagar (això ja se sabia). Sembla que aquesta vegada han aparegut veus discrepants dintre el mateix PP madrileny..., però no es preocupen, que al final tot eixirà d'acord amb el que s'havia previst. L'ajuntament de Madrid vendrà duros a quatre pessetes, i en Florentí nodrirà de nou les arques del club i, alhora, les seues empreses tindran nova carnassa per a anar tirant. L'altra vegada va acumular més fracassos que èxits esportius, i ara porta el mateix camí. Repetim: continuem fent història.

---------------------------------------------------------------------

GADAFI, MORT. El 20 d'octubre de 2011 marca el final de la història de qui durant 42 anys fou un dels dictadors més sanguinaris del segle XX. El mataren igual com ell havia matat milers de persones, és a dir, miserablement i sense cap escrúpol. No entrarem ni eixirem en valoracions sobre aquesta manera d'ajusticiar un delinqüent d'eixa magnitud, ni tampoc en eixes formes de redimir venjances, però sí que volem deixar constància de la frase que, segons diu la premsa, va dirigir l'esmentat coronel als seus executors: "És que no teniu pietat?". No farem més comentaris al respecte.

---------------------------------------------------------------------

Mari, carinyet...
no em mires amb eixa careta!!

LA DOCTA MARIMADRID. Ja saben que la nostra Mari, la de la tele de l'esperança (de l'Esperança Aguirre, la de la platja) és una dona experta en defensar morals de qualsevol tipus. No solament despotrica dels indignats amb paraules contundents i amb fotografies de les batalles dels carrers de Grècia; també parla de coses divines i humanes amb raonaments que competeixen amb els de la mateixa Conferència Episcopal. L'altre dia vaig topar de casualitat amb el vídeo d'un programa de Popular TV que dirigeix la tal Isabel San Sebastián on la nostra Mari participava com a tertuliana de pro, en companyia d'una altra il·lustre del món de la cridòria (Isabel Durán). Parlaven, amb la contundència incendiària que caracteritza les referides Isabels, contra la llei de l'avortament, i ella, la nostra mariplatges, entre altres dotories categòriques, va dir que legalitzar-lo era igual com si legalitzaren el suïcidi. I jo, càndid de mi, en eixe moment vaig caure que suïcidar-se és un acte il·legal i que, per tant, aquell que se suïcide s'arrisca a ser jutjat per algun jutge, pagar una multa i, damunt, purgar la pena entre ombres presidiàries. Finalment vaig pensar això mateix... que estem fent història.

---------------------------------------------------------------------

Gràcies per la foto, Ignasi.
Entre tots, estem fent història

L'ALTRE MADRID

2011-10-30T08:59:00.004+01:00

BURRIBREU MÚLTIPLE

Malgrat els esforços d'algunes vaques sagrades per demonitzar-ho, això que s'ha batejat com "Els indignats del 15M" és un autèntic moviment revolucionari pacifista que ha abastat gran impacte internacional, amb lemes com "Democràcia real, ja" o "Units per un canvi global". Bravates com les que hem sentit a donya Esperança, a don Bono o a donya Rita (entre altres figures obsoletes) no són més que intents d'agafar-se a un clau encés per tal de salvar els seus propis mobles; entre altres volantins escènics, trauen a relluir gent amb antecedents penals que s'ha afegit a les manifestacions d'indignats, i volen fer creure amb això que tots els manifestants són uns irresponsables comandats per quatre malfactors, i es cabregen quan se'ls recorda que les llistes electorals que ells ens presenten estan plenes d'imputats i implicats en els casos de corrupció que ens han portat a la més trista de les ruïnes.

Cal reconéixer que l'esmentat moviment va nàixer a Madrid, però no al Madrid dels florentins glamurosos o les esperances desvanides, sinó al de l'esperit del 2 de maig de 1808 i al de les barricades contra el colp d'estat del general Franco de l'any 36; eixe Madrid que no s'aferra a vel·leïtats anticatalanistes per a redimir misèries, i que respecta i valora les diverses cultures i idiosincràsies com a condició indispensable per a la pacífica convivència entre els pobles. Per això, ens complau deixar constància al burribloc d'una selecció de lemes, frases i pancartes sorgides de les protestes que s'iniciaren el 15M a la ciutat esmentada. Les transcrivim tal com les hem vistes publicades, sense posar-los ni llevar-los coma. Són 25 frases breus que hem agrupat en una sola unitat burribreuària. Heus-les ací:

01. No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros.

02. Me sobra mes a final de sueldo.

03. No hay pan para tanto chorizo.

04. ¿Dónde está la izquierda? Al fondo, de la derecha.

05. Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir.

06. Se alquila esclavo económico.

07. Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos.

08. Error 404: Democracia not found.

09. Error de sistema. Reinicie, por favor.

10. Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba.

11. Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés...y la oposición tampoco.

12. Mis sueños no caben en tus urnas.

13. Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE.

14. ¡Nos mean y dicen que llueve!

15. No falta el dinero. Sobran ladrones.

16. -¿Qué tal os va por España"? -Pues no nos podemos quejar. -O sea, que bien ¿no? -No, que no nos podemos quejar.

17. No es una crisis, es una estafa.

18. No apagues la televisión... Podrías pensar.

19. ¡¡Tengo una carrera y como mortadela!!

20. Manos arriba, esto es un contrato.

21. Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco.

22. Rebeldes sin casa.

23. Democracia, me gustas porque estás como ausente.

24. Nosotros buscamos razones, ellos victorias.

25. Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean.

N'hi ha moltes més (i molt gracioses) que mostren igualment l'esperit d'aquesta moguda. Cada vegada és major el nombre de gent convençuda que aquest cicle està esgotat i que, o es produeix un canvi real, o açò no hi ha cristo que ho arregle. I eixa classe de canvis comporten, vulguen o no vulguen, una altra manera de fer política i una altra forma d'entendre una societat, culturalment i productivament. És molt difícil que els actuals poders polítics i fàctics i les seues respectives branques convencionals assumisquen eixa realitat i, per tant, haurien d'anar-se'n a casa i deixar estar les inacabables cimeres que convoquen per a garbellar aigua, les acrobàcies contradictòries per a mantenir un sistema financer que ha perdut el nord, i eixos rescats --rescat amunt, rescat avall...-- que rebenten a diari la moral de moltes persones que no tenen ni un mal rosegó per tirar-se a la boca. D'ací a poc hi haurà eleccions; sembla que les guanyarà el PP, i això vol dir que don Mariano i els seus sequaços empomaran la pilota que han deixat en l'aire els de l'altra banda del bipartidisme. Ens temem que la cadena de fracassos continuarà i, segurament, els nous mandataris pensaran que culpant el PSOE de tots els desastres i descarregant la policia contra els indignats eixiran del pas, però és possible que aquesta vegada s'equivoquen. Temps al temps.

HOMENATGE A LA VIDA

2011-10-23T18:30:00.002+02:00

Per Salvador Bolufer

Ja vam comentar en el seu moment que aquest modest burribloc va nàixer amb la intenció de comptar amb un lloc on poguérem emmagatzemar el material històric de Burrera Comprimida que hem pogut recollir. Però prompte ens vam adonar que, a banda de la funció esmentada, l'invent podria servir per a publicar tot allò que ens vinguera en gana, sense necessitat de demanar almoines subvencionades ni dependre dels protocols, dels gustos o dels capricis dels mandataris ni dels poders fàctics més convencionals. Així, i malgrat el curt espai de temps que ha transcorregut des de la inauguració d'aquesta parida virtual (el proper 10 de novembre en celebrarem el primer aniversari), la quantitat i la diversitat de la matèria inclosa ens sembla intensa i interessant (clique ací per a visitar el BURRÍNDEX).

Algunes vegades hem tingut a mal ironitzar sobre els despropòsits dels mandataris, les bravates dels bufanúvols, els autobombos dels mediocres, les estafes dels corruptes o les brofegades dels imbècils..., i altres vegades hem sublimat les petites grans coses que ens alimenten alegries, ens redimeixen els desficis i ens tonifiquen l'esperit. I hem procurat fer tot això en clau d'humor i en formes divertides.

Hui volem iniciar la celebració de l'aniversari abans referit, i hem pensat fer-ho retent un especial homenatge a la vida. A tal efecte, hem imaginat un particular "Corredor Mediterrani" (frase de moda aquests dies) que comença a Benissa i acaba a Barcelona. D'un punt a l'altre, en poques setmanes han nascut quatre precioses criatures. Per la proximitat i l'afecte que ens uneix als seus progenitors, hem pensat presentar-les en societat i honorar així les entranyes del burribloc, tan humil com benintencionat, que ara tenen entre ull i ull.

Per si a algun tocacampanes li pega per qüestionar l'interés públic que puga tenir aquesta crònica social, m'avançaré a dir que a mi tampoc no m'interessen per a res els naixements de prínceps i princeses, les bodes de la duquessa d'Alba, les histèries de Belén Esteban, o els problemes puticulars dels especialistes en assumptes del cor i del cul.

Fets els oportuns aclariments, comencem el nostre festival. Relaxen-se, alenen aire fresc... i gaudisquen la bellesa en el seu màxim exponent:

Esperant Marc

LOLÍN

Açò no és una fotografia; és autèntica poesia visual.
Ens hagués agradat comptar amb estampes com aquesta
pertanyents a Mònica, Gemma i Isabel, per tal de muntar
amb les quatre un homenatge a l'estètica humana.
Però com que només tenim la imatge de Lolín, doncs ella
representarà aquest afinat càntic d'esperança en el futur.

Els primers minuts

JOSEP

El dia 8 de setembre s'obria a Benissa el nostre virtual
"Corredor Mediterrani". Mònica Aparicio regalava al món
el petit Josep. Mònica i Sergio ja són pares d'una xiqueta,
Neus, i per això Josep és l'únic no primogènit dels nounats
que ara presentem. Com que la mare és companya de treball
de qui escriu aquestes línies, conec de prop el desenvolupament
prenatal de Josep i, per tant, em considere parent virtual
de tan preciosa criatura.

Els primers dies

MARC

Unes setmanes després, les aures benignes de la vida
arribaven a Gandia. Lolín Serralta consumava la seua
maternitat. Ella i el seu marit, Diego, ens presentaven
el petit Marc. Lolín és una de les muses que han emparat
la nostra burrera i han inspirat versos al trobador
que ara parla per escrit; per tant, rebem la seua
descendència amb el més afectuós dels honors.
Segurament, l'avi Vicent haurà esgotat totes les cintes
de vídeo del mercat enregistrant les gràcies del nétet.

Les primeres hores

ADA

A continuació, les forces de l'alegria feien parada
i fonda a Tavernes de la Valldigna, on Gemma Sendra
ens brindava l'existència d'Ada (en aquest cas, va ser
xiqueta). Gemma és de Pego, filla de la major de les meues
cosines germanes. Per tant és, a molta honra, reneboda
meua. Diuen que el pare, Raül, porta quasi 15 dies
ballant amb un peu. Nosaltres també estem contents.

Els primers segons

GINA

I aquesta ruta de felicitats concloïa (pel moment)
fa uns dies a Barcelona amb el naixement de Gina.
Unes hores després de l'esdeveniment, el pare
de la criatura penjava al Facebook la joia fotogràfica
que poden veure, amb una nota que resava:
"Isabel i jo volem compartir amb tots vosaltres la primera

foto de Gina. Aquesta xiqueta és tan petita com bonica.

Sa mare està molt bé. Son pare no hi cap dins d’ell".

Isabel Moll i Paco Vila són dos saforencs que viuen

a Barcelona, amics de la casa i vinculats a Bucomsa

per circumstàncies casuals i gracioses, tan boniques

com la xiqueta que ens han portat al món.

Com es diu en l'argot eucarístic... AL·LELUIA!!